Els deures pendents de la crisi

Aquests dies es compleixen 10 anys del moment en què un terme financer poc conegut fins i tot per a molts inversors es va fer tristament popular en tot el món. La bombolla de les hipoteques ‘subprime’ als Estats Units va esclatar fa una dècada. El que ningú sabia llavors, per més que alguns poguessin intuir-ho, és que marcaria l'antesala d'una crisi global de dimensions colossals de la qual encara es deixen sentir les conseqüències.

Els Governs i bancs centrals dels països desenvolupats, principals afectats per la crisi econòmica més gran des de la segona guerra mundial, van intentar contenir els seus devastadors efectes amb una bateria sense precedents de mesures de despesa, rescats bancaris, canvis legals, baixades de tipus, i compres de deute públic i privat. La iniciativa va evitar una Gran Depressió com la dels anys 30, però encara queden moltes tasques pendents per sanar les ferides de la Gran Recessió.

En el cas espanyol, l'atur és la més evident. L'economia, que va estar 48 mesos en recessió entre el 2008 i el 2013, ha recuperat en el segon trimestre del 2017 el nivell de PIB previ a la crisi. No obstant, la desocupació està en el 17,22%, lluny del mínim del 7,93% del 2007, i segons les previsions del Govern seguirà en l'11,1% el 2020. Aquest any, hi haurà pràcticament el mateix nombre d'empleats que fa una dècada (20,5 milions), però 800.000 aturats més (2,57 milions). I amb augment de la precarietat: la menor jornada laboral i la rebaixa dels salaris explica el 30% dels treballs creats des del 2013.

Més desigualtat

Com a conseqüència, la desigualtat ha augmentat. La renda anual neta de les llars ha caigut un 7% des del 2008, als 26.730 euros, cosa que ha provocat que el percentatge de la població en risc de pobresa hagi pujat del 19,8% al 22,3%. L'índex de Gini, que mesura la distribució dels ingressos, ha empitjorat del 32,2% al 34,3%, cosa que implica una transferència de riquesa del 14% del sector més pobre de la societat al més ric.

L'expansió del PIB gràcies a les retallades i les reformes ha permès corregir en part aquests problemes, però la delicada situació dels comptes públics segueix constrenyent el marge de maniobra. Espanya segueix tenint el dèficit més gran de la zona euro, malgrat reduir-lo des de l'11,1% del 2009 al al voltant del 3% en què acabarà aquest any, i, segons el Govern, el desfasament continua el 2020 (0,5%), davant el superàvit anterior a la crisi. I el que és pitjor, el deute públic s'ha disparat des del 36,3% del 2006 i seguirà el 2020 en el 92,5%.

Vulnerables

Com ha admès l'Executiu, aquestes debilitats fan el país “vulnerable” davant de possibles sorpreses negatives que puguin sorgir. I les incerteses no són poques. La més clara és la retirada dels estímuls extraordinaris del Banc Central Europeu (BCE). L'organisme ha sostingut que els tipus seguiran baixos durant un llarg període, però ja ha començat a donar indicacions que podria començar a retirar les compres de deute per evitar una bombolla d'actius financers. Està per veure com reacciona l'economia de l'euro a la falta d'aquestes ajudes.

Un altre focus de risc és l'auge del populisme polític mogut pel malestar social. En països com França i Holanda les eleccions l'han frenat, però el ‘brexit’ i la victòria de Donald Trump als Estats Units són prova de la seva capacitat desestabilitzadora. Els inversors ja miren amb recel els problemes del president nord-americà per portar endavant els seus plans al Parlament, ja que la principal raó que explica la pujada de les borses mundials d'aquest any són els seus anunciats projectes de reforma fiscal i inversió en infraestructures.

Llast bancari

Notícies relacionades

La UE obre un nou front contra la Xina per les traves a material sanitari europeu

Iberdrola accelera cap a un altre any rècord al duplicar el benefici

La banca, origen de la crisi, segueix sent també un problema a Europa. Les entitats del continent encara mantenen 109.200 milions d'euros en crèdits de dubtosos cobrament, cosa que afecta la seva capacitat de donar crèdits i finançar la recuperació. Com ha demostrat la debacle del Banco Popular, moltes entitats encara han de desaparèixer, i la regulació de capital i provisions encara per completar empenyerà a noves fusions.

Els dubtes sobre la Xina i Itàlia, el risc de proteccionisme, la incertesa sobre el petroli, les tensions geoestratègiques, la necessitat de completar la Unió Bancària Europea, o el ressorgiment de la banca a l'ombra completen un panorama de riscos per a un país que, deu anys després, encara no ha cicatritzat les seves ferides.