Reforma de les pensions: el que s’ha aprovat i el que queda per negociar

Felipe González va realitzar la primera gran reforma de les pensions, el 1985; José María Aznar les va tocar dues vegades, el 1997 i el 2002; José Luís Rodríguez Zapatero va fer el mateix també en dues ocasions, el 2007 i el 2011; i Mariano Rajoy va formalitzar la seva el 2013. I excepte la del president gallec, totes les anteriors i la més recent es van firmar amb l’acord de patronal i sindicats. 

Aquesta entesa al si del diàleg social no ha sigut sempre una qüestió fàcil i en el primer bloc de mesures dissenyades pel ministre José Luís Escrivá va costar més de sis mesos acabar tancant un primer pacte. A costa de diverses cessions de part del ministre i de desplaçar les qüestions més difícils per a un altre bloc de mesures que s’haurà de dilucidar a finals d’aquest any. Amb la tinta del primer pacte encara sense assecar-se, tots els líders de patronal i sindicats van coincidir que aquella segona fase serà més complicat tancar-la amb acord entre tots. 

Escrivá va entelar la foto que ell mateix havia propiciat avançant-se a aquella segona fase i anticipant una futura disjuntiva per als ‘baby boomers’: o treballen més o veuran retallada la seva pensió. El mateix ministre es va corregir l’endemà, penedint-se més per les formes –«no vaig tenir el meu millor dia», va dir– que no del fons; ja que amb les seves declaracions era conscient que ha condicionat un debat que ja està més centrat en el que falta, que no en el tancat. Aquestes són les claus del que ja està aprovat i que serà remès al Congrés i del que encara no està definit i haurà de ser negociat.

Pensions lligades a l’IPC

L’acord validat aquest dimarts pel Consell de Ministres inclou el manteniment del poder adquisitiu de les pensions. Per a això, aquestes es revaloritzaran automàticament cada any segons la mitjana de l’IPC de l’any anterior, realitzant el càlcul d’aquesta mitjana de novembre a novembre. Així el Govern assegura que les pensions pugin al mateix ritme que la inflació. I, en cas que aquesta sigui negativa, les pensions aquell any no es mouran. Aquí els agents socials, especialment els sindicats, li van guanyar la mà a Escrivá, que era partidari d’introduir un sistema de càlcul amb mitjanes mòbils que moderarà la pujada de les pensions en els anys posteriors a una inflació negativa. A fi de contenir lleugerament la despesa pública. Finalment, la fórmula aprovada és la més senzilla i clara d’entendre: les pensions pujaran el que pugi la inflació.

Incentius i desincentius per treballar més

L’equip d’Escrivá ha insistit durant les últimes setmanes que el més rellevant per a la viabilitat del sistema públic de pensions ja està tancat i va en aquest primer bloc de mesures aprovat aquest dimarts. És a través del règim d’incentius i desincentius perquè les persones treballin més anys que el Govern confia a equilibrar els comptes de la Seguretat Social. En cap cas, segons va declarar Escrivá, elevant l’edat legal de jubilació. I treu ferro a qüestions com l’augment dels anys cotitzats per calcular la pensió o la introducció d’un mecanisme substitutori del factor de sostenibilitat, heretat del PP i que lligava la quantia de la prestació a l’esperança de vida.

Escrivá aspira a elevar dos anys, progressivament fins al 2050, l’edat mitjana efectiva a què es jubilen els espanyols, fins als 66 anys i mig. No obligant els espanyols a treballar més, sinó premiant-los amb més pensió si allarguen la seva carrera i penalitzant-los si l’escurcen. Per a això, el ja aprovat confereix als treballadors el 4% més de pensió durant tota la seva vida per cada any que posposin el seu retir. O, com a alternativa, un xec d’entre 4.786 i 12.060 euros per cada any més de vida laboral. I, a l’altre platet de la balança, l’acord ja tancat incorpora coeficients reductors més alts per a la pensió durant els primers mesos d’un retir anticipat. També pugen ostensiblement les penalitzacions per a les prejubilacions entre els treballadors amb salaris més alts, però aquestes no entraran en vigor fins al 2024 i ho faran gradualment.  

Límit a la jubilació forçosa i parcial

Un altre dels puntals d’aquest primer acord són les limitacions per als retirs forçats. Els convenis col·lectius només podran obligar en molt pocs supòsits un treballador a retirar-se i mai abans que l’ocupat acumuli els anys de cotització mínims. També incideix sobre les jubilacions parcials, que segons estimen des de Seguretat Social fins ara s’acabaven traduint en treballadors que compactaven els temps i en comptes de treballar menys durant més anys, treballen el mateix durant menys anys i es retiraven abans.

Separació de fonts

Un pilar de la reforma de pensions que es va colar a última hora en l’acord va ser la separació de les despeses pròpies i impròpies que actualment assumeix la Seguretat Social. Aquesta entrarà ja en vigor el 2022. Per reforçar-la, l’Estat injectarà entre 22.000 i 23.000 euros per acabar de reparar el dèficit que arrossega la Seguretat Social a l’assumir despeses que no es financen directament amb la contribució dels cotitzadors, com pensions de viudetat o subsidis.

Temes pendents

L’anteriorment exposat ja està plasmat en l’avantprojecte de llei aprovat aquest dimarts pel Consell de Ministres. I el més espinós quedarà per al segon i tercer bloc de reformes. Aquí es debatrà sobre el mecanisme d’«equitat intergeneracional», el nom que ha buscat el Govern a un factor que condicionarà l’import de la pensió a l’esperança de vida i a la piràmide demogràfica. Tot i que encara no se sap com. Aquí Escrivá va manifestar que una possibilitat que contemplava era que els ‘baby boomers’ assumissin «un petit ajust a la seva pensió». O «treballessin més», tot i que sempre deixant obertes les dues vies, ja que elevar l’edat legal de jubilació és una qüestió descartada per tots els actors.

Notícies relacionades

¿Qui són els ‘babyboomers’ i per què Escrivá diu que cal tocar la seva pensió?

Escrivá adverteix que els ‘baby boomer’ hauran d’assumir una retallada a la seva pensió

Un altre element que Escrivá i els agents socials hauran de debatre és si s’augmenta o no el període cotitzat per calcular la pensió. La primera reforma de Felipe González va elevar-lo des de dos anys fins als vuit previs la jubilació. Actualment està en 25 anys i Escrivá ha arribat a estudiar elevar-lo fins a 35 anys. Queda pendent resoldre aquesta qüestió, però des d’Unides Podem i els sindicats ja han avançat que no acceptaran cap mesura en aquest sentit si aquesta significa retallar l’import final. Escrivá defensa que ara les carreres professionals són diferents i que els últims anys no són necessàriament els millors, obrint la porta a pactar un canvi en el sistema de càlcul, però amb un efecte neutre sobre la pensió.

La tercera pota de les assignatures pendents és introduir un «increment gradual de la base de cotització màxima del sistema, compassada d’una adaptació de la pensió màxima», segons queda reflectit en el Pla de Recuperació remès a Brussel·les i que està datat perquè entri en vigor a partir del 2022. Segons el ministre, l’augment de les bases màximes de cotització (per sobre dels 4.070,10 euros actuals) pot fer arribar més recursos al sistema en una primera etapa. La contrapartida d’una despesa més gran per una pensió màxima més alta (per sobre dels 2.707,49 euros actuals) arribarà una mica més diferida en el temps; segons Escrivá, això podria coincidir amb el període en què la pressió financera sobre el sistema de pensions comenci a declinar, a partir del 2048.