Preferents o el mirall de la solvència europea

Basilea III va dissenyar el mirall on la banca europea havia de reflectir la seva solvència. L'espanyola es va veure desproporcionada i feble respecte a les seves rivals. En l'exercici de comparació no va resultar ben parada. Així que no li va importar deixar a l'estacada 700.000 clients al posar en pràctica un règim de millora de la seva salut financera. Van decidir convertir les participacions preferents que van començar a emetre a principi dels anys 90 en accions i altres instruments de deute que computa com a capital de primera qualitat, després de les successives reformes financeres que han tingut lloc.

Es tracta d'instruments híbrids: meitat accions --tot i que no tenen drets polítics-- meitat dipòsit d'estalvi a llarg termini que ofereix un interès determinat. És clar que el termini era llarg, ja que es tracta de deute perpetu, malgrat que l'emissor acostumava a amortitzar-lo en un termini determinat. Per a les entitats financeres tenia dos avantatges: comptaven com a capital i no diluïen la participació dels principals accionistes.

El client rebia el rendiment pactat i les podia vendre en un mercat, això sí: gens transparent, creat pel mateix emissor, que li permetia recuperar la inversió. Però van canviar dues circumstàncies que van tenir un efecte letal per als tenidors: el Banc d'Espanya i la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) van decidir crear un mercat secundari on poder canviar-les, que es va quedar sec amb la crisi, de la mateixa manera que tots els mercats de deute. A sobre, la banca es va veure obligada a canviar aquests instruments per altres que comptessin com a capital, però que obliga els clients a estar captius d'aquestes entitats durant un cert temps.

El problema és que algunes caixes no van tenir el detall d'explicar als seus clients què els estaven venent quan els van col·locar les preferents.

Notícies relacionades

De Scrooge i Gil Foix fins a arribar a Moody's

Zapatero i Rajoy: tard, poc i malament

Montserrat Gil, una clienta d'una gran entitat financera, explica que l'abril del 2011 va invertir els seus estalvis (uns 60.000 euros) en preferents. «Em van trucar de l'oficina i em van dir que tenia molts diners a la vista. Els vaig demanar un termini fix, però a curt, i em van oferir un altre producte», apunta. «Reconec que no vaig llegir el contracte perquè em vaig fiar del director de l'oficina».Gil afegeix que no ho hauria firmat si s'hagués fixat en la definició del producte: havia estat emès per una societat de les illes Caiman. Fins al juliol del 2003 les caixes emetien les preferents des de filials instrumentals a l'estranger, perquè la legislació espanyola no les contemplava. Gil haurà d'esperar 10 anys per realitzar el deute subordinat en què s'han convertit les preferents que li va vendre la seva entitat com un producte d'estalvi a llarg termini que podria recuperar quan volgués. Res més lluny de la realitat en aquest cas. En d'altres, no obstant, ha estat més fàcil. Els bancs que han lligat el canvi de títols amb accions. Així, almenys, han ofert la possibilitat que en funció del valor de la cotització en borsa, els titulars poguessin recuperar el nominal de la seva inversió.

Les caixes intervingudes pel Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB) no només han deixat de pagar el rendiment d'aquests títols --estan en pèrdues-- sinó que a més continuen a l'espera que s'incorpori un nou accionista per determinar quina classe de sortida es dóna a les preferents.