María Islam Sirajul: «Una casa és un niu i això m'ha faltat molt»

La jornada de la María (Bangla Desh, 1998) arrenca a dos quarts de sis del matí i acaba a les tantes, sobretot en època d’exàmens. A dos quarts de set entra a treballar, després fa pràctiques de cotxe i a la tarda estudia a la universitat. Aquesta noia oberta, inquieta i lluitadora va néixer a Bangla Desh i sent un nadó la seva família es va instal·lar a Badalona. Aviat va descobrir que no responia al que la seva família esperava d’ella.

–Era molt nena i ja es delia per anar al col·le.

–Molts nens ploren perquè no volen anar al col·le, en canvi jo plorava quan arribava el cap de setmana i no hi podia anar. 

Entretots

Títol del tema (Auto)

Subtítol del tema (Auto)

–Però a l’ESO va començar a faltar a classe. 

–Els meus pares tenien dues botigues i jo hi anava a treballar després de l’institut, però quan feia tercer ells van viatjar a Bangla Desh i la meva germana gran i jo vam fer-nos càrrec del negoci. Tenia 14 anys, sabia que no tenia edat de treballar però no volia decebre els pares. Em van quedar sis assignatures per al setembre però me les vaig treure perquè somiava anar a la universitat.

–El seu pare tenia altres plans.

–Va descobrir que la meva germana tenia nòvio i es va enfadar moltíssim. Ens volia portar a Bangla Desh per casar-la a ella i comprometre’ns a mi i a una altra germana petita. Estàvem mortes de por.

–I va decidir demanar ajuda.

–Vaig enviar un correu a un professor i la policia va venir a la botiga. Vaig anar a declarar i aquell dia ja no vaig dormir a casa. A la meva germana petita i a mi ens van dur a un centre d’acollida. Aquella primera nit me la vaig passar estirada al llit mirant al sostre i pensant: «¿Però què m’ha passat?». Em sentia molt culpable. 

–Mai més va tornar a viure a casa seva.

–No. Vam passar per tres centres d’acollida i des dels 18 anys estic en un pis d’autonomia per a joves extutelats. Al final tots busquem una estabilitat; una casa és un niu on tornar quan estàs malament, i a mi això m’ha faltat moltíssim.

–El que no canvia és el seu afany d’estudi.

–Sempre he tingut clar que volia fer batxillerat, anar a la universitat, fer un màster i un Erasmus. Em deien que no podria treure’m el batxillerat, però soc molt tossuda. Vaig acabar fent el social i treballant a la biblioteca de l’institut.

–El seu exemple trenca prejudicis.

–Em fa ràbia que la gent pensi que com que tens problemes en la vida no et trauràs els estudis. No vull ajuda, vull tenir les mateixes oportunitats que els altres. 

–Estudia segon de Relacions Laborals a la Universitat Pompeu Fabra.

–Em vaig enamorar d’aquesta carrera perquè m’interessa el món de l’empresa i també els drets laborals, que tant es vulneren. Si la gent estigués més contenta, les empreses serien més eficients.

–Té una beca salari de la universitat.

–Havia de complir molts requisits perquè me la donessin i aprovar-ho tot. Quan va sortir la resolució vaig plorar d’alegria, va ser uns dels millors dies de la meva vida.

–¿La seva experiència en el negoci familiar va influir en la seva elecció dels estudis?

–Podria ser perquè llavors ja intuïa que allò no era un tema de cultura ni de religió; ens estaven explotant. Jo mai faria treballar un fill fins a la matinada quan l’endemà té col·le.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–¿Què sent quan mira enrere?

–Hi ha dies dolents en què penso que tant de bo tot hagués sigut més fàcil i pogués seguir a casa amb la meva rutina i amics. Per un costat em sento malament perquè he deixat de costat persones que m’importen –encara que jo a ells no– i per un altre sé que havia d’anar-me’n per estar bé i poder construir el meu propi niu.