Ndeye Gueye: «Soc la primera africana que obre una ferrovelleria a BCN»

Aquesta és la història de totes les històries que ha viscut Ndeye Gueye (Mbacké, Senegal, 45 anys) des que va arribar a Espanya fa una dècada: la seva història de recollir fruita als camps de Huelva; la seva història de vendre sucs als manters de Barcelona, o la de vendre el seu famós arròs amb peix als recol·lectors de ferralla, també a Barcelona; la seva història de posar en marxa una ferrovelleria pròpia; la seva història, en fi: la d’una senegalesa obstinada, emprenedora i amb ganes de tirar endavant. Heus-la aquí, senyorial i impassible, al barri del Besòs, al carrer de Bolívia, número 333, darrere de l’escriptori o més aviat tron des d’on regna sobre el seu negoci.

–Recollint fruita. Així comencen molts immigrants.

–Sí, així vaig començar jo. Vaig arribar el 2008 amb un contracte de sis mesos per recollir la maduixa a Huelva. Perquè al Senegal no hi havia feina. Es va acabar el contracte i el meu cap em va dir: «Si vols quedar-te, queda’t». I jo vaig dir: «Bé, provaré sort».

–Expliqui’m com va acabar a Barcelona.

–Primer vaig treballar a Lleida; al camp i als magatzems de fruita. Després, gràcies a un amic de Senegal, vaig treballar un temps en una fàbrica de cinturons de seguretat a Granollers. Els africans ens ajudem molt entre nosaltres. Després vaig venir a Barcelona.

–Sucs per als manters, ¿no?

–Sí, cal buscar-se la vida, encara que això només va durar tres mesos.

–¿Sucs de què?

–'Bissap'. És típic de Senegal, als senegalesos ens agrada molt. Feia el suc i el venia per ampolles, a un euro cada una.

–Però només va durar tres mesos.

–Sí, perquè el mateix amic em va parlar d’una ferrovelleria de senegalesos i de guineans de Conakry al Bogatell, al carrer de Zamora. Allà vaig aconseguir que em deixessin un racó on no només venia el suc de 'bissa'p sinó també el 'thieboudienne', que és un plat senegalès típic que es fa a base d’arròs i peix. També servia cafè 'touba'.

–I els seus clients eren…

–Els que treballaven a la ferrovelleria, però sobretot els senegalesos que arribaven amb els carrets a vendre la ferralla. Va ser allà que vaig conèixer el meu marit. Ell hi treballava. Ara treballa amb mi.

–Expliqui’m: ¿hi havia cues per menjar el seu arròs amb peix?

–He, he, ¡no, tampoc! Però tenia una certa fama, això sí.

–¿Va ser allà que se li va acudir muntar la seva pròpia ferrovelleria?

–Sí, va ser quan l’ajuntament va tancar la ferrovelleria de Zamora. Llavors el meu marit i jo vam decidir muntar el nostre propi negoci. Havíem estalviat, n’havíem après i vam creure que era possible.

–Em sembla que no va ser senzill, ¿no? Que van necessitar suport.

–És que ens vam adonar que hi havia coses complicades, com un aval que necessitàvem i no teníem, però llavors una amiga meva, Bombo Ndir, que és una senegalesa molt coneguda a Catalunya, em va parlar de la Fundació Servei Solidari i d’un programa de suport i microcrèdits que tenen allà per a dones emprenedores. Sense la fundació no ho hauríem fet.

–¿Com li ha anat? He vist que hi ha moviment.

–Sí, la gent em coneix i venen amb els carros a vendre’m ferralla. Pago 13 cèntims el quilo de ferro. ¿I sap què? Jo diria que soc la primera dona africana que munta una ferrovelleria a Barcelona.

–La seva idea és consolidar el negoci, suposo, fer-lo créixer…

–Doncs sí... sí i no. La meva idea a llarg termini, ¿sap quina és? Obrir un restaurant. Tinc tres fills a Senegal que vull que vinguin a viure aquí, i si ho fan i tinc el meu restaurant, doncs tindran on treballar.

Notícies relacionades

"Considero que els requisits per adoptar un gat són excessius"

10 trucs infal·libles de la guru de l’ordre Alicia Iglesias per triomfar amb el canvi d’armari

–Ah. On vendrà el seu famós thieboudienne. I es dirà…

–Si l’obro, si mai ho puc fer, la meva idea és que porti el nom de la meva àvia: Mama Astou.