¿Com ha beneficiat el BCE a Espanya durant la pandèmia?

El mandat del Banc Central Europeu (BCE) es limita oficialment a aconseguir l’estabilitat de preus, definida des de l’estiu passat com un nivell del 2%. En això difereix de la Reserva Federal nord-americana, que també ha de mirar d’aconseguir el ple ocupació, cosa que legalment li dona més marge d’actuació. No obstant, tot i que el mandat del BCE no li permet finançar directament els estats (comprar deute en les emissions dels Tresors), la justícia europea ha determinat que pot fer-ho de forma indirecta (comprar el deute públic a mans privades) per aconseguir el seu objectiu d’inflació. El banc central de l’euro, per tant, pot actuar d’aquesta forma sobre les primes de risc (diferencial de l’interès del bo a 10 anys d’un país respecte a l’alemany de referència al mercat privat, indicador del risc d’impagament a ulls dels inversors). Això fa que a la pràctica pugui facilitar que els països (administracions públiques, empreses i particulars) es financin de forma més barata en moments de tensió, com els viscuts durant la pandèmia.

La principal eina desplegada pel BCE per combatre els efectes econòmics de la pandèmia va ser llançar un programa de compra de deute públic i privat sense precedents, dotat inicialment amb 750.000 milions d’euros el març del 2020, ampliats en 600.000 milions més el juny d’aquell any i 500.000 d’addicionals el desembre passat, fins a un total d’1,85 bilions d’euros. Com a novetat, a més, va decidir permetre’s realitzar aquestes compres de forma «flexible» i no estrictament en funció del pes de cada soci de l’euro en el capital del BCE, de manera que podrien centrar-se de forma temporal als països que estiguessin patint un encariment més gran del seu finançament, com va succeir a principis d’any amb Espanya i Itàlia.

El fet que el BCE realitzi compres massives de deute al mercat secundari (entre inversors privats) fa que els tipus d’aquest deute baixin de forma notable, a l’augmentar enormement la demanda dels títols. Això provoca, al seu torn, que les emissions primàries que fan els estats (el deute que venen directament els tresors nacionals als inversors) es col·loquin també amb interessos menors. A l’abaratir el cost del deute, els governs han pogut augmentar sense problemes la seva despesa per combatre els efectes del coronavirus (amb mesures com els ertos, per exemple). Han pogut, així, continuar obtenint diners (els mercats no han deixat de prestar-los-en, com va succeir a diversos països en l’anterior crisi) a un preu que es poden permetre pagar (el 2012, per exemple, Espanya va haver de demanar el rescat per a la banca perquè els interessos que li exigien els inversors eren tan alts que haurien portat les finances públiques a ser insostenibles, amb la consegüent suspensió de pagaments per part de l’Estat).

Espanya, com un dels països que de partida tenia una situació de les finances públiques més fràgil per les conseqüències de l’anterior crisi, ha sigut un dels principals beneficiaris de les compres de deute públic i privat del BCE, que ha adquirit bons per valor 170.306 milions d’euros d’emissors espanyols. El cost mitjà del deute públic emès l’any ha passat del 0,49% del 2019 al –0,02% el 2021 (per primera vegada en la història en negatiu, cosa que implica que el Tresor torna menys del que li deixen), mentre que el cost mitjà del deute en circulació ha baixat del 2,34% a l’1,65%. Aquesta reducció rebaixa la càrrega d’interessos que han de pagar les administracions públiques als inversors, tant en termes absoluts de caixa com en relació amb el PIB i als ingressos públics. A més, també abarateix el cost del finançament de les empreses i els particulars, ja que –tret d’excepcions mínimes– els mercats consideren que el sector públic és l’agent econòmic que menys risc d’impagament té en un país i li serveix de referència per als interessos que demanen al sector privat.

L’altra gran mesura que ha adoptat el BCE per combatre els efectes econòmics del coronavirus és millorar les condicions de les injeccions de liquiditat massiva als bancs condicionada que donin crèdits a empreses i famílies (TLTRO). Així, les entitats poden obtenir el finançament amb un interès de fins al –1% (tornen al banc central menys diners del que reben) en funció dels préstecs que concedeixin. Aquestes condicions s’apliquen des del 24 de juny del 2020 fins al 23 de juny del 2022. Després de les rondes d’injeccions llançades el 2014 i 2016, l’última va començar el setembre del 2019, però les seves condicions es van adaptar el març, l’abril i el desembre del 2020 per respondre a l’impacte de la pandèmia. L’última operació s’executarà el desembre del 2021, però el mercat espera que el BCE anunciï a principis d’any una nova ronda.

Les injeccions de liquiditat massiva als bancs en condicions excepcionals han ajudat que, en contra de l’habitual en les crisis, les entitats no només no hagin reduït el crèdit al sector privat durant la pandèmia sinó que l’hagin augmentat. Segons dades del Banc d’Espanya, el sector tenia concedit 1,213 bilions d’euros a empreses i famílies espanyoles al tancament de setembre, un 1,6% i 19.853 milions més que el 2019. Amb dades del juny, les companyies tenien 572.050 milions, un 6,9% més, i les llars, 648.549 milions, un 0,16% (cosa que és lògic, ja que les empreses van haver de fer provisió de liquiditat al principi de la crisi, particularment amb els crèdit avalats per l’Estat a través de l’ICO, per sobreviure). L’abaratiment del finançament provocat per les compres de deute, a més, ha provocat que el tipus mitjà hagi caigut de l’1,68% a l’1,46% en les hipoteques i del 4,9% al 4,63% en el crèdit al consum, així com que s’hagi mantingut estable en els préstecs a empreses (de l’1,46% a l’1,56%).