Pepa Horno: «Si una cosa ens ha ensenyat la Covid-19 és la importància de la presència humana, del contacte físic i emocional, i la condició de tribu universal»

Fa més d’un any que estem en pandèmia i que tenim restriccions en els contactes socials, un any de «vida plana», com ho anomena la psicòloga i consultora d’infància Pepa Horno en un recent text del seu blog. Parlem amb ella per entendre l’impacte que ha tingut en la salut mental de les famílies aquest any i comprendre els reptes que tenim en l’educació dels nostres fills, i també per posar llum en aquesta vida cap a dins de la mà del seu últim llibre, breu però intens, Metáforas para la consciencia. Horno recomana: «Mantenir el que acostumo a anomenar els “antidepressius naturals”: aire, sol, moviment i contacte humà».

¿Quins són, segons la teva opinió, els principals impactes que la pandèmia, els confinaments, el distanciament social, han tingut en la vida de les famílies?

Jo els resumiria en dues paraules clau: aïllament i esgotament. La pèrdua de xarxa de recolzament, tant comunitària com institucional, la reducció de l’activitat, la tendència a no voler sortir de casa i les limitacions per a la socialització aguditzen l’aïllament de les famílies, sobretot, de les més vulnerables. I l’esgotament que produeix la por mantinguda en el temps, la incertesa respecte al futur, els problemes de son, l’angoixa pels problemes econòmics, els dols encara no resolts i integrats...tot això junt produeix un esgotament emocional i físic que pot portar les persones a trencar-se internament o a nivells molt alts de conflicte interpersonal. Una situació de trauma col·lectiu com la que estem vivint pot haver convertit la família en el suport emocional dels seus membres i haver-los acostat o pot haver creat una distància emocional en què cada persona mira de sostenir la por, la tristesa i l’enuig com pot. Una de les meves preocupacions és que les famílies es tanquin des de la por del contagi i la necessitat de supervivència, i que perdin la xarxa de recolzament. Perquè un dels factors clau per integrar el que estem vivint, potser el més important, és tenir una xarxa afectiva sòlida.

Una de les meves preocupacions és que les famílies es tanquin des de la por del contagi i la necessitat de supervivència, i que perdin la xarxa de recolzament.

¿Et preocupa la salut mental de la població en general i de les famílies amb infants i adolescents en particular un any després de l’inici de la pandèmia?

Les dades sobre l’augment de problemàtiques de salut mental són ja un fet, especialment quadros d’ansietat i depressius, trastorns de son, trastorns alimentaris i quadros obsessius. Però a mi em preocupen especialment tres trams d’edat. El primer, els nens de zero a sis anys, pel risc real de dany en el seu desenvolupament sensori motriu per la falta de moviment i contacte físic. I el desenvolupament sensori motriu sabem que és la base del desenvolupament, per això les conseqüències en el desenvolupament d’aquests nens de manca d’estimulació, de moviment i de contacte físic són actualment impossibles de mesurar. El segon tram és l’adolescència.  Els nois i noies han perdut les dues condicions que són necessitat en aquest tram d’edat: la socialització, especialment en grup i incloent-hi les primeres relacions afectivosexuals i la gestió autònoma del seu oci. I, finalment, la tercera edat, que ha viscut aïllament, dificultat de contacte amb les famílies, falta de contacte físic, etc., tots, factors protectors del deteriorament físic i mental.

Respecte als nens, nenes i adolescents, és possible una doble lectura del que estem veient en ells. Podem pensar que s’estan adaptant a la situació millor que la majoria dels adults perquè tenen més capacitat d’aprenentatge i més flexibilitat interna que els adults, o podem pensar que estan acostumant a dissociar-se, a desconnectar-se de les sensacions corporals i les emocions. Em temo que les dues visions tenen una part de veritat. Els mecanismes dissociatius són positius quan es fan servir per a una situació concreta i limitada en el temps. El problema ve quan s’han de fer servir d’una forma tan continuada que es tornen estructurals i rígids, s’internalitzen. A mi com a professional em deixa molt més tranquil·la quan veig els nois i noies que s’enfaden, protesten, ploren i es queixen, perquè això significa que estan connectats internament i que no veuen com a normals coses que no haurien de ser-ho per a ells. Per als adults que els cuiden i els eduquen és més costós, però per als nens, nenes i adolescents és més sa.

Els nostres fills i filles, com assenyales en el text, estan acostumats a una vida molt més cap enfora, molt més social, plena de plans. ¿Perceps apatia o frustració en la infància i adolescència per aquest canvi radical de vida? ¿Com podem ajudar-los a viure una vida amb sentit i alegria però més cap endins?

Ensenyar-los a viure una vida més lenta, més cap a dins, amb menys estímul i menys relació depèn que els adults siguem capaços d’aprendre a viure així. I de crear estructures socials d’acord amb aquesta vida. Els problemes apressants de conciliació de la vida familiar i laboral que es van posar de manifest en el confinament no han desaparegut després, perquè les activitats s’han reduït, l’oci s’ha limitat, però els horaris laborals, no. Per no parlar de l’angoixa per la possibilitat de la pèrdua de feina i ingressos. Per tant, viure una vida amb sentit i alegria requereix un procés de consciència en les famílies molt gran. És molt difícil aconseguir que la tristesa que hi ha flotant en l’ambient no se’t fiqui dins, i mantenir la consciència necessària per acompanyar els nostres fills i filles en tot això és un repte grandíssim.

Dit això, hi ha algunes coses que hem de fer i que podem fer. La primera és entendre que hem de mantenir el que acostumo a anomenar els «antidepressius naturals»: aire, sol, moviment i contacte humà. Hem de sortir de casa, que ens toqui l’aire. Viure cap a dins no significa quedar-se a casa sinó poder habitar bé els espais de soledat i intimitat. El segon, necessitem moure’ns. Ballem, caminem, anem a la muntanya o al mar, el que tinguem més a prop, o al parc del costat de casa. Però una vida més senzilla no implica una vida sense moviment. I mantinguem el contacte amb la nostra gent. Canviem l’escenari, però no ens quedem a casa. L’aïllament és un dels perills més importants que afrontem ara mateix. Així que es tracta de reduir consum i activitat, compartir espais de joc amb ells i elles adaptant-nos a la seva edat, generar petites rutines i celebracions de família que marquin els canvis, els avenços, aquelles petites coses que anem podent recuperar. Donar valor a les coses petites i a la presència humana per si mateixa. Per mi, aquesta és la clau del sentit.

En moltes de les entrevistes que hem mantingut, sempre has parlat de la importància d’educar en tribu. Però ara, amb els confinaments i el distanciament social aquesta tribu s’ha reduït moltíssim. Escrius al teu text: «Una vida on la tribu s’està perdent encara més. On la família torna a criar en soledat i sense gaires recursos que vam generar perquè eren necessaris». ¿Què podem fer les famílies i què reivindicaries a les autoritats per salvar aquesta falta de tribu per les circumstàncies?

Fa poc el meu fill em deia que estava començant a sentir que la distància passava factura en les seves relacions amb la gent que estima. I jo li explicava que no era la distància sinó la falta de contacte. Que pot passar-te amb algú que tens al costat, per molt a prop que estigui, si no et veus, no et dius, no fas un cafè o no el mires i li preguntes com està, la relació s’acaba distanciant i cada vegada és més difícil l’acostament. Part de la nostra tribu viu en altres ciutats i abans anàvem a veure’ls de forma regular, ara fa més d’un any que no els veiem. Però la tribu, sigui on sigui, es manté si la cuides, si hi inverteixes temps i esforç: trucades, visites, viatges, passejos, temps. El confinament ens va portar a cuidar-nos i a cuidar els que teníem al costat. Però quan vam tornar a sortir això va desaparèixer. Per això moltes persones es van trencar no durant el confinament, sinó al sortir-ne. I si alguna cosa ens ha ensenyat la Covid-19 és la importància de la presència humana, del contacte físic i emocional, i la condició de tribu universal, aquella sensació que molts experimentem per primera vegada, o almenys més que mai, que tots som un.

Així que ¿què demanaria a les autoritats? Primer de tot, responsabilitat sobre el seu paper a l’hora de generar discursos i polítiques de trobada i unió, no de confrontament i agressió. Segon, que generin polítiques que permetin a les famílies passar temps junts i espais als municipis on puguin trobar-se a l’aire lliure. Hem de transformar les grans estructures (centres comercials, grans edificis i ciutats) en espais petits amb zones obertes on les persones puguin trobar-se sense risc. Si volem evitar nous virus, nous confinaments i més dolor, hem d’anar a un món d’estructures petites: petits hotels, petits mercats a l’aire lliure, petits equips. Però tot això dista molt encara de ser acceptat. Ens queda temps encara per arribar a comprendre els canvis imprescindibles.

Al teu text et preguntes: «¿Podré educar l’alegria del meu fill sense un munt de coses que per a ell són naturals perquè hi ha crescut, les busca i les demana?…». ¿Quines respostes vas pensant? ¿Com podem cuidar amb alegria?

Jo sempre he cregut en el valor dels rituals i vaig convertint en rituals coses que abans feia sense posar-hi tanta consciència. Més que mai parlar de les coses valuoses, petites, el que em fa feliç. I no em refereixo a preguntar-l’hi, sinó a parlar-li de mi, el que m’agrada i m’omple a mi, les coses bones que em van passant. Començar i acabar el dia amb un projecte, amb una esperança i rient. D’altra banda, cultivo més que mai les seves relacions, tot i que sigui d’una en una, fora de casa, passejant on sigui, però intento continuar veient la nostra gent. Per mi les claus per cultivar l’alegria són les que he esmentat abans: aire, sol, moviment i contacte humà. La part més dificil és contestar algunes de les seves preguntes, perquè planteja coses lògiques en un adolescent connectat. I les respostes que he de donar-li de forma honesta sobre el món, sobre per què l’ésser humà es porta com es porta i sobre les possibilitats que tenim a curt termini són dures fins i tot per a mi.

Enmig de la pandèmia, d’aquesta vida plana, d’aquesta vida cap a dintre, publiques ‘Metáforas para la consciencia’, un llibret lluminós que ens anima a fer-nos preguntes per mirar-nos, escoltar el nostre interior, cuidar els nostres vincles i a nosaltres mateixes, saber acomiadar-se... ¿Volies aportar una mica de llum en aquests temps? ¿Quin pòsit t’agradaria deixar amb aquest llibret?

Per mi ‘Metáforas para la consciencia és un llibre regal. Recull les metàfores que faig servir en teràpia i als cursos que he pogut veure com ajuden les persones a entendre els seus propis processos personals. Em va semblar que valia la pena compartir-les i fer-ho amb un llenguatge gens tècnic, que qualsevol persona pogués comprendre. Tant pels textos com a través de les meravelloses il·lustracions de Zaida (@zaidaescobart), que expliquen sense paraules cada metàfora. Per mi la consciència és la clau per a la llibertat i la pau interior. En la mesura que estem connectats interiorment i comprenem i integrem la nostra història personal arribem a poder construir el nostre propi camí sense repetir de forma inconscient pautes donades per les nostres famílies o construïdes des de les nostres ferides. Si a les pàgines la gent troba alguna clau que l’ajudi en aquest camí de creixement personal, compassió i tendresa, haurà valgut la pena.

Notícies relacionades

Lídia Roig, estudiant d’Audiologia: “és una professió en auge i cada vegada hi haurà més demanda”

Una FP lligada a l’evolució social

Dius que estem vivint, amb la pandèmia, un «trauma col·lectiu». Al teu llibre comentes que els traumes o les ferides es curen «si ens en fem càrrec, si la mirem tot i que dolgui, si la netegem tot i que cogui, si demanem ajuda...». ¿Com es podria traslladar això a superar aquest trauma col·lectiu que estem vivint?

Quan va arribar la Covid-19 tots vam voler creure que passaria aviat, que la venceríem i tornaríem a la nostra vida d’abans. No vam voler mirar la ferida que la Covid-19 ha produït en la nostra societat ni la consciència a què ens ha obligat sobre la nostra pròpia intempèrie i els peus de fang que tenia el món que havíem construït. A poc a poc anem mirant la ferida, però encara hi ha una part important de la societat que vol una vacuna màgica que ens faci sentir fora de perill de nou. Però la vida no funciona així, ni en l’àmbit individual ni com a societat. Es tracta de créixer. Les ferides, al curar-les, generen fortalesa. Si es neguen, s’oculten o es dissocien generen vulnerabilitat. Podem sortir de tot això més forts o molt més febles encara. Encara s’ha de veure.