De les balances fiscals a la territorialització

El ministeri d'Hisenda va decidir l'any passat canviar el concepte de balances fiscals pel de comptes territorialitzades. En essència, es tracta de reflectir les interrelacions financeres entre l'Estat i entitats administratives inferiors, en aquest cas, les autonomies. La clau és el mètode com es calculen, que determina resultats bastants diferents, en import. De totes maneres, en general, les comunitats més riques solen patir dèficit fiscal (aporten més del que reben), i les de menor renda, superàvit perquè reben més del que aporten. Només hi ha una excepció, Euskadi, que és de les riques però, gràcies al concert, rep més del que aporta.

1 ¿Per què Madrid és la que té més dèficit?

Es tracta del denominat 'efecte capital, al tenir les seus no només dels ministeris, sinó de les grans empreses i on, a més, paguen els seus impostos. I es deu a la forma de calcular la balança fiscal. En la metodologia de flux monetari, que és la que defensa la Generalitat, la despesa estatal al Museu del Prado s'imputa en la seva totalitat a Madrid. En el sistema de càrrega-benefici, usat pels experts d'Hisenda, també s'estima el seu impacte en la resta de ciutadans d'altres comunitats. Això obliga a escollit criteris d'aquest repartiment. En el cas del Museu del Prado, el 75% de la despesa s'imputa a la Comunitat de Madrid, i el 25% restant es distribueix segons el pes de les comunitats en PIB i població. Al concentrar Madrid les institucions, el saldo negatiu és elevat. I ho és més o menys en funció dels criteris o percentatges que s'apliquen a l'imputar les despeses.

2 ¿És el mateix el saldo fiscal que el finançament?

No són el mateix les interrelacions financeres entre l'Estat i les autonomies (balances fiscals, que revelen un saldo positiu o negatiu o comptes territorialitzats) que la fórmula mitjançant la qual els territoris es financen. De totes maneres poden revelar el mal o bon finançament d'aquests. Com afirma Ángel de la Fuente, president de Fedea i l'expert que encapçala l'elaboració dels comptes  territorialitzats del ministeri d'Hisenda, encara que siguin un component d'aquests, «no s'ha de barrejar saldo fiscal i finançament». En tot cas, aquest saldo fiscal ja l'utilitzen les comunitats per reclamar millores del finançament.

 

3 ¿Per què unes reben més del que aporten, i a la inversa?

És l'efecte del que es denomina mecanisme correctors del sistema de finançament autonòmic. Les comunitats que pateixen dèficit fiscal (reben menys del que aporten) entenen que estan infrafinançades i la resta defensen la «solidaritat». El problema és el principi d'ordinalitat, que amb el sistema espanyol s'incompleix. Per exemple, Catalunya és la tercera comunitat que aporta més al sistema, però després del repartiment, baixa fins al desè lloc i diverses de les receptores netes es queden per sobre. Si a més es té en compte el cost de la vida descendeix fins al lloc  14, segons un estudi presentat per la Generalitat. Només Madrid la supera entre les comunitats de règim comú, al ser el primer contribuent i baixar fins al lloc 15 una vegada aplicat aquest criteri del cost del cistell de consum. Al ser territoris més cars, el poder adquisitiu dels seus habitants es redueix respecte al de zones més barates (Extremadura) que, a més, reben més del que aporten al sistema de finançament autonòmic.  

4 ¿Quin sistema de càlcul s'utilitza en altres països?

Notícies relacionades

Hisenda redueix al 3,75% el dèficit fiscal de Catalunya

Sylvia Michele: "No s’ha d’oblidar que els recursos marins aporten el 3% al PIB mundial"

Bèlgica, Canadà, Austràlia o EUA utilitzen el flux monetari (posar en relació el que es recapta en un territori amb el que l'Estat hi inverteix). I ho fan institucions públiques i independents, segons un treball realitzat per l'Institut d'Economia de Barcelona (IEB). En opinió de la professora Marta Espasa i la catedràtica Núria Bosch, les dues investigadores del IEB, aquest mètode és més objectiu, encara que l'altre també està acceptat. «Evita haver de plantejar múltiples i discutides hipòtesi sobre qui suporta la càrrega impositiva i qui és el beneficiari de la despesa, com sí que requereix el mètode càrrega-benefici».

El professor de la Universitat de Mont-real François Vaillancourt explica en l'estudi del IEB que un sistema adequat de fluxos fiscals facilitaria l'«equitat horitzontal amb les regions en circumstàncies similars (renda, infraestructures, etcètera) tractades de la mateixa manera; i equitat vertical, amb regions riques que contribueixin més o rebin menys que les més pobres».