Els usuaris de les Glòries testegen noves funcions per a la font d’aigua tancada

Aviat es compliran tres mesos del que estava anunciat com l’estrena de la versió final de les Glòries, un parc molt aplaudit per totes les edats, amb unes zones de joc infantil de matrícula d’honor i unes àrees de descans que, amb còmodes gandules, s’han convertit en formidables llocs de lectura. El futur a aquesta plaça se li suposa fins i tot millor que el seu present, perquè molts dels arbres plantats són encara uns alevins. D’aquí dos o tres anys, les zones a l’ombra a l’estiu seran més generoses. Però enmig de la plaça, ¡ai!, com dos monòlits de pedra negra caiguts, continuaran estant, tret que els retirin, els dos blocs del Mirall d’Aigua. Als peus de cadascun hi ha un minúscul senyal informatiu amb tres prohibicions. No us banyeu, no begueu i no patineu. Perquè les dues primeres siguin inapel·lables, senzillament s’ha tallat el subministrament, que era aigua del freàtic, aquest és el problema, no potable. Per a l’altra prohibició caldrà confiar en..., no se sap, els agents cívics són un Guadiana i la Guàrdia Urbana patrulla per la zona ocasionalment. Els antecedents del Macba i de la plaça de la Universitat són per tots coneguts, ‘propietat’ dels ‘skaters’.

Una bona espera al costat del ‘mirall sense aigua’ serveix per treure unes primeres conclusions. ¿S’utilitzarà com a banc? De moment, no. De fet, si alguna cosa tenen les Glòries són llocs on asseure’s. Al voltant dels dos blocs ja hi ha diverses cadires i algun banc. També taules. ¿Serà una pista per a aquells ‘lindyhoppers’ que ballen en algunes places de la ciutat? Massa estreta. ¿Un altar on practicar el taitxí? Ara per ara, els practicants d’aquesta gimnàstica oriental prefereixen la pèrgola que és just al costat del Mirall d’Aigua, vaja, a l’ombra. ¿Podria ser la versió barcelonina del londinenc Speakers Corner de Hyde Park, on es pot dir de tot mentre no es trepitgi directament territori anglès? Bé, no sembla que faci falta.

En espera de tenir un ús, el que sí que és el Mirall d’Aigua és una certa metàfora del passat de les Glòries, perquè un dels seus edificis més característics, el Disseny Hub Barcelona, té aquella forma singular, que sembla que inclina el cap al pas dels vianants, perquè al seu dia va néixer per (com diuen els arquitectes) dialogar amb la construcció que tenia al davant, el tambor viari. Va caure aquell error i el DHub, com un vell boig, ara parla sol.

Bromes a part, l’absència d’aigua de refresc potser és un dels pocs peròs que se’ls pot posar a les noves Glòries. Hi ha fonts, sí, però en dies de calor extrema es troba a faltar l’alleujament que proporcionava aquesta làmina d’aigua.

El que sí que ha trobat ja un ús inesperat és el monument situat a pocs metres del Mirall d’Aigua, un homenatge a les vicissituds que entre el 1792 i el 1798 van passar els francesos Jean-Baptiste Joseph Delambre i Pierre François André Méchain per oferir al món una cosa tan pràctica com la definició exacta del que és un metre, perquè abans d’aquelles dates cada país i regió tenia la seva pròpia manera de mesurar, fet que causava no pocs embolics en, posem per cas, la venda d’un rotllo de tela.

El monument té forma de serralada i és prou ample per, com un Kilian Jornet, recórrer tots els seus cims de cap a cap. La plaça, com dèiem, no té ni tres mesos de vida i aquest joc infantil és tot un clàssic.

Pocs reparen en la placa que en una de les puntes remarca què és i la raó per la qual està exactament en aquest lloc i en aquesta orientació i no en cap altra. Segueix la línia del meridià terrestre que li correspon a Barcelona, que no és un qualsevol.

Notícies relacionades

Mig arbre de grans dimensions cau sobre la calçada del carrer Entença

L’Eixample de Barcelona salta d’un 2% d’estrangers el 1991 a un 30% segons l’últim padró

Delambre i Méchain van decidir que el metre seria la deu milionèsima part del quadrant meridià terrestre, és a dir, la distància entre qualsevol dels dos pols i la línia de l’equador. Per efectuar els seus càlculs van triar dos punts, la punta del campanar de Dunkerque i la torre del castell de Montjuïc, pràctics perquè no hi havia mar entre tots dos, però no fàcils, perquè llavors militarment Espanya i França estaven a matadegolla.

Era uns matemàtics de categoria. El seu càlcul va ser gairebé perfecte. Només es van desviar molt poc perquè l’aplatament de la Terra els va jugar una mala passada, només 200 micròmetres, i per això la circumferència polar no és avui una xifra exacta. Haurien de ser 40.000 quilòmetres i en són 40.008. Tot i així, va ser una gesta de conseqüències fenomenals. La definició del metre va obrir la porta a establir altres unitats, com el litre, que és en el que es calcula el volum d’aigua com el que van trobar a faltar dijous aquelles tres nenes en banyador.