Per què la inflació d’Espanya supera la inflació mitjana europea

L’economia espanyola és molt volàtil i espasmòdica: creix i crea ocupació per sobre de la mitjana en les etapes d’expansió i es desploma i destrueix més ocupació en les de crisi. Pel mateix motiu, supera la mitjana en inflació quan pugen els preus a Europa, però també és la més desinflacionària quan els preus cauen (i fins i tot quan la inflació és negativa), com va passar entre el 2012 i el 2017 i entre el 2019 i el 2021.

Espanya s’assembla molt a l’economia nord-americana en el patró de consum: la demanda de les llars suposa el 56,65% del PIB i assoleix el 97,33% si s’hi suma la inversió, cosa que la fa procliu a les tensions inflacionàries. A això s’hi suma que Espanya és una economia amb un teixit empresarial molt atomitzat: és el sisè país amb més pes de les pimes (60,88%) i el segon de les micropimes (24%). I aquests negocis tenen menys capacitat financera i, per això, més urgència a traslladar els costos als preus, a diferència de les grans empreses, que tenen més possibilitat d’absorbir la carestia de les entrades sobre els seus marges durant un temps per no perdre quota de mercat.

Al seu torn, el país està protagonitzant, des del 2021, una recuperació molt més intensa de l’ocupació que del PIB. L’ocupació no només ha superat la cota precovid (2019), sinó que, segons l’enquesta de població activa (EPA) del quart trimestre, ha recuperat nivells del 2007, previs a la crisi financera del 2008, i l’afiliació a la Seguretat Social està en nivells rècord quan el PIB encara no ha aconseguit restablir el que es va perdre durant la caiguda del 2020 causada per la pandèmia. En conseqüència, l’economia està perdent productivitat i això implica més inflació per tres vies: perquè s’està recorrent a més capital humà per generar una mateixa unitat de PIB, perquè l’alça de l’ocupació implica més demanda i perquè hi ha una relació directa entre l’ocupació i l’IPC, com evidencia l’anomenada corba de Phillips, tot i que aquesta última connexió està molt esmorteïda a Espanya per les encara molt elevades xifres d’aturats.

El disseny de l’IPC també hi influeix. El pes de l’energia i els aliments frescos (els més volàtils) ponderen el 15% en l’índex de l’eurozona, però el 19% (quatre punts més), a Espanya.

Al seu torn, l’IPC espanyol està distorsionat, perquè calcula l’impacte de l’electricitat només amb la tarifa regulada (PVPC), que ara està sent la més cara per estar indexada al mercat majorista, tot i que només la paguen el 40% dels usuaris, i perquè no té en compte els contractes en el mercat lliure (ara, més barats), al qual estan abonats els 60% dels consumidors.

Notícies relacionades

El Cercle rebutja una fusió del BBVA i el Sabadell per frenar el poder de Madrid

L’advocada De Miguel derrota Cuerva i presidirà Cepyme

Espanya és l’únic país d’Europa que té totalment indexada la tarifa PVPC (des que la va crear el Govern de Rajoy) a l’enorme volatilitat del mercat majorista d’electricitat, i a més Espanya és el país d’Europa on aquest mercat (‘pool’) és més influent en els preus: en altres països, més propensos als contractes bilaterals amb les companyies elèctriques, s’utilitza fonamentalment per a ajustos finals d’oferta i demanda.

Espanya depèn menys que Europa dels subministraments energètics russos, tot i que no té aquesta posició favorable en altres entrades procedents de Rússia i Ucraïna, com els cereals i els minerals crítics, que són inflacionaris a causa de la guerra. El que que estigui menys exposat a l’energia russa el protegeix d’eventuals desproveïments, però, no, de la carestia del gas i el petroli, cosa que s’agreuja perquè Espanya és el sisè país de la UE amb més dependència energètica del mercat exterior (67,9%), en comparació amb el 57,5% de la UE, fet que el fa molt vulnerable a les crisis energètiques i més si, alhora, com passa ara, el dòlar s’aprecia.