Anar al contingut

PLE HIPOTECARI

El Suprem carrega contra la Secció que va imposar l'impost a la banca

El ple del Contenciós qualifica de "radical" i "inopinat" el canvi a 38 anys de jurisprudència ara anul·lat

Un dels vots retreu els "alleujaments verbals" de l'ajustada majoria que va tornar aquest tribut al client

Ángeles Vázquez

El Suprem carrega contra la Secció que va imposar l'impost a la banca

JOSE LUIS ROCA

Les sentències amb les quals el ple del Contenciós del Suprem ha posat fi al “gir” jurisprudencial, “tan inopinat com radical”, que durant a penes 20 dies va conferir als bancs l'obligació de fer front als impostos derivats dels actes jurídics documentats de les hipoteques, lluny d'apaivagar l'alt tribunal, deixen patent el cisma que s'ha produït a la seva Sala Tercera. Especialment perquè s’hi utilitza un to tan dur contra la seva Secció Segona, que va dictar les sentències de l'octubre, la jurisprudència de les quals ha tingut tan poc recorregut, que arriba a ser qualificat de “desinhibit repertori de mitges veritats, alleujaments verbals i argumentació poc rigorosa” en un dels sis vots particulars que les acompanyen.

El ple amb què el president de la Secció Tercera, Luis María Díez-Picazo, va decidir esmenar la decisió de la seva Secció Segona d'atribuir aquest impost a la banca es va concloure amb 15 vots davant 13 a favor de tornar al que l'alt tribunal havia mantingut durant 38 anys: que corresponia al client. Els arguments s'han conegut aquest dimarts.

En tres sentències s'estableix que és el client el que ha de pagar el tribut derivat de la hipoteca, perquè es beneficia de la concessió del préstec i, si no, aquest només se li atorgaria en condicions molt més desfavorables. La majoria entén que, malgrat que a l'octubre es va anul·lar l'article del reglament que l'establia, “el subjecte passiu en l'impost sobre actes jurídics documentats quan el document subjecte és una escriptura pública de constitució d'un préstec amb garantia hipotecària és el prestatari, en la seva condició d'adquirent del negoci principal documentat”, pel mateix text refós de la llei de l'impost sobre transmissions patrimonials i actes jurídics documentats (IAJD).

Per arribar a aquesta conclusió, la Sala ha ignorat els arguments esgrimits per les dues parts en conflicte i, al seu lloc, ha sotmès a un minuciós examen les sentències de la Secció Segona, i en aquest examen atribueix als seus magistrats “infraccions, omissions i irreflexió”.

Primera vegada en la història

Per això, en el seu vot particular, tres d'ells, Francisco José Navarro, Ángel Aguallo i Jesús Cudero, juntament amb Eduardo Calvo, critiquen que sigui "la primera vegada en la història del bicentenari Suprem en què, d'una manera indissimulada, es converteix un recurs de cassació, que el ple de la Sala Tercera estava cridat a resoldre, en una altra cosa substancialment pitjor", pel qual se situa el centre del debat en la doctrina jurisprudencial creada per la Secció Segona a l'octubre.

“El veritable designi que presideix les resolucions és donar curs a una reprimenda inaudita a una de les seccions de la Sala, per raons tan fogosament manifestades, que causen gran desconcert i perplexitat quan es llegeixen en una sentència del Tribunal Suprem”, lamenten aquests jutges.

Sense sentit

El vot també critica el to “despectiu o burlesc” i, fins i tot, «panegíric», de les sentències per justificar per què es va portar a ple l'assumpte o es defensa la doctrina històrica, “a la qual s'atribueix una espècie de qualitat mística de veritat de fe intangible i inefable”. El que encara consideren més greu, “quan el desplegament d'aquesta energia era innecessari per substituir, com es pretén, una doctrina per l'altra”, perquè la conclusió assolida pel ple “ja no té sentit pràctic” a causa de la reforma legislativa que l'endemà de conèixer-se el resultat del ple va anunciar el Govern perquè pagui aquest impost el banc i no el client.

Els magistrats José Manuel Sieira i Fernando Román destaquen en els seus que les sentències de l'octubre van produir un canvi de jurisprudència plenament vàlid. El primer fins i tot afirma: "Si el mateix Suprem posa en qüestió el valor de la seva jurisprudència, com podrà demanar-se el seu respecte pels Tribunals Superiors de Justícia i l'Audiència Nacional".