'Omnes feriunt, ultima necat'

«La dignitat és un concepte jurídic indefinit i evanescent», va dir el ministre d’Economia, Luis de Guindos, davant la comissió del Congrés que l’interrogava sobre la seva decisió discrecional de proposar José Manuel Soria per representar Espanya al Banc Mundial, dedicat a eradicar la pobresa. Dimitir per dignitat és, per tant, un cosa fugaç.

L’ocasió coincidia amb l’aparició aquesta setmana del llibre autoreivindicatiu de Guindos 'España amenazada' (Península). Un altre que tot ho va fer bé i els errors són dels altres o no és oportú explicar-los. Si s’ajunta amb un altre títol del mes de gener, 'Economistas, políticos y otros animales', de Miguel Ángel Fernández Ordóñez, governador del Banc d’Espanya del 2006 al 2012, podem treure l’errònia conclusió que la ferotge crisi financera, amb milers de damnificats, es deu en bona part al fet que els dos personatges –per cert, del cos d’economistes d’Estat, com Soria– es tenien tírries personals entre el gener i el juliol del 2012, com queda reflectit en els dos llibres, en què es culpen mútuament del que va passar.

Per a centenars de milers d’espanyols que veien minvats els seus recursos econòmics per quedar-se sense sou, sense pis o sense estalvis, a més a més de compartir amb la resta de ciutadans el pagament proporcional dels excessos d’altres a través dels impostos, saber ara que no hi va haver cap més remei que aplicar cirurgia i que els qui la van receptar ho expliquen en llibres de manera tan impassible, els farà recordar la llegenda que acompanyava els rellotges de sol a les cases rurals: Omnes feriunt, ultima necat, cada hora fereix, l’última mata.

Calia tornar a narrar tot el que ha passat en el sector financer espanyol i en els seus supervisors (el Govern, el Banc d’Espanya, la CNMV) des de finals dels 90 fins a la crisi del 2008 i els pegats successius fins a l’estiu del 2012, quan es va firmar el rescat sense pal·liatius mitjançant un acord d’Espanya amb la Unió Europea (MOU, Memorandum of Understanding), que fins a aquesta setmana Guindos i Rajoy es negaven a dir-ne rescat. No era evanescent.

El periodista Andreu Missé,Andreu Missé un fix en les cròniques econòmiques espanyoles des dels anys 80 (EL PERIÓDICO, 'El País') fins avui ('Alternativas Económicas') ha rescatat del paper secundari els qui van veure els seus estalvis minvats quan no incautats privadament a través d’un dels productes més tòxics parits per l’enginy financer espanyol: les preferents. En terme complet, participacions preferents, mala traducció d’un producte anglosaxó, les accions preferents, títols de renda variable els posseïdors dels quals tenien dret preferent per cobrar determinats dividends.

'La gran estafa de las preferentes', editada per Alternativas Económicas amb un micromecenatge de 6.152 euros (aquesta modèstia també hauria de ferir en el món editorial) és el relat més complet, veraç i contundent que s’ha fet sobre els estralls del sector financer espanyol, en total connivència amb els supervisors, entre els petits estalviadors. Missé ha recol·lectat milers de dades, des de cròniques de diaris (incompletes per definició) fins a sentències judicials i documents inèdits.

Notícies relacionades

El Cercle rebutja una fusió del BBVA i el Sabadell per frenar el poder de Madrid

L’advocada De Miguel derrota Cuerva i presidirà Cepyme

Un bon ordre cronològic, escriptura senzilla i instint innat per despullar termes artificiosos ofereixen un panorama tan precís com el rellotge de sol. Entre el 1998 i el 2009 es crea un producte d’inversió atractiu i tolerat pels supervisors en refugis (que no paradisos) fiscals. Després, la competència dels pioners (BBVA) els descobreix i els copia. Estès el fenomen i quan entreveuen anomalies els fiscals anticorrupció i alguns inspectors d’Hisenda, es regularitzen amb amnistia encoberta (2003, tàndem Rato-Guindos). Però ve la crisi, les caixes tenen problemes de capitalització i les preferents –que ja sumen 18.000 milions–, ben col·locades (és a dir, ocultant el risc i assegurant que eren recuperables), són el seu recurs per considerar-les capital a perpetuïtat. Ultima necat.

I així fins a l’estiu del 2012 (el migdia entre Fernández Ordóñez i Guindos), quan les preferents, en funció de capital, són considerades per la UE dignes de quitació preferencial. ¿Desenllaç? Al llibre de Missé i als jutjats. Dignitat sense evanescència.