Carme Calderer: "No s'ha d'acceptar mai un no per resposta"

Hi ha dues coses que han acompanyat Carme Calderer (Berga, 1951) al llarg de la seva vida: les matemàtiques i una maleta. De caràcter tímid però amb les idees molt clares, Calderer fa més de 40 anys que viu fora de Catalunya i és professora de matemàtiques a la Universitat de Minnesota (EUA). La setmana passada va ser a Barcelona per fer una conferència amb motiu del seu ingrés a la secció de Ciències i Tecnologia de l’Institut d’Estudis Catalans.

És curiós com sorgeixen les vocacions. ¿D’on ve la seva?

El meu avi tenia un taller on arreglava eines agrícoles i forjava ferro; era un artista. Em passava hores al taller i ell m’ensenyava com es treballava el ferro incandescent, a calcular, a escriure a màquina... Jo volia anar a la universitat per entendre aquells materials amb què treballava el meu avi.

Va triar estudiar Física en una convulsa Barcelona.

Era el curs 1969-70, a finals del franquisme. Jo venia de Berga i com que sempre he sigut independentista a l’arribar a Barcelona vaig entrar a col·laborar amb el moviment, que llavors era clandestí, per donar a conèixer els problemes de Catalunya que jo pensava, i continuo pensant, que passen per la independència amb solidaritat. Ara presideixo el Casal Català de Minnesota.

Devien ser poques dones a la facultat. ¿Va tenir algun problema?

Érem poquíssimes, tres o quatre, i hi havia coses molt difícils. Ara la llei no ho permetria, però llavors t’ho havies d’empassar i aixecar-te l’endemà per preparar-te l’examen.

Acadèmicament la situació ha millorat molt.

Sí, ara hi ha moltes més dones a la universitat, però després desapareixen a nivell professional. Tal com està estructurat el sistema, les contractacions afavoreixen els homes, per això s’han de continuar fent programes per facilitar la transició professional de les dones. Però també hi ha una qüestió cultural, més subtil, que és molt important.

¿Podria explicar-ho?

El món científic i matemàtic, a nivell professional, continua sent un món d’homes. Per exemple, si soc en una reunió on hi ha bastantes dones no m’ho pensaré a l’hora d’intervenir; en canvi, si la majoria són homes, moltes dones callaran. També hi ha el paternalisme dels homes més sèniors, que de vegades et donen consells com si fossis una nena. Fins que no hi hagi una massa crítica de dones això no canviarà.

¿Quin consell li donaria a una adolescent que ha de decidir la seva carrera?

Que s’esforci molt i no perdi mai la paciència. Si alguna cosa surt malament s’ha de continuar intentant-ho, una vegada i una altra. S’han d’escoltar els consells i valorar les opcions, però no s’ha d’acceptar mai un no per resposta. 

Fa més de 40 anys que és fora de Catalunya.

Quan vaig acabar la carrera volia fer un doctorat entre física teòrica i matemàtiques i em van acceptar a Edimburg. El 1981 vaig marxar als Estats Units i vaig estar a la Universitat de Penn State, a Pennsylvania, i a la costa est: Maryland, Delaware... Ara faig classe a la Universitat de Minnesota. Me’n vaig anar amb una maleta i continuo enganxada a una maleta.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Investiga en matemàtica aplicada i és membre de la prestigiosa American Mathematical Society. 

Entre altres coses em dedico a la matemàtica industrial, és a dir, a investigar en matemàtiques per resoldre problemes de l’empresa. A les portes de la quarta revolució industrial, Barcelona és un dels llocs més ben posicionats perquè l’èxit de les start-ups i el big data es tradueixi en molts llocs de treball. Per a això hi ha d’haver una bona sintonia entre universitat i empresa, i per això treballo en un programa per enviar estudiants de matemàtiques a les empreses. Només podran avançar els països amb una ciència molt desenvolupada.