«La bota de vi és totalment ecològica»

Durant 20 anys, la Boteria Campà, al número 1 del carrer de la Trinitat de Ripoll, va produir al dia unes 25 botes per emplenar i beure’n el vi. No hi havia casa de pagès on no n’hi hagués una. Els pastors se les emportaven a la muntanya. El glop de la bota els acompanyava al camí i quan menjaven. La rígida pell de la bota conservava la temperatura del contingut. La bota podia caure o aixafar-se, no es trencava, i era ampolla i gos alhora. La seva gran utilitat va fer que l’ofici de boter d’Eudald Campà fos, com tants altres de l’època, una dedicació amb molta vida i sentit. Avui només alguns nostàlgics continuen apreciant beure de la bota. A les mans del fill d’Eudald, Joan Campà Carbonell (Ripoll, 1951), l’ofici continua bategant i ell és, a més, un mestre.

‘Mestre boter-cuirater’ és el títol que li ha atorgat la Generalitat de Catalunya. Repassem la seva trajectòria amb les botes de vi.

Devia tenir 13 o 14 anys quan vaig començar a ajudar el pare. Al sortir de l’escola, me n’anava al taller amb ell i embastava, tallava, ho aprenia tot. El dia 26 de juny del 1968 vaig cosir formalment la meva primera bota.

Que recordi la data exacta diu molt de l’importància que devia tenir per a vostè.

És que et satisfà molt quan acabes una bota. Quan jugues a futbol i fiques un gol, t’alegra, però l’endemà ja no te’n recordes. Però quan fas alguna cosa amb les teves mans, de manera totalment artesanal, com fem nosaltres les botes, i després mires la feina acabada, que a més saps que servirà, que tindrà el seu ús per a algú, això és molt més gran que qualsevol gol. És alguna cosa que queda i s’utilitza. I no n’hi ha cap que sigui igual, a cada una que acabem li posem nom: la ‘bruta’, la ‘punxeguda’, la ‘torta’, la maca...

¿Qui les compra actualment?

Alguns curiosos, fanàtics com els que beuen amb porró, col·leccionistes o gent que les vol per decorar. Nosaltres instal·lem una parada a les fires medievals, que n’hi ha bastants durant tot l’any, i també fem demostracions locals perquè la gent vegi com es fan. I allà es poden comprar.

Quan diu ‘nosaltres’, ¿de qui parla?

Els meus alumnes i jo. Gràcies a un programa de l’Ajuntament de Ripoll, iniciem l’Escola de boters, a la qual assisteixen, des del 2011, 11 aprenents. Es tornen a apuntar cada any, és que això enganxa, diuen. I jo els entenc, clar. Amb ells preparem la producció de botes per portar a les fires. Venen dues hores a la tarda dues vegades a la setmana. Tots tenen bons llocs de treball, per això no n’he pogut conquistar encara cap perquè es dediqui a aquest ofici totalment. Ho fan com a afició. Hi ha només una dona entre ells. Tenen entre 16 i 70 anys. No fa gaire va entrar un xinès i el vaig fer fora.

¿Per què?

Em va dir que venia per veure com feia les botes. I li vaig dir: no, jo a tu no t’explico res, que vosaltres ho feu tot molt ràpid, cosiu molt de pressa, i això és una artesania, jo ho faig molt a poc a poc. Tu ets xinès, i jo soc ‘xino xano’, a tu no t’ensenyo.

¿Sempre ha viscut d’aquesta artesania?

De manera plena, ho vaig fer uns 20 anys, però tota la vida he fabricat botes. Aquest any puc dir que fa 50 anys que enfilo l’agulla. Vaig fer 15 mesos de mili a Jaca i a l’acabar em vaig quedar, del 73 al 79, treballant, primer de crupier al casino, i després de cap de taula en un bingo. Cobrava una pasta, però en les meves hores lliures cosia botes.

Notícies relacionades

"Considero que els requisits per adoptar un gat són excessius"

10 trucs infal·libles de la guru de l’ordre Alicia Iglesias per triomfar amb el canvi d’armari

¿Sent que està contribuint a salvar un ofici?

Sí, però a més fabricant una cosa que és totalment sostenible mediambientalment. Es fa amb pell de cabra, cosim amb el cabell del senglar, que ens fa d’agulla. La bota és ecològica. No es trenca, tanca hermèticament i és medicinal, perquè l’interior el pintem amb resina de pi vermell.