¿És possible un altre sanchisme?

Des de la seva negativa a facilitar la investidura de Mariano Rajoy el 2016, Pedro Sánchez ha mantingut una posició contrària a la cooperació amb els populars i ha convertit el no és no en un dels trets definitoris del seu lideratge polític. La proposta de Sánchez Cotrina parteix, al contrari, de la premissa que els acords puntuals entre les dues principals forces polítiques poden constituir un instrument legítim per excloure Vox del Govern, cosa que comporta diferenciar el PP de Vox i qüestionar la tendència a integrar les dues formacions dins d’un mateix bloc polític. Es tracta, a més, d’una fórmula amb precedents en altres sistemes europeus, on la competència electoral entre partits de centreesquerra i centredreta no exclou necessàriament la cooperació institucional.

Notícies relacionades

Els llimbs dels expresidents

Quan elles agafen el relleu

Però més enllà de la lògica del cordó sanitari, la possibilitat d’aquest tipus d’acords remet a una qüestió més àmplia sobre les condicions que afavoreixen l’estabilitat i la governabilitat en els sistemes parlamentaris. En una democràcia parlamentària no hi ha cap raó normativa perquè governi automàticament la força més votada, ja que la legitimitat política deriva de la capacitat per reunir una majoria suficient a la cambra. No obstant, d’això no se’n desprèn que totes les majories alternatives tinguin les mateixes conseqüències en termes de polítiques, percepció ciutadana de representativitat o confiança en les institucions.

Quan la distància electoral entre el primer i el segon partit és reduïda, la formació de coalicions alternatives forma part de la lògica ordinària de la competició democràtica. Tot i això, quan aquesta diferència és especialment àmplia, com passa a Extremadura, pot resultar raonable considerar fórmules de cooperació entre les principals forces polítiques o acords que facilitin la governabilitat. No perquè hi hagi una obligació democràtica d’investir la força més votada, sinó perquè l’estabilitat institucional, la moderació de les polítiques públiques i la capacitat d’arribar a consensos amplis constitueixen objectius desitjables en qualsevol democràcia pluralista. En el cas espanyol, a més, aquest tipus d’acords podrien contribuir a mitigar els efectes d’una dinàmica caracteritzada per una creixent fragmentació parlamentària i per nivells de polarització que dificulten cada vegada més la formació d’acords amplis i estables i la governabilitat.