'Cambalache'

El 1934, el compositor argentíEnrique Santos Discépolova escriure un dels tangos més celebrats per la seva eficaç descripció d'un ambient canviant i espès. El títol,Cambalache, manté la seva vigència. «Siglo XX, cambalache, problemático y febril/ el que no llora no mama/ y el que no afana es un gil...». Adoptem aquest terme tan argentí,cambalache,en la seva accepció de permuta d'objectes d'escàs valor. A vegades falsos. Però els que hi participen coneixen de sobres les lleis d'aquest intercanvi. Si es retorça una mica podríem acomodar també en aquesta tasca les operacions a curt termini de les borses. Llogar per vendre fins que caigui el preu i recomprar al preu més baix per tornar el que s'havia prestat.

Principi que ho justifica: la borsa és per tendència alcista i en canvi no pot baixar de zero. Amb aquestes operacions, només per a professionals del risc calculat, es pretén corregir el preu d'accions que semblen excessius (és a dir, bancs), treuen els seus guanys i l'índex s'acaba corregint. Per a no professionals i cabrejats, el final del tango:«No pienses más; sentate a un lao/ que a nadie importa si naciste honrao.../ Es lo mismo el que labura noche y día como un buey, que el que vive de los otros, que el que mata, que el que cura, o está fuera de la ley...». I segueix en el segle XXI.