Francesca Salut: "El meu pare va dirigir una banda de jazz en un gulag"

A Francesca Salut Filippowa (Crimea, 1951) li segueix tremolant la veu per l’emoció quan narra l’extraordinària i desconeguda història del seu pare, el trompetista i compositor Emili Salut. Ni la guerra, ni l’exili ni els terribles camps de treball soviètics van impedir que continués fent música i, gràcies a la tenacitat de la Francesca, la seva obra es conserva a la Biblioteca de Catalunya, sota el segell de la qual s’ha editat el llibre ‘Emili Salut i Payà, un músic al gulag.’

La guerra civil va trobar el seu pare tocant a les sales de ball del Paral·lel de Barcelona.

La música era la seva passió, però amb 18 anys es va apuntar de voluntari per lluitar per la República. Va caure ferit a l’Ebre, però es va recuperar i es va inscriure a les Forces Aèries. Va formar part de la quarta expedició a l’escola de pilots de Kirovabad, a l’Azerbaidjan, però, mentre hi feien la instrucció, els republicans van perdre la guerra i va esclatar la segona guerra mundial.

I va quedar atrapat, amb la resta de pilots, a l’antiga Unió Soviètica.

Els que no es van voler nacionalitzar russos i van demanar ajuda a les ambaixades per ser repatriats van ser declarats enemics del poble. Al meu pare el van detenir el 25 de juny de 1941 i el van tancar fins a l’octubre del 1948, sense judici ni condemna.

Va passar per tres presons i quatre gulags, els terribles camps de treball soviètics.

Com que a la presó no tenia paper, estudiava harmonia mentalment i escrivia estudis corals a les parets de la cel·la.

Als gulags va escriure partitures que han sobreviscut i que es conserven a la Biblioteca de Catalunya.

Agafava papers de la cuina dels camps, els rentava al riu, els deixava assecar i utilitzava fins a l’últim centímetre per escriure-hi composicions per a piano, orquestra, cor, dansa... Estaven privats de tot, treballaven nou hores al dia i tenien quatre hores de camí, però tot i així va arribar a dirigir una banda de jazz en un dels gulags, on hi havia músics jueus molt bons.

El 1948 queda lliure i treballa com a músic fins al 1956, quan per fi el repatrien a Espanya.

A Rússia reconeixien els bons professionals i no li va faltar feina. Tenia una orquestra pròpia amb la qual tocava a les cases de repòs de Crimea i va dirigir l’orquestra del Gran Circ de Moscou. Vam anar de gira amb ell per tota la Unió Soviètica. Hi havia números de cavalls, elefants, tigres, lleons, foques... Encara m’emociono quan recordo l’olor de les serradures dels animals.

¿El seu pare mai li va explicar el seu pas per les presons i els gulags?

Gairebé res. Una experiència així et deixa empremta per a tota la vida, i explicar-ho significa reviure-ho. Me’n vaig assabentar per una investigació de Carmen Calvo Jung, que va escriure el llibre ‘Los últimos aviadores de la República. La cuarta expedición a Kirovabad’.

Si no hagués sigut per vostè, no hauria quedat gaire cosa del llegat d’Emili Salut.

Sabia que era algú especial, i als 15 anys li vaig dir que com podia jo cuidar i preservar la seva obra si no en sabia res, de música. Crec que això el va motivar per classificar i ordenar els seus papers i el 1976 va escriure a mà unes memòries sobre les seves terribles vivències als camps. Va morir el 1982, i el 1995 vaig començar a transcriure-les. Va ser un procés molt dolorós.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

¿Va entendre més el seu pare després de llegir-les?

Sí. Jo sabia que era una persona molt vital, però, a més, vaig descobrir un supervivent, en el sentit que va saber transcendir el dolor i rescatar els moments de bellesa i tendresa per compartir-los amb els altres a través de la música. Ell ho deia tot amb la música i el resultat és colpidor. Confio que algun dia la seva obra sigui reconeguda i valorada.