Àgora

Rutes de llarga distància

Millor que no pas recuperar la normalitat, treballem des del que som i el que sabem fer per a un equilibri social real, solidàriament, generant marcs de confiança i buscant àmplies bases de consens

Rutes de llarga distància
Es llegeix en minuts

L’únic psicòleg que ha guanyat un Nobel d’economia, Daniel Kahneman, va demostrar, juntament amb Amos Tversky, que no som tan racionals com creiem en la gestió del risc. En entorns d’incertesa solem calcular molt malament les probabilitats. Ens veiem afectats per l’existència d’angles cecs en la presa de grans decisions vitals, empresarials, econòmiques...

Que la crisi actual estigui resultant tan dura per a les persones i les empreses no treu que hàgim de continuar repensant i redefinint. Ara, sotmesos a l’existència d’uns angles cecs encara més amples, és fàcil sucumbir a actituds reactives o deixar-se arrossegar per corrents enganyosos. El lema ‘Ara tenim altres prioritats’ no ens portarà gaire lluny. Pensem en els ocells migradors que recorren milers de quilòmetres, sotmesos a tota mena d’inclemències. S’adeqüen a les circumstàncies desviant la seva ruta. Incansablement, no obstant, sempre acaben reprenent el rumb. Ser flexible i al mateix temps tenaç, fidel a uns principis, és imprescindible si volem no només sobreviure, si pretenem encara aconseguir la nostra missió i el desenvolupament dels nostres valors.

Les empreses de l’economia social no estem en absolut exemptes dels embats de la història i patim les actuals turbulències com tothom. El grau d’esforç dels nostres equips per a cada unitat de producció de béns i serveis és ara necessàriament més alt i més intens que fa un temps. La incertesa fa de les seves i ens va deixant enigmes pels racons foscos del dia a dia.

Amb tot, i aplicant-hi molta creativitat, ens mantenim ferms en la convicció i el treball per un món en constant reconstrucció. No, no ens referim a una recreació post-Covid que serveixi per viatjar enrere en el temps. No. Continuem treballant amb la missió de contribuir a la transformació social per al bé comú a través de l’acció de l’empresa i de les persones que la formem.

L’actual crisi està sent terreny abonat per a l’empresa altament digitalitzada. No sabíem que arribaria una pandèmia, però érem molt conscients de la importància estratègica de digitalitzar-nos. Els deures ben fets faciliten l’adaptació en entorns que canvien bruscament.

Però la digitalització no serà, de la llista dels deures pendents, l’ítem més rellevant per a un món que pugui ser més just i sostenible. Exemplifica només la importància de no deixar per demà el que reconeixem com a estratègic. Les empreses de l’economia social investiguem, practiquem i proposem realitats que, si s’estenen i es converteixen en estàndards empresarials, podrien formar part de la clau de volta en la construcció de nous, amplis i necessaris marcs de confiança: adeqüem la governança de les empreses en la mesura de l’humà amb democràcies altament participatives; generem un elevat valor social a través de la nostra activitat; som sostenibles en la gestió, amb un elevat respecte i compromís amb el medi ambient... I, sobretot, busquem la coherència entre la missió i els afectes de cada persona que forma una empresa i el que aquesta du a terme en el seu dia a dia per al bé de cada usuari o cada client.

En migració constant, les nostres organitzacions apuntalen encara més els canals de creativitat i es permeten ser molt més flexibles. En tot moment, no obstant, mantenim la vista pendent d’unes brúixoles que indiquen, nítidament i sense tremolar, un mateix destí. És hora, ara també i més que mai, de dominar l’art de la combinació entre els llums d’encreuament i les de carretera, no fos cas que ens perdem.

Notícies relacionades

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

No sento nostàlgia. ¿Com puc tenir nostàlgia del nostre fracàs?, ens repetia Franco ‘Bifo’ Berardi en l’última edició del VilaPensa. Potser ja va sent l’hora d’integrar allò tan bàsic que fa 2.500 anys ens va deixar Heràclit, i és que no podrem banyar-nos per segona vegada en un mateix riu. ¿Quina normalitat ens creiem que volem recuperar? Aquest concepte està renyit del tot amb la realitat fluida i canviant del món. Millor que treballem des del que som i el que sabem fer per a un equilibri social real, solidàriament, generant marcs de confiança i buscant àmplies bases de consens. Migrem en una ruta de llarga distància i no podem deixar ningú enrere.