Marie Claire, de les mitges a les mascaretes

Nascuda fa més d’un segle, la històrica companyia castellonenca de mitges Marie Claire ha viscut dues guerres mundials, una guerra civil i un grapat de desfetes financeres locals i globals. «Però aquesta crisi del coronavirus és de les grosses», adverteix el seu gerent i copropietari Alberto Planell al costat de les màquines que han reconvertit per fabricar mascaretes.

Però l’actual situació és també, remarca, una oportunitat per reindustrialitzar un país «que té una potència enorme però que ha perdut bona part del seu teixit», i posa el focus en la ciutadania.

«Hi ha d’haver voluntat per part de tots, jo crec que la dels empresaris i els treballadors existeix, l’Administració ha d’ajudar i els ciutadans s’han de conscienciar. Comprar ‘low cost’ és portar les fàbriques fora, estem cavant la nostra tomba», explica a EL PERIÓDICO.

«Ara hi ha una sensibilitat especial pel moment que estem vivint, però ja veurem què passa després, si la gent prefereix continuar comprant producte barat, de mala qualitat, que pot estar fet per nens, d’empreses que no passen auditories... hi ha d’haver consciència», reclama d’una manera directa.

Com altres empreses aquests dies, ells han tingut aquesta sensibilitat i han passat dels pantis als productes sanitaris. «Davant el caos i la demanda de material per als sanitaris, fa quinze o vint dies, com altres empreses, ens vam posar en marxa. Ja estem fent mascaretes i esperem que aviat s’homologuin les bates. L’objectiu és fer 25.000 mascaretes i 15.000 bates al dia», explica a EL PERIÓDICO.

A més de la contribució, això ha permès que uns 70 dels seus 550 treballadors continuïn treballant i no engrosseixin l’erto per la paralització d’activitats no essencials. La idea és arribar a 120 en pocs dies.

Vilafranca, no l’Àsia

Amb una gran fàbrica a Vilafranca (Castelló) i un centre logístic (que inclou també un petit taller) a prop de la capital de la província, la firma és una de les poques que en els últims anys es va negar a deslocalitzar la producció a l’Àsia o al nord de l’Àfrica.

«Som una espècie en perill d’extinció», diu fent broma Planell, que com Silvestre González va entrar com a directiu de la mà d’uns fons d’inversió espanyols i va acabar comprant una empresa que a finals dels 80 va ser venuda pels seus propietaris originals a un fons anglès.

«Quan ens vam quedar l’empresa el 2004 la nostra idea sempre va ser, per responsabilitat social, mantenir l’ocupació tant a Vilafranca com a Castelló. Hem viscut diverses crisis, per l’obertura del mercat a països de l’Est o per la financera del 2008, però hem mantingut l’aposta per la producció nacional i sempre hem comptat amb el recolzament dels treballadors», assenyala.

Però la realitat és la que és i només en l’última dècada han presentat dos eros que han reduït en gairebé 300 el seu nombre d’empleats. De vorejar els mil, a sobrepassar per poc els cinc-cents.

Campanyes incertes

Notícies relacionades

Un terç de les empreses preveuen presentar concurs de creditors pel coronavirus

El Consell Intertèxtil alerta Brussel·les del perill de flexibilitzar les regles d'origen

Per mirar de no naufragar en aquest complicat trajecte, van decidir diversificar i ara les mitges suposen el 70% de la seva producció; els mitjons, el 20%, i la roba interior i els vestits de bany, el 10%. I no saben quina part d’això es carregarà el Covid19.

«Ens plantegem molts escenaris, començant pels més crítics, que suposaran que quan tot això passi ja hagi acabat la campanya d’estiu. Ja estem tenint els primers impagaments. Se suposa que després el consum baixarà i, com a conseqüència, la producció», analitza amb calma. N’han sortit de moltes d’altres i creu que també se’n sortiran, d’aquesta. Però toca arremangar-se.