Pols a tres fins a l’últim vot | Eleccions catalanes 2021

Davant la incertesa que mostren les enquestes, ERC es mou per sensacions. I aquestes, sobretot comparades amb les acumulades a la campanya del 2017, són positives. La concessió del tercer grau als presos, singularment a Oriol Junqueras, ha estès un doble efecte per als republicans. Abans que res, recuperar el líder, cosa que ha donat moral a les bases. I després, una vegada que Junqueras, molt actiu en campanya, tant en els mítings com al passeig per les localitats catalanes allunyat de les càmeres, ha cobert les necessitats d’èpica i carisma que tot partit necessita per vèncer, el rol de Pere Aragonès, sempre més terrenal, ha canviat, consideren a ERC. Si la gran queixa és que li falta carisma, ara que al partit n’ho sobra, es valora la capacitat de concreció i d’explicar la gestió realitzada. Una cosa que ha sigut especialment visible en els debats televisius.

ERC és conscient que tot això pot no valer en un context de màxima igualtat amb el PSC i Junts. Per això, i amb el cap més a superar els postconvergents, cosa que, possiblement els donaria la Generalitat, s’han dedicat amb afany a intentar demolir la imatge de Salvador Illa, a la recerca de ser considerats, per l’independentisme, com el vot útil contra l’amenaça d’un triomf del PSC.

A això i a tapar la principal fuga de vots, l’espantall del tripartit que Junts exhibia permanentment. Primer en els mítings i, dimecres, mitjançant la firma del pacte anti-Illa.

L’‘elefant blanc’ que ningú menciona, malgrat ser a l’habitació és què pssarà si ERC torna a ser tercera i perd el doble duel, el global amb el PSC i el de ‘conferència’, en termes NBA, amb Junts. Una derrota, per petita que sigui suposaria una esmena a l’independentisme pragmàtic que es propugna des del gener del 2018. I, fent una mirada a la convulsa història del partit, no es pot descartar cap escenari, si això passés.

En sentit contrari, un triomf el 14-F, sumats al de les dues generals i al de les municipals obriria la porta de l’hegemonia. O tot o res. XABI BARRENA

Junts per Catalunya ha fet exactament la campanya que pretenia, sense sobresalts. La candidata Laura Borràs no ha comès errors com una casa i s’ha centrat a avisar d’un possible tripartit d’esquerres i defensar de nou un independentisme combatiu amb una nova declaració d’independència de data inconcreta. El seu missatge de governabilitat i bona gestió és el que ha quedat més difuminat, però ha introduït allà alguna carta com l’anunci que el doctor Josep Maria Argimon seria el seu conseller de Salut.

Sòlida davant les càmeres, Borràs ha comptat diàriament amb el recolzament telemàtic de l’expresident Carles Puigdemont i sovint amb el dels presos independentistes de JxCat. Però en el cas de Puigdemont la seva aportació aquesta vegada no ha sigut tan encesa com el 2017 i ell mateix ha quedat en un cert segon pla.

A Borràs si se l’ha vist incòmoda davant les preguntes sobre la investigació del Suprem per presumpta corrupció quan va dirigir la Institució de les Lletres Catalanes. També hi ha hagut titubejos en matèria d’impostos, fins que el programa electoral va certificar que no hi haurà baixada del de successions, com la candidata defensa.

Però Borràs en cap moment no ha sortit del guió emocional independentista i per a això ha carregat també les tintes sobre el candidat socialista, mirant de crear la imatge que la victòria es juga entre ell i ella.

El pacte anti PSC firmat per ERC no ha alterat el guió de Junts, que ha continuat posant en dubte la promesa dels republicans. Els dards de Pere Aragonès a Borràs recordant-li el pacte de JxCat amb el PSC a la Diputació de Barcelona tampoc han fet variar el rumb a una candidata molt bregada ja davant els micròfons i les càmeres.

Si tot això no és suficient i ERC (i el PSC) queda per davant de Borràs diumenge, Junts entrarà en una altra dimensió: les seves tesis ja no serien majoritàries en l’independentisme i hauria d’empassar-se el gripau d’ajudar Aragonès a governar amb una estratègia diferent a la de la «confrontació intel·ligent» de Puigdemont. Això, o negar-li el recolzament als republicans. FIDEL MASREAL

Si els resultats electorals tinguessin una relació directament proporcional al protagonisme dels candidats durant la campanya, Salvador Illa arrasaria en les eleccions de diumenge. L’aspirant socialista a president ha concentrat, des que el 30 de desembre es va anunciar per sorpresa que rellevava Miquel Iceta, els atacs de pràcticament tots els partits. I aquests dards es van multiplicar quan les enquestes van confirmar que l’‘efecte Illa’ era una realitat. No obstant, l’exministre de Sanitat, convençut que aquestes escomeses beneficiaven la imatge que busca transmetre –la de ser l’únic entre els favorits interessat a estroncar les esquerdes en la convivència dels catalans– ha seguit fins al final el seu llibre d’estil, buscant donar una imatge presidencial: actes de format íntim, tarannà assossegat, exposició del programa, poca confrontació.

El guió va funcionar bé, sens dubte, fins als últims dies de campanya; després van sorgir alguns dubtes que només aclariran el resultat que donin les urnes. Illa va explotar els atacs dels adversaris en el seu favor en el primer debat televisat, el de TVE. En els dos següents, no obstant, alguns contratemps han fet que es posi a la defensiva i ha fet en ocasions l’efecte que la campanya se li estava fent llarga. Sobretot va passar després que transcendís que s’havia negat a realitzar-se una prova de detecció de la Covid-19 abans de participar en el debat de TV-3.

Però el cordó sanitari dels partits independentistes contra el PSC ha permès a Illa tornar a passar a l’atac en els últims dies de la carrera, en la qual sempre ha comptat amb el recolzament de Pedro Sánchez i de la resta del Govern. Els socialistes estan convençuts que poden guanyar en vots, i potser en escons. ¿I després? «Si els independentistes no sumen, es quedarà un tauler interessant», diu un integrant de la sala de màquines del PSC. Aquesta opció, que no contempla gairebé cap enquesta, sembla l’única que podria donar el Govern als socialistes més d’una dècada després.

Les enquestes pronostiquen una caiguda lliure de Cs amb fugues de votants al PSC, al PPC i a Vox. Els taronges busquen eixamplar-se al centre, escorant els socialistes juntament amb l’independentisme i el PP i Vox a la dreta. El possible ‘sorpasso’ de la ultradreta té en guàrdia les files taronges, però Cs pateix també per un altre adversari: l’abstenció. 

A la caserna taronja són conscients que els és impossible reeditar la victòria electoral del 21-D perquè van estar «sobredimensionats» electoralment després de la convulsa tardor del 2017 i temen que el PSC els arrabassi el lideratge –i l’altaveu– de l’oposició si els independentistes tornen a pactar.

Fien als indecisos un resultat «optimista» que els deixi en uns 13-15 escons, tot i que ara en tinguin 36. «Ens beneficia una major participació, com va passar en les últimes eleccions, i tremolem si finalment només vota el 50 o el 60% de l’electorat», admeten fonts del partit. Per això les crides del candidat, Carlos Carrizosa, i de la líder de la formació, Inés Arrimadas, que cap votant es quedi a casa.

Cs ha centrat la seva campanya a espantar el fantasma del tripartit perquè la papereta taronja sigui la «garantia» que el PSC els elegeixi per governar i es desentengui d’ERC. «Concentrar el vot constitucionalista a Cs és un vot segur perquè no pactarem amb l’independentisme», insisteixen fonts del partit.

La cursa electoral va començar amb qüestionaments interns per l’enrenou que va generar el lema ‘Vota abraçada’ en plena pandèmia i per l’ús d’imatges no autoritzades per a ús polític, una pedra en el camí que ràpidament van corregir amb espots electorals comparant les protestes independentistes amb l’assalt al Capitoli, recordant els tripartits catalans, i fins i tot amb un videoclip amb una cançó pròpia de dirigents del partit anomenat ‘Vitamina C’.

Sigui quin sigui el resultat electoral, des del partit asseguren que Arrimadas i Carrizosa mantindran intacte el seu lideratge, tot i que el sector crític ja es comença a moure perquè assumeixin responsabilitats davant un daltabaix. JÚLIA REGUÉ

Els comuns arriben al final de la campanya molt satisfets amb el treball del seu cap de llista. Les expectatives electorals, d’inici ombrívoles, s’han elevat després de dues setmanes en què Jéssica Albiach ha demostrat la seva preparació –sobretot en els debats–, la seva connexió amb les principals figures de l’espai podemista –Pablo Iglesias i Ada Colau han participat en diversos actes– i la seva capacitat per difondre les principals ofertes d’En Comú Podem per convèncer els ciutadans: un pacte tripartit amb el PSC i ERC i una crítica furibunda als elements més reaccionaris de la llista de JxCat.

«Albiach ha fet molt bona campanya, ha anat creixent i ha demostrat que tenim un projecte clar i d’esquerra. Crec que millorarem els vuit escons actuals», diu un diputat dels comuns, que tampoc vol descartar que, malgrat els vetos, es formi un Executiu progressista que trenqui els blocs identitaris a Catalunya. «No sé si ERC i JxCat aguantaran un nou acord de Govern», assegura. DANIEL G. SASTRE

La CUP no ha jugat les seves millors cartes en aquesta campanya. Va haver d’esquivar els sots d’una cursa electoral que va començar amb una esmena del consell polític a l’estratègia de la seva candidata, Dolors Sabater, i a la seva hiperrepresentativitat, i se li va sumar un debat en el qual els anticapitalistes van quedar totalment fora de joc. Els cupaires es fixen com a objectiu duplicar escons per forçar JxCat i ERC –però també els comuns– que «plantin cara a l’Estat» i que el futur Govern activi les lleis suspeses pel Tribunal Constitucional durant la passada legislatura en matèria social.

El seu objectiu continua sent celebrar un referèndum abans del 2025, pactat o no amb l’Estat, com a alternativa al «malbaratament» de l’1-O junt amb un full de serveis en matèria social que eixampli la base independentista. Amb aquesta maniobra els cupaires intenten reivindicar-se com l’independentisme d’esquerres desobedient, davant la taula de diàleg pactista que defensa ERC i la DUI ‘màgica’ de JxCat. S’ha de veure si els resultats els acompanyen i si acaben tenint la clau de la governabilitat. JÚLIA REGUÉ

El PPC va començar la campanya convençut d’una remuntada després d’aconseguir el pitjor resultat de la seva història el 2017. El lideratge d’Alejandro Fernández i el fitxatge de Lorena Roldán i Eva Parera, de l’òrbita de Cs, donava un aire de renovació i de transversalitat al seu projecte. El vent bufava a favor dels populars, i fins i tot es van marcar com a objectiu avançar els taronges. Però Vox va irrompre amb força a les enquestes i laconfessió de Luis Bárcenas va fer la resta.

El judici pel pagament en negre de les reformes de la seu estava marcat a l’agenda abans de la dissolució del Parlament, però la confessió de l’extresorer assegurant que Mariano Rajoy va triturar personalment les notes de la comptabilitat b i la seva negociació amb membres de l’actual PP van agafar desprevinguts els populars. Pablo Casado, bolcat en la campanya, va negar que parlés amb «delinqüents» i va reunir els barons autonòmics per exhibir una imatge d’unitat: «El PP no és Bárcenas», va etzibar Fernández en aquell míting.

Els dots d’orador van convertir el candidat en el guanyador del debat de TV-3, especialment per les seves clatellades a Vox. Diumenge, els populars constataran si el domini de l’oratòria evita un ‘sorpasso’ de la ultradreta i l’últim lloc de l’hemicicle. JÚLIA REGUÉ

El PDECat acaba la campanya satisfet però continua sense tenir ni de bon tros garantit que entrarà al Parlament. La seva candidata, la debutant Àngels Chacón, ha sigut fidel al guió: atacs sistemàtics als seus excompanys de Junts per Catalunya, malgrat que el seu perfil no és en absolut agressiu i que fins fa pocs mesos formava part del Govern de JxCat.

A aquests atacs s’ha dedicat durant els quinze dies fins que finalment, en el tram final de la campanya, la presidenciable de Junts, Laura Borràs, sí que ha replicat menyspreant el paper del PDECat.

Chacón ha aconseguit, així, un cert cos a cos amb el qual intentar situar Junts a l’esquerra juntament amb la CUP i definir el PDECat com la Convergència clàssica de centre dreta pactista. Per a això ha comptat amb el recolzament del PNB i el de l’expresident Artur Mas, això sí, amb un discurs molt temperat i gens crític amb Junts.

Però si malgrat això el PDECat no aconsegueix ni un diputat la seva supervivència estarà en qüestió ja que l’espai postconvergent és, ara com ara, un mirall trencat en diversos trossos d’incert futur. FIDEL MASREAL

La ultradreta obtindrà els seus primers escons al Parlament diumenge vinent, segons totes les enquestes. Amb un discurs antiimmigració i de mà dura contra l’independentisme, Vox s’ha fet lloc al tauler polític català. El líder del partit, Santiago Abascal, ha comandat la contesa electoral participant en diversos actes de la formació i agitant la convulsió als carrers.

Els dirigents ultres no van complir les recomanacions de seguretat que els van indicar els Mossos d’Esquadra en el míting que van celebrar a Vic, segons van indicar fonts policials, després del qual es van produir greus incidents i un enfrontament dels agents amb un grup de manifestants antifeixistes. En un acte a Tarragona, Abascal també va mirar d’esquivar el cordó policial per encarar-se a veïns que l’esbroncaven. Aquest espectacle es va repetir en altres ciutats i Vox va aconseguir acaparar l’atenció mediàtica i condicionar el discurs de la resta de partits. El 14-F es desvelarà si aconsegueix avançar el PP i Cs l’hemicicle. JÚLIA REGUÉ