Olaya Fernández: "Vull tenir vida fora del laboratori"

La seva primera feina va ser de caixera en un supermercat, una curta experiència que valora. Ara treballa com a investigadora postdoctoral a l’Irving Medical Center de la Universitat de Columbia, a Nova York, on estudia els circuits cerebrals relacionats amb l’anorèxia en ratolins. Olaya Fernández Gayol (Oviedo, 1988) analitza la seva trajectòria acadèmica 13 anys després de treure la millor nota de la selectivitat a Catalunya. 

¿Recorda la nota que va treure?

Vaig fer doble examen i la que va sortir a la premsa va ser un 9,79. Una cosa tan tonta com treure una nota en un examen m’ha donat moltes oportunitats.

Aquell any s’havia mudat d’Oviedo al poble d’Òrrius, al Maresme. Un trasbals considerable en aquesta edat i, tot i així... 

La meva mare sempre diu que no em moriré d’un atac de cor [riu]. ¿Per què t’has de preocupar per una cosa que no pots canviar? També vaig tenir una sort tremenda amb l’institut on vaig anar a parar, el Miquel Biada, i amb la meva tutora, Mercè Miquel Vergés.

Molts estudiants esperen en suspens les notes de tall, que es publicaran divendres.

Jo vaig fer la carrera de Biologia, que llavors oferia moltes places. A la pràctica no hi havia nota de tall i els primers cursos et donaven una formació molt àmplia. Ara aquestes places es divideixen en diversos graus i en cadascun hi ha menys places. És posar l’embut al principi, i no crec que ajudi.

Unes dècimes poden determinar el teu futur.

És fàcil dir això des de la meva posició, però un no s’ha d’obcecar. El que vols als 18 anys no és necessàriament el que voldràs als 21. A més, no entrar a Genètica i optar per Biologia, per exemple, no és la fi del món.

Columbia sempre queda bé en el currículum.

També hi ha molt fum. No discuteixo el valor que en el currículum posi “Doctor per la Universitat de Columbia”, és trist però és així. Jo vaig fer la tesi a la Universitat Autònoma de Barcelona i, a nivell de formació, no crec que la diferència sigui tan important.

Carrera, màster, tesi, postdoctorat... ¿Com s’aguanta tanta intensitat acadèmica?

No s’aguanta. Ja no és només la intensitat acadèmica, sinó el fet de cobrar mil euros al mes i que ningú t’ensenyi com funciona la burocràcia de la ciència. Hi ha molts problemes de salut mental en la carrera científica. Jo vull tenir vida fora del laboratori i poder quedar amb les meves amigues per fer una cervesa. El nostre lema és ‘salut i alegria’. ¿Que així no guanyaré el premi Nobel? D’acord.

¿Aquest sistema ens aporta la millor ciència que podríem tenir?

Aquí està. ¿Què et dona millors resultats, un treballador content o un de cremat?

¿Vostè què fa per desconnectar?

La setmana passada vaig fer pont i vaig quedar amb una amiga del laboratori. Vam anar a un parc preciós que hi ha al llarg del riu Hudson, vam estar jugant a futbol i després vam venir a casa, vam fer el dinar i vam veure una marató de Stranger things.

Et pot interesar

Els va sortir barat, el pla.

Per força. El 60% del meu sou va al lloguer. He vist 15 musicals en vuit mesos, sempre comprant les entrades més barates. M’agrada molt Julie Andrews i tinc gravada una frase seva: “Pots tenir sort en la vida, però has d’estar preparat per poder aprofitar-la”.