Pensions: pacte de silenci dels candidats

El 23 de setembre, el mateix dia en què es van dissoldre les Corts Generals, dues columnes de jubilats van emprendre una marxa a peu des deBilbaoi des deCadiscamí de Madrid amb l’objectiu de plantar-se a les portes delCongrés dels Diputatsi exigir la pujada de les pensions amb l’índex de preus de consum(IPC) i una prestació mínima de 1.084 euros. Tres setmanes després, el 16 d’octubre, milers de pensionistes de tot Espanya s’hi van unir i van protagonitzaruna gran manifestació a Madriden demanda de millors pensions per a ells i per als seus fills.

Tot feia pensar que les pensions es col·locarien en el centre dels debats electorals. Però no va ser així. I no només perquè elconflicte independentista a Catalunyahagi travessat la campanya electoral. 

Joves, absents en el debat

En el debat televisiu electoral de dilluns, les escasses referències al futur de les pensions es van referir al que sí que podia agradar als més denou milions de votants pensionistes. Pedro Sánchez (PSOE) va parlar de garantir per llei la pujada de les pensions d’acord amb l’IPC real i Pablo Iglesias (Unides Podem), a més, de millorar-les encara més.

Cap candidat va parlar del que més podria agradarals jovesen aquest debat: què fer per garantir que ells també cobrin una pensió digna.

No ho van fer Sánchez ni Iglesias. Ni de bon trosPablo Casado(PP), que a l’anterior campanya electoral, prèvia al 28-A, ja va protagonitzaralguns embolicsque van fer dubtar sobre la seva voluntat de mantenir el poder adquisitiu de les pensions.  

Tampoc va aprofundir en el temaAlbert Rivera(Cs), el programa electoral del qual és el més superficial en matèria de pensions.

Ni Santiago Abascal (Vox). Tot i que aquest últim no sol tenir objecció en dir clarament que el seu partit pretén acabar amb l’actual sistema públic de pensions per donar pas a un model dual amb una prestació mínima garantida i el complement de la qual cosa cada treballador vulgui o pugui estalviar de forma privada

Cost electoral

És com si, després d’haver constatat un cert consens polític sobre l’actualització de les pensions ambl’índex de preus de consum (IPC), tots els partits s’haurien posat d’acord que a cap d’ells els interessa continuar aprofundint en el veritable debat de fons, que és el que afecta la sostenibilitat futura del sistema.

Parlar de ‘sostenibilitat’ equival a decantar-se per pujades d’impostos i/o cotitzacions socials per garantir l’actual nivell de les pensions. O bé, per retallades en les prestacions actuals i futures. O per una barreja de les dues fórmules. En tot cas, un debat poc prometedor en termes electorals. 

Reformes encallades

En vigílies de la cita electoral del 10-N, sembla que hi ha un pacte de silenci sobre com fer sostenible el futur de les pensions. Però això no oculta la desena de línies de reformessobre les quals sí que estaven parlant i arribant a acords al febrer els representants polítics en elPacte de Toledoabans que la convocatòria de les primeres eleccions generals d’aquest any, les del28 d’abril, fessaltar pels aires l’acord.

Sobre la taula va quedar la molt espinosa qüestió de com abordar el disseny d’un factor de sostenibilitatque hauria de servir per ajustar de forma automàtica la quantia de la pensió a l’esperança més gran de vida. Obeeix al principi que si es viu més anys, la pensió ha de ser una mica inferior. El PP va introduir el factor en la seva reforma del 2013 però encara abans d’haver-ho concretat es va optar per ajornar-ne l’aplicació al 2023. El debat continua pendent.

També va quedar encallada l’anomenada«separació de fonts», per treure de la Seguretat Social partides de despesa que no tenen caràcter contributiu –com les bonificacions als contractes o, per a alguns, les despeses de funcionament del sistema– però que foraden el sistema.

O la recerca de més ingressos mitjançant l’elevació del límit màxim de cotització(que deixa exempt tot el salari que excedeix de 4.070 euros al mes). El dilema era si, en paral·lel, també hauria de pujar la pensió màxima ( de 2.659,41 euros). 

Del Pacte de Toledo al pacte de silenci

La creació denous impostos(com la ‘taxa Google’) per finançar les pensions, o allargar l’actualedat efectiva de jubilació(62,7 anys) per acostar-la a la legal (que s’ha de situar en els 67 anys el 2027), també es va quedar al tinter.

A Espanya la pensió mitjana se situa sobre el 49,5% del salari mitjà (taxa de substitució) davant el 42,1% de l’OCDE. Per corregir aquesta «generositat» més gran de què parlen els experts, el Pacte de Toledo discutia allargar a 35 anys o a tota la vida laboral l’actual període de 25 anys que serveixen per calcular la quantia de cada pensió

Notícies relacionades

Antón Costas: «S’ha trencat el pont que existia entre creixement econòmic i progrés social»

Indra accelera les aliances europees per complir els contractes amb Defensa

I també es buscava algun model d’estalvi privatcomplementari més eficaç que els actuals plans de pensions, qüestionats pel mateix Banc d’Espanya.

Es parlava de tot això en elPacte de Toledo, però ara elpacte és de silenci.