Perdó

Ahir vam viure una cosa poc (o mai) vista a la televisió: després de set programes d’audiències sota mínims del tot inesperades i que ningú suposava ni en el pitjor dels escenaris, una copresentadora i figura rellevant de l’espai, Belén Esteban, anuncia que vol deixar el vaixell en el vuitè programa en una actitud per a mi insolidària, covarda i poc professional.

Des d’aquell moment, el plató es va convertir en un exercici d’autocrítica oberta mai vist, de les que es fan a les 9 del matí a la redacció i sense que hi hagi càmeres. Les principals cares del programa van aportar reflexions com la de la mateixa Belén quan va dir "estic acostumada a fer un altre tipus de televisió", com si en el passat hagués presentat La clave o Los conciertos de La 2. O sigui, que es va posar en marxa el ventilador de la merda: "No vull estar en aquest programa; la gent està farta de Terelu, començo un tema i se’m talla, no puc acabar una frase, no estic bé aquí".

Va assegurar que no mirava audiències. Ho sento. Per aquí no passo. Segur que amb un 22% cada dia Belén hauria dit el que ahir va argumentar. Un mes abans de l’emissió vaig advertir del difícil encaix d’aquest espai a la tele pública, els programes històrics referits al cor de la qual han sigut sempre presentats des del respecte i l’elegància, on mai hi va haver debat previ dubtant del format, amb Cristina García Ramos, Sonia Ferrer o Anne Igartiburu. Res a veure amb el safareig actual.

Notícies relacionades

‘Joc de cartes estiu’ emprèn noves rutes gastronòmiques per Catalunya

Mònica Terribas destapa els abusos a l’Opus Dei: «S’hauria de compensar el mal psicològic a tanta gent»

La familia és un programa contra natura a La 1. És com emetre concerts de música clàssica a Telecinco en lloc de Supervivientes. En setmanes prèvies a la primera emissió, les expectatives i els senyals que ens enviava l’ens van ser sempre en format guanyador i de l’estil "aparteu-vos els altres que venim a demostrar que som els millors en l’entreteniment".

I a tot això, Frank Blanco, calladament i de qui parlaré un dia, presentant a Telecinco un espai d’entreteniment, sense donar lliçons a ningú, ni venint a inventar el gènere i obtenint audiències superiors a La 1.