Xavi Martín, exdirector de la Masia: «Laporta ha reactivat el cor del club. El repte ara és no dependre d’una heroïcitat per sobreviure»

El segon mandat de Joan Laporta no es pot llegir només en xifres. S’ha de llegir en estat d’ànim. Laporta va tornar una cosa que el club havia perdut: orgull. Venia d’una etapa grisa, amb sensació de decadència institucional i tristesa col·lectiva. La tornada de Laporta va activar emocionalment el barcelonisme: relat, autoestima, confrontació externa, energia. Però hi ha una paradoxa: el mateix lideratge que alimenta il·lusió genera tensió constant.

El balanç és dual: ha reconnectat el soci amb l’emoció. Però el club viu en una permanent muntanya russa. El Barça necessita il·lusió, sí. Però no pot viure només d’això.

El Barça no és només una empresa; és un estat emocional. La continuïtat de Laporta significa mantenir un lideratge carismàtic, presidencialista i simbòlic. Això mobilitza. Però també polaritza. El canvi implicaria un perfil més gestor. Aquí la pregunta incòmoda és: ¿el soci vol més estabilitat o vol sentir que el club torna a desafiar el món? Perquè el barcelonisme històricament ha preferit l’èpica a la comptabilitat.

Sí, però em preocupa més la normalització del risc. El Barça sempre ha sigut emocionalment expansiu: fitxatges, ambició, grandesa. El problema és quan aquesta pulsió forma part estructural del model. El club necessita tornar a una idea molt senzilla: créixer des del talent propi.

Quan el Barça ha sigut més fort –Cruyff, Guardiola– no va ser quan més va gastar, sinó quan més va creure en si mateix, en la Masia. Una cosa que, afortunadament, està passant ara i que tots els socis i aficionats estem disfrutant. L’economia és important, però el que realment sosté el Barça és la seva coherència futbolística.

Lionel Messi no és nostàlgia. És patrimoni emocional. La seva sortida va deixar una ferida oberta. No va ser només una marxa esportiva; va ser una ruptura simbòlica.

Com a jugador, el seu retorn avui tindria més valor emocional que estructural. Com a icona global, la seva vinculació futura és estratègica. Per tant, ¿ha de tornar com a jugador? No necessàriament. ¿Ha de tornar al club? Sens dubte.

Messi representa el Barça que va enamorar el món: talent humil, excel·lència sense arrogància, identitat pura. El seu paper hauria de ser institucional, pedagògic, simbòlic. Un pont entre generacions. Però compte: el Barça no pot viure esperant que Messi el salvi. El cicle s’ha de construir amb els nous referents.

Aquí hi ha el cor de l’assumpte. El Barça és «més que un club» perquè el soci sent pertinença real. Però quan les decisions es tornen opaques o massa complexes, aquesta sensació es dilueix.

Avui el soci vibra amb l’equip, però entén poc el model econòmic. I quan el soci deixa d’entendre, delega emocionalment. El repte no és només guanyar títols. És que el soci senti que el club li pertany també en les decisions difícils, no només en les celebracions.

El Barça no és una institució més. És memòria, identitat i orgull de pertinença. El mandat de Laporta ha reactivat el cor del club. Ara el repte no és guanyar una Lliga més. El repte és que el club no depengui sempre d’una heroïcitat per sobreviure. Perquè el Barça necessita emoció. Però encara més, necessita futur