Pròxim Orient
Pati del darrere de Jerusalem
Jerusalem és, en aparença, una ciutat segura. Passejar-hi pels carrers, pel centre urbà, pel mercat central, cent per cent jueus, és un plaer per als sentits. És clar que sorprèn veure transeünts lluint fusells d’assalt a l’esquena com si això fos d’allò més normal. De fet ho és a Jerusalem, on passa amb absoluta normalitat que una jove compri fruita a mig matí al mercat de Mahane Yahuda acompanyada d’un fusell. O que un paio amb quipà i el fill a coll porti una cartutxera amb una pistola de 9 mil·límetres mentre s’obre pas entre la gentada.
Mahane Yahuda, El Shuk en hebreu, és un fabulós mercat gresol assetjat de parades de menjar. De pubs, amb música sorollosa, on se serveixen begudes alcohòliques acompanyades d’olives o qualsevol altre producte que els clients compren just al costat en una parada del mercat on no és fàcil arribar a saber –almenys per a un turista– si el venedor és àrab o jueu.
Notícies relacionadesEl jerosolimità Shuk no és la norma sinó més aviat l’excepció. I si bé molts àrabs hi van diàriament a comprar, la majoria opten pel mercat del Zuk, a la part àrab de la Ciutat Vella, que sigui dit de passada també és un gresol de cultures que, en aparença, conviuen junts tot i que no barrejats.
El pati del darrere de Jerusalem no és tampoc el Jerusalem Est dels àrabs, encara que la pobresa i la brutícia hi siguin més visibles. Del que ningú parla és de Shufat, l’únic camp de refugiats d’Israel, al cor de Jerusalem. Hi viuen desenes de milers d’àrabs. Quan hi ha tranquil·litat –ara com ara no és el cas– se’ls permet travessar el mur construït el 2002 que els envolta i anar al Shuk o al Zuk. Quan no n’hi ha, viuen en un espai degradat, amuntegat com cap altre i sense serveis. Entrar-hi, sent aliè, és una temeritat, un exercici de risc. Estan així des de 1965. I no continuen igual sinó que van a pitjor. No és Gaza, no els bombardegen. Només el pati del darrere de la Ciutat tres vegades Santa.
