La superilla de l’Eixample ni premia ni castiga Colau, però dona la victòria a Trias

Si l’Eixample fos una ciutat, a la qual, per la seva població, li correspongués un ple municipal de 27 regidors, Xavier Trias hauria obtingut la victòria amb 10 i s’hauria quedat, per tant, a quatre escons de la majoria absoluta. Ada Colau hauria repetit, en xifres absolutes de vots, els resultats del 2019, és a dir, al principal laboratori de les superilles els electors no haurien ni penalitzat ni premiat aquesta estratègia urbanística, però hauria guanyat un regidor en comparació amb les eleccions de fa quatre anys. El PSC ocuparia la tercera plaça, amb cinc regidors; Esquerra hauria patit una gran patacada (de primera força a quarta); el PP recuperaria la representació que va perdre el 2019, i Vox, finalment, quedaria fora del consistori al no superar la barrera del 5% dels vots.

Xavier Trias ha tapat per fi, aquest 28M, l’hemorràgia de vots que pateix a l’Eixample des que el 1987 va aconseguir la victòria en aquest districte amb 78.431 paperetes. Es va quedar llavors a mig punt del 50% dels vots del districte. Llavors l’Eixample era el districte convergent per excel·lència.

Quan el 2011 Trias va aconseguir l’alcaldia de Barcelona, l’Eixample va ser per a la seva candidatura un notable graner de vots, 38.192, més del doble que el seu immediat perseguidor, el PSC. En aquella ocasió, en aquest hipotètic ple municipal del segon districte de la ciutat, Trias hauria tingut el suport de 12 regidors. Els resultats del 28M queden lluny d’aquelles marques del 2011. La seva candidatura ha recollit a l’Eixample aquest 28M un total de 31.914 vots. Les xifres absolutes són de vegades més reveladores que els percentatges. Amb 302 vots més, el PP hauria guanyat un regidor en aquest imaginari Ajuntament de l’Eixample, en perjudici de Trias.

Els resultats de diumenge revelen també que Barcelona en Comú té un vot molt fidel a l’Eixample. Pràcticament repeteix, amb mínimes variacions, les xifres del 2015 (25.623) i del 2019 (25.810). La pèrdua de suport és mínima, menys de 1.000 vots, tot i que la lectura també pot ser la inversa: l’aposta de convertir quatre carrers de l’Eixample (Consell de Cent, Rocafort, Borrell i Girona) en eixos verds no ha repercutit en les urnes tal com l’equip de Colau podria haver desitjat.

Per a Jaume Collboni, l’Eixample és una de les raons per les quals, potser, no ha aconseguit quedar per davant de Trias al conjunt de la ciutat. El PSC va tocar fons en aquest districte el 2015, amb només 8.500 vots, i quatre anys més tard, el 2019, va remuntar el vol, amb 19.365. El 28M, tot i que per molt poc, el seu gràfic torna a assenyalar cap al terra.

Notícies relacionades

El ‘Patinsky’ de Barcelona, la gentrificació com una de les belles arts

El primer ‘showroom’ virtual d’Espanya de reformes de la llar s’estableix a l’Eixample

Més motius per a la reflexió profunda té Esquerra, que a l’Eixample ha perdut un de cada dos votants. El 2019, Ernest Maragall tenia pràcticament doblegats els genolls per asseure’s a la butaca de l’alcaldia de Barcelona, entre altres raons perquè va ser la força més votada a l’Eixample. Una maniobra sorprenent de Manuel Valls, llavors cap de llista de Ciutadans, ho va impedir. En l’oposició, el perfil d’Esquerra a l’Eixample sembla haver-se desdibuixat.

Amb aquests resultats, en definitiva, l’alcaldia de l’Ajuntament de l’Eixample quedaria tan pendent de pactes com la de Barcelona, tot i que amb Trias i Colau com a principals aspirants a la butaca presidencial en el ple municipal.