Convivència
L’heretgia del diàleg
El Papa va arribar i se’n va anar deixant "un record inesborrable". És a dir, èxtasi per a uns i extenuació per a d’altres. De la visita, cada un ha intentat extreure’n el que ha pogut. Fins i tot alguns independentistes van voler portar la reivindicació sobiranista a la Sagrada Família. Davant una cerimònia mil·limetrada, l’acció estava abocada al fracàs. Només la ingenuïtat o la possibilitat de recrear el discurs victimista van poder inspirar-la. En qualsevol cas, si algú tenia la pretensió de sotmetre Lleó XIV a una lògica partidista ha quedat demostrat que l’Església només es casa amb si mateixa. Des d’una mirada progressista és impossible combregar amb una institució que encara relega la dona a un insultant pla secundari. I la seva postura sobre l’avortament i l’eutanàsia no només és contrària a l’esquerra, sinó que també s’allunya de la majoria social. Això per no parlar de l’encobriment de la pederàstia. Però tot això no impedeix que part del discurs papal hagi sigut rebut com a aigua beneita per aquella ciutadania que contempla horroritzada l’avenç de les tesis d’odi.
El pes del Papa en l’imaginari col·lectiu és colossal, fins i tot per als no creients. Des d’aquest reconeixement va ser acollit i escoltat amb respecte per la majoria del Congrés. Un acte gairebé revolucionari en aquests dies de polarització, en què l’escolta i el diàleg entre diferents s’han convertit en sinònims de traïció, covardia i debilitat. Blanc o negre. Compatible o incompatible. I perquè hi hagi compatibilitat, l’ajust dels components ha de ser perfecte. Només des del simplisme i la ceguesa sectària es pot menysprear el diàleg. I això és el que fa la ultradreta. Només admet el pacte des de la submissió al seu discurs. N’hi ha prou amb passejar-se per Europa, també per Espanya, per constatar la subordinació dels partits conservadors a les prioritats nacionals.
Notícies relacionadesEls recents disturbis a Belfast es van saldar amb l’incendi de cases i vehicles. Desenes de famílies de migrants van haver de ser rescatades i 27 persones han perdut la casa. L’intent d’assassinat d’un home per un refugiat sudanès va ser utilitzat pels partits ultres per agitar l’odi antiimmigració. L’algoritme de les xarxes va difondre l’agressió fins a l’avorriment, també les crides a l’acció. Elon Musk va exhortar a la lluita i es va endinsar en la seva campanya de desprestigi del Govern britànic.
Els disturbis de Torre Pacheco o els d’aquesta primavera a Belfast responen al mateix patró. L’acte d’un individu convertit en la condemna de tot un col·lectiu. Que la convivència i la democràcia estan amenaçades ja no és una elucubració. Els valors bàsics de l’humanisme estan en qüestió, aquells que formen part de les nostres lluites i els nostres èxits col·lectius. Només creant moviments i trobades transversals podrem defensar-los. Esbargir-nos en les diferències i vanagloriar-nos de la puresa només ens portarà a perdre el que s’ha aconseguit en dècades. D’això, l’esquerra en pot donar diverses lliçons històriques.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
