Improvisació organitzada

En un país que no deixa tranquil el calendari electoral, falten plans a llarg termini i reformes estructurals. Predomina l’espontaneïtat sobre el mètode, l’ocurrència sobre l’estratègia. El que en aparença era un vici conjuntural s’ha acabat institucionalitzant com a sistema: un model d’improvisació organitzada.

La improvisació és l’acció de fer una cosa tot d’una, sense preparació ni previsió. A Espanya, aquesta pràctica ha passat a ser crònica en l’àmbit governatiu. L’absència de polítiques de prevenció en àrees clau condemna el país a viure en un estat d’urgència permanent, en què el desordre ja no és accident, sinó hàbit crònic. Es reacciona sempre tard en comptes d’anticipar els problemes. Governar no és apagar focs: és evitar que s’encenguin. Aquí es confon la prevenció amb el pedaç. Els exemples abunden.

Els incendis de l’estiu van ser la tragèdia anunciada, per exemple. Sense plans seriosos de prevenció mediambiental, els boscos es converteixen en cendra i les zones rurals en deserts. A la despoblació s’hi afegeix l’abandonament de muntanyes, sense neteja ni cura, a mercè de qualsevol espurna. Quan les flames apareixen, s’improvisen brigades i declaracions solemnes... amb la mateixa fugacitat amb què s’apaguen les càmeres.

La sanitat pateix el mateix mal. No hi ha un pla nacional de prevenció en salut que tracti de manera integral malalties endèmiques, nutrició, envelliment o salut mental. La conseqüència són les llistes d’espera, urgències saturades i professionals exhaustos. S’inverteix més a guarir que a evitar que la gent emmalalteixi.

La justícia tampoc escapa d’aquest patró. Coincidint amb els revessos que ha encaixat el Govern, ha emprès una croada contra decisions que no li plaïen, presentada com a democratització de la carrera quan en realitat buscaria afavorir jutges afins a les sales de Govern.

I per a això, com a argument d’autoritat –argumentum ad verecundiam– es recorre a un recurs de caire persuasiu: la majoria dels 5.500 jutges espanyols –amb un 40% no associat– pertany a l’espectre conservador, de classe alta i rics, incapaços de completar la Transició.

La Flotilla

Una expedició d’activistes que va salpar amb més càmeres que queviures, més guió que ajuda. No portava ajuda decisiva per a Gaza, sinó pancartes i un llibret. La missió no era pas salvar vides, sinó generar titulars. Més que humanitària, una performance.

El final ja estava escrit: intercepció, detenció breu i deportació exprés. De perseguits internacionals a herois de plató en només 48 hores. Una trajectòria tan fugaç com també previsible.

I la factura: custòdia policial, gestions diplomàtiques, vols de repatriació... tot a càrrec de l’erari. En un país amb hospitals plens i llargues llistes d’espera, la ciutadania finança involuntàriament un esdeveniment marítim sense resultats concrets. Durant dies es va parlar més de la Flotilla que no pas de la tragèdia.

I el mateix amb la política exterior. Fa 34 anys Espanya va poder exercir com a mediador a l’Orient Mitjà, gràcies als seus llaços històrics amb àrabs i jueus. Avui, atrapada en una política exterior que confon gestos amb solucions, es limita a ser altaveu de posades en escena alienes. Improvisa gestos simbòlics, com l’intent de sabotejar la Vuelta per la presència d’un equip amb el nom d’Israel.

Ja no s’asseu a la taula on es discuteixen els acords de pau. Un país que va poder ser mitjancer, reduït a ser un figurant. No es tracta de negar la legitimitat de la protesta ni de restar gravetat als crims de guerra, sinó de constatar el contrast entre el que podríem haver aportat i el que efectivament complim: quedar fora del tauler. Sense estratègia de fons, allò de sempre: càlcul electoral, ús intern del conflicte i explotació política del dolor aliè.

Epíleg

Notícies relacionades

3.700 persones es manifesten pel 12-0 a Barcelona

Illa assisteix per segon any a la desfilada militar

La improvisació com a mètode s’ha incorporat en les institucions fins al grau d’assemblar-se a una pràctica planificada: un oxímoron que reflecteix la cultura política del nostre temps.

Des del cor del poder voraç, basat en la intimidació, una opulenta estructura improvisa respostes tàctiques davant l’absència d’una estratègia real de bon govern. La incompetència es premia amb nomenaments que engalonen i contaminen el que toquen.