Els sopars del president

El tercer president dels Estats Units va ser Thomas Jefferson. Li encantava connectar amb la gent, aprendre i comprendre a través d'ells la realitat del seu país. Per fer-ho possible convidava qualsevol tipus de persona a sopar a la seva residència amb un coneixement o una opinió concreta sobre un tema determinat (era igual el seu origen, el seu estatus o la seva visió del món). Els asseia a la seva taula i hi tenia converses a la claror de les espelmes tan sols per debatre i escoltar diferents punts de vista. Eren sopars senzills on el més important no era el que es menjava sinó el que es parlava. I com per a qualsevol sopar era necessària una recepta.

Primer de tot, comptar amb un determinat nombre de comensals, entre 12 i 15 persones. En segon lloc, proposar un tema d'interès comú per a tots ells: salut, pobresa, comerç, música, educació, cultura... En tercer terme, establir les regles del debat: prohibit mantenir converses individuals. Hi havia d'haver una única conversa en què els assistents escoltessin i contribuïssin a un debat obert però ordenat. La quarta, començar el sopar llançant una pregunta, la mateixa per a tots els participants, perquè tots responguessin. Un per un. Aquesta manera de procedir immediatament provocava un nexe d'unió entre aquelles persones i, a més, permetia tenir millors idees. Com veuen, una fórmula que, sens dubte, avui qualificaríem d'innovadora.

I si hi afegim a la discussió la dimensió personal (el jo, el nosaltres i el tots) l'experiència agafa encara més força. Per exemple, ¿qui va  ser el metge que al llarg de la teva vida més t'ha agradat i per què? ¿I com pot aquell metge ensenyar a altres metges per poder ajudar més persones de nosaltres? ¿I podrien fer-ho tots els metges? I la gent en un parell de minuts explica històries meravelloses, úniques, desconcertants, apassionants. Com és lògic hi havia d'haver algú moderant i recapitulant al final del sopar. ¿Què hem après? ¿Què podem fer per millorar?

Notícies relacionades

Hisenda et vigila: aquesta és la quantitat màxima que pots pagar en efectiu

Gonzalo Bernardos és molt pessimista amb el futur de la vivenda: «Veurem gent a...»

David Rich, un inversor actiu en empreses de diversa índole, novaiorquès de bressol però enamorat de Barcelona, on ha viscut l'últim any i amb qui vaig compartir recentment uns dies, em va explicar que ell ha reprès aquest esquema de reunió. Prepara els sopars amb el mateix esperit que el president Jefferson. Elabora una llista de participants. A molts no els coneix, són amics d'amics, coneguts d'amics però amb un interès comú. Envia  per endavant als que intervenen en el sopar tant el perfil dels participants com una sèrie de preguntes sobre el tema que proposa per al debat. I així els convidats tenen temps de pensar abans el que volen compartir.

¿Quant podríem aprendre cadascun de nosaltres si poséssim en pràctica aquests sopars, amb humilitat, amb sentit comú, amb afany de servei i recerca d'innovació en les nostres vides?