31 maig 2020

Anar al contingut

EL FUTUR DE LES PENSIONS

Pedagogia i gran consens

Els primers 'baby boomers' s'acosten a la jubilació, cosa que afegirà pressió al sistema públic de pensions

La necessària reforma, perquè tingui èxit i sigui acceptada, s'ha de fer amb el concurs de la societat

EL PERIÓDICO

Pedagogia i gran consens

JORDI COTRINA

Nou milions de pensionistes, una despesa anual de 150.000 milions d’euros, un dèficit de gairebé 18.000 milions (un 1,4% del PIB) aquest any, i un fons de reserva, la coneguda guardiola, tremolant, amb només 2.150 milions. És l’ombrívol panorama del sistema públic de pensions a Espanya, que, una vegada comencin a jubilar-se els ‘baby boomers’, només pot anar a pitjor. S’imposa una reforma que garanteixi la sostenibilitat, però la modificació només podrà tirar endavant i ser acceptada si és fruit del consens polític i social i va acompanyada de molta pedagogia. Perquè, malgrat que les pensions figuren entre les principals preocupacions dels espanyols, el seu nivell de coneixement és molt baix.

Aquestes són algunes de les conclusions del debat organitzat per EL PERIÓDICO i BBVA, en què han participat Mercedes Ayuso, catedràtica d’Economia, Estadística i Econometria de la UB i membre del fòrum d’experts de l’Institut BBVA de Pensions; David Carrasco, director comercial de BBVA AMElisa Chulià, professora de Sociologia de l’UNED i també membre del Fòrum d’Experts de l’Institut BBVA de Pensions; Jaime García, soci director de Novaster i membre del grup de treball del Col.legi d’Actuaris de Catalunya sobre Pensions i Seguretat Social; i Óscar Belmonte, economista i màster en Direcció Financera per EADA Business School.

Un model dissenyat al segle XIX

El sistema públic de pensions espanyol, com el de molts països del nostre entorn, beu del model de l’Alemanya de Bismarck, dissenyat al segle XIX amb les estructures pròpies de l’època. O sigui, amb treball infantil i una esperança de vida molt més baixa que l’actual. Aquest model, recorda David Carrasco, ha sobreviscut, amb alguns retocs, durant 130 anys i ha «fet un treball extraordinari», però avui la realitat social, gràcies a l’«explosió de la longevitat», és molt diferent. «La probabilitat que una persona arribi als 65 anys és del 90% i a més viurà, de mitjana, 21 anys més», afegeix. Per això aquesta longevitat, «la millor notícia per a la humanitat», té, a parer seu i parafrasejant el professor José Antonio Herce, «conseqüències empipadoretes».

El sistema espanyol, reformat el 2011 i el 2013, tot i que aquesta última reforma està en suspens, proporciona al pensionista una de les taxes de substitució més elevades del món: un 80%, davant, per exemple, el 50% d’Alemanya. Això vol dir, segons Jaime García, que per a la majoria dels espanyols la seva primera pensió és molt a prop del seu últim salari cotitzat. En aquest sentit, el soci director de Novaster apunta que si es pot acusar d’alguna cosa el sistema públic és d’haver impedit que es desenvolupessin altres sistemes complementaris, el segon i el tercer pilar. Això és, l’estalvi en l’àmbit de l’empresa i l’estalvi individual.

Els ‘baby boomers’, a punt

Entre 1957 i 1977, a Espanya van néixer uns 14 milions de persones. Són la generació del baby boom, els primers components de la qual, com recorda Elisa Chuliá, estan a punt de trucar a la porta de la jubilació. Mercedes Ayuso agrega una altra dada: des de principis de segle, el nombre de persones d’entre 45 i 65 anys ha crescut en tres milions. I els ‘baby boomers’ no només posaran en perill el sistema pel seu nombre, sinó perquè, com coincideixen tots els experts, tenen carreres de cotització llarguessalaris més alts que els seus antecessors pel progrés social i seran més longeus. «Entrem en una fase crítica per la incorporació dels ‘baby boomers’. I això ja se sabia», afirma Chulià, que recorda que Pedro Solbes, pel febrer de 1994, ja va advertir que els que tinguessin més de 40 anys haurien d’anar pensant en complementar la seva pensió pública amb un pla de pensions. Felipe González va esmenar el seu ministre d’Economia dient que parlava amb la vista posada en el 2020-2025. «Doncs ja hi som», conclou. Ayuso destaca que «ara més que mai s’ha d’afrontar el repte demogràfic. Som, diu, «en un moment rellevant», tot i que expressa els seus dubtes que «la població en sigui conscient».

Justícia social i intergeneracional

«El sistema públic no desapareixerà, mai, però s’haurà d’evolucionar», diu García, mentre que per a Carrasco s’ha de reformar «perquè continuï fent honor a les seves promeses de pensió no només per a les generacions presents, sinó també per a les futures». I per aconseguir entre tots, afegeix, un sistema que sigui sostenible, adequat i suficient. Segons Chuliá, «és profundament injust no dissenyar una solució col·lectiva que asseguri la sostenibilitat del sistema», perquè la gent menys formada i informada no pot aconseguir uns ingressos al marge de la seva pensió pública. «És un tema de justícia social i intergeneracional», afirma Ayuso.

A Óscar Belmonte, ‘baby boomer’, el debat de les pensions li recorda el de l’emergència climàtica. «Hem d’actuar, hem d’actuar, però ningú fa res, o es fa a mitges, i fins que no siguem a prop del col·lapse no es reaccionarà,  i al ciutadà llavors no li quedarà més remei que adaptar-se», diu. Ayuso considera injust que es digui que no s’ha fet res, tot i que admet que el que s’ha fet ha sigut «poc i costós en termes temporals». La catedràtica aposta per desenvolupar el segon pilar, el dels plans d’empresa, un tema que reconeix que sembla «tabú» i suggereix recórrer a experts de països de l’entorn que ja han reformat els seus sistemes per aprendre de l’experiència. En qualsevol cas, Ayuso i la resta de ponents envien un missatge de tranquil·litat als actuals pensionistes: «Ningú els traurà la seva pensió».

Lideratge polític i implicació social

Tot i que la fragmentació de l’arc parlamentari no convida a l’optimisme, els ponents advoquen per un consens polític per abordar el futur de les pensions. Els líders polítics són els que, opinen, tenen la responsabilitat de pilotar el debat, encara que tingui cost electoral, però també avisen que és necessari el consens de la societat civil. En aquest sentit, el BBVA va crear ja fa sis anys el seu Institut de Pensions, la missió del qual és fer pedagogia. El concurs de la societat en el seu conjunt sembla imprescindible: «Si no hi ha aquesta implicació, ja veiem el que està passant a França. Només de dir que es farà una reforma, la gent surt al carrer», argumenta García, a la qual cosa Carrasco agrega que «perquè les reformes s’entenguin, es comparteixin i acceptin socialment s’ha de fer pedagogia».

‘Preocupats, però no ocupats’

Per als ponents, la informació és clau en aquest procés, i els espanyols ara per ara estan «preocupats, però no ocupats» en la seva jubilació. Belmonte, amb el seu exemple, els dona la raó. Admet que no ha calculat quan es podrà jubilar ni quina serà la seva prestació. «Tenim interioritzat que quan arribem a la jubilació continuarem cobrant i mantindrem el mateix nivell de vida que hem tingut fins al moment», afirma, tot i que sí que admet tenir un sistema de previsió.

El BBVA disposa d’una nova eina, el Future Planner, que permet calcular una estimació de pensió sobre la base de les situacions presents i passades de l’usuari. La plataforma, oberta tant a clients com a no clients del banc, també mesura el ‘gap’ entre ingressos i despeses que tindrà aquesta persona i li dona alternatives que poden ser pel costat de l’estalvi  o de la racionalització de la despesa.

Una campanya institucional i informar els treballadors, com ja preveia la reforma del 2011, de la seva expectativa del dret a pensió són mesures que els ponents posen sobre la taula per acabar amb aquest desconeixement. «La bona notícia és que, quan ho expliques, la gent ho entén», conclou Chuliá.

Temes: +Debat