Any nou: una mica més de sou però més costos

Nou any, però amb preocupacions semblants a les del 2018. De fet, la gasolina i el gasoil seguiran a l’alça i en vuit autonomies s’encareixen de cop per un canvi tributari, igual com altres serveis bàsics com l’electricitat, el cost de la qual supera l’alça de l’índex de preus de consum (IPC) general, que va tancar desembre en una taxa anual de l’1,2%.

Però no tot són males notícies. Al gener no només hi ha una pujada, com era habitual. Amb l’inici del 2019, el salari mínim interprofessional (SMI) registra la pujada percentual més gran de la democràcia, fins a situar-se en 900 euros, una alça del 22%; i les pensions pugen l’1,6% i les prestacions mínimes i no contributives el 3%.

Però ¿n’hi haurà prou amb l’increment salarial que beneficia entre 1,3 i 2,5 milions de treballadors, que inclou assalariats, treballadores de la llar i del camp; i el de més de 10 milions de prestacions públiques per cobrir l’alça dels costos dels serveis bàsics, com la llum? I no diguem la compra d’una vivenda o, especialment, el lloguer, que s’ha desbocat en ciutats com Barcelona o Madrid i situa la renda mitjana per sobre dels 900 euros. 

Malgrat que, després d’un període de depressió, en el tercer trimestre d’aquest any, el cost salarial (que comprèn totes les remuneracions, tant en metàl·lic com en espècie que reben els assalariats) va pujar un 1,9% respecte al mateix període de l’any anterior, el seu increment més gran des del quart trimestre del 2013, segons les dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), no sembla que això sigui suficient.

Si s’exclou la part variable dels salaris, com els pagaments extraordinaris i els retards s’obté el cost salarial ordinari, que en el tercer trimestre de l’any va avançar un 1,2%, fins als 1.670,35 euros, que encara es troba per sota de la taxa interanual d’inflació fins al novembre, fixada en l’1,7%, tot i que al desembre va descendir fins a l’1,2%.

En tot cas, la retribució més comuna se situa entorn d’uns 1.250 euros, partint de les dades de la Comptabilitat Nacional i el Ministeri de Treball, amb unes despeses mensuals mitjanes per llar, que pot tenir un o més components i no tots perceptors d’ingressos, de més de 2.400 euros, d’acord amb el que reflecteix l’enquesta de pressupostos familiars de l’Institut Nacional d’Estadística (INE).

Des del 2008, els preus han pujat el doble que els salaris, pel que és difícil que aquests guanyin poder adquisitiu. No és estrany que les retribucionesos dels assalariats hagin caigut als nivells de fa 30 anys en el seu pes en el conjunt de l’economia, en relació amb els beneficis empresarials i les rendes del capital. I a més, la precarització del mercat laboral ha fet que els salaris bruts dels qui s’incorporen per primera vegada a un lloc de treball siguin per sota de les pensions mitjanes.  

Del conjunt de despeses de les llars, les més elevades corresponen a la vivenda i serveis relacionats, com la llum; que sumen més de 700 euros mensuals, seguits per l’alimentació, amb més de 340 euros i els transports, amb uns 300 euros. Una autèntica escalada per a moltes llars. 

Segons l’índex de preus de consum (IPC) de novembre, l’últim amb resultats detallats per classes i subclasses de productes i serveis, l’augment interanual de productes bàsics de la cistella de la compra va ser dispar, amb el pa, per exemple, amb una alça de l’1,3% o la carn d’aviram, amb l’1,5%. Destaquen els ous, amb un augment del 3,1% i especialment un producte de molt consum com les patates, amb el 14,4%. El gasoil i la gasolina sobresurten amb alces interanuals del 9,7% i el 5,1%, respectivament, molt per sobre de l’evolució general dels preus, malgrat haver-se moderat a la part final de l’exercici. 

I les perspectives, en tot cas, són de més encariment dels combustibles. I no només per l’augment previst en la fiscalitat en el gasoil, que encara no s’ha aprovat perquè no s’han posat en marxa tampoc els Pressupostos Generals de l’Estat per al 2019. Tampoc serà perquè els països de l’OPEP, el càrtel d’exportadors i altres productors aliens a l’organització, com Rússia, van acordar retirar del mercat 1,2 milions de barrils diaris, tot i que també contribuirà que els preus s’encareixin. El preu puja de cop en algunes autonomies per una mesura inclosa en els comptes del 2018, elaborats encara pel Govern del PP. La iniciativa es va prendre per “garantir la unitat de mercat en l’àmbit dels combustibles i carburants”, segons el text pressupostari.

Es tracta de la supressió del tram autonòmic de l’impost especial d’hidrocarburs que en l’actualitat grava el litre de carburant amb fins a 4,8 cèntims. Set comunitats –Catalunya, Andalusia, Múrcia, Castella-la Manxa, Comunitat Valenciana, Balears i Galícia– l’apliquen en el seu rang màxim i, per tant, els consumidors no notaran canvis almenys pel que respecta a aquest punt. Les cinc que no el van aplicar –Castella i Lleó, Cantàbria, País Basc, Navarra i La Rioja– són les que patiran la pujada de 4,8 cèntims. Altres que no van pujar fins al màxim també veuen encarir-se el carburant, com Extremandura, un cèntim per litre; Astúries, 0,8, i Madrid, 3,1.

En tot cas, si s’opta pel transport públic, a Barcelona, el taxi augmenta el 2,6%, el metro i el bus congelen les seves tarifes, igual com succeeix amb els bitllets de Rodalies de Renfe, si bé els regionals experimenten una alça del 3,5% i els del servei Avant, del 7%. També s’encareixen el 9% els segells per enviar cartes, amb la qual cosa l’enviament més barat passa dels 0,55 euros actuals als 0,60.

En els serveis essencials es registren canvis dispars. L’electricitat, que el 2018 va viure moments d’importants pujades, s’ha moderat, però al llarg del 2019 seguirà a l’alça a causa del pes que encara tenen els combustibles fòssils (gas i petroli) a la producció dels quilowatts (kW). Per la seva part, el gas natural baixa un 4,6% de mitjana respecte a l’últim trimestre del 2018. Aquest descens en la tarifa s’ha vist augmentat per la modificació de la fórmula de càlcul de la tarifa d’últim recurs (TUR) aprovada el passat 20 de desembre, i publicada al BOE el 22 de desembre, i per la congelació dels peatges del sistema gasista per a l’any 2019.

La TUR 1, a la qual estan acollits fonamentalment els clients que utilitzen el gas per al subministrament d’aigua calenta i cuina i el consum de la qual no excedeix els 5.000 kilowatts hora (kWh) anuals, baixarà un 3,8%, mentre que la TUR 2, que fan servir consumidors que també tenen calefacció de gas (entre 5.000 i 50.000 kWh a l’any) ho farà un 4,8%. El descens al rebut del gas per al primer trimestre de 2019 es deu, principalment, a una caiguda del 10,8% en el cost de la matèria primera als mercats internacionals.

En l’apartat del transport destaca la gratuïtat de l’autopista AP-1, que enllaça Burgos i Armiñón, en la qual no es paga peatge des del passat 30 de novembre, després que es decidís no renovar la concessió al grup Itínere. El desembre d’aquest nou any passarà el mateix amb l’AP-7 al tram entre Tarragona, València i Alacant, i a l’AP-4 Sevilla-Cadis, totes dues del grup Abertis. Caldrà esperar fins al 2021 perquè s’aixequin definitivament les barreres de l’AP-2 en el tram Saragossa-Mediterrani, l’AP-7 entre Tarragona i la Jonquera i l’AP-7 entre Montmeló i el Papiol, si és que aquest Govern o un altre que el pugui rellevar decideixen mantenir la política de renovar les concessions i que les autopistes passin al sector públic.

Amb l’última campanada del 31 de desembre, l’1 de gener han augmentat en un 1,67% de mitjana els peatges de les autopistes concessionàries de l’Estat, increment lleugerament més moderat que l’1,91% de l’any anterior, però que suposa a la pràctica acumular ja ni més ni menys que dos exercicis consecutius de pujades de preus després de registrar descensos en els anys 2016 i 2017. Les que són concessionàries de la Generalitat pugen el 2,2%, més de l’1,6% del 2018.

Però a les autopistes hi ha també excepcions. A més de l’AP-1 es deslliuren de l’augment dels peatges les rescatades pel Govern. En totes aquestes es rebaixen les tarifes entorn del 30% per provar de guanyar usuaris. Es tracta de les quatre radials de Madrid: R2, R3, R4 i R5; l’autopista AP-41, Madrid-Toledo; l’autopista M-12, que uneix Madrid i les terminals de l’aeroport de Barajas; l’autopista AP-36, entre les localitats d’Ocaña-La Roda; l’autopista AP-7, que transcorre entre Cartagena-Vera; i la circumval·lació d’Alacant.

La resta de les autopistes de peatge, 2.550 quilòmetres de pagament, pugen per la fórmula de revisió automàtica firmada i pactada l’any 2002. El sistema acordat té així en compte l’IPC mitjà registrat entre els mesos d’octubre d’un any i del següent, i que posteriorment es pondera en base també a l’evolució del trànsit real i el previst en el pla economicofinancer de les empreses concessionàries.