¿S'ha de tenir por del càncer?

“Néixer és començar a morir": aquesta és una frase de poeta afectat, però també un fet biològic irrefutable. Tot i el component tràgic de l’expressió, entre un verb i l’altre hi ha vida, molta vida, de la qual cal saciar-se amb plenitud. Sobre viure i sobre morir i sobre la malaltia en parla Manel Esteller Badosa (Sant Boi de Llobregat, 1968), un dels homes que més en saben del càncer i els seus mecanismes.

El doctor Esteller, que acaba de rebre el Premio Nacional de Investigación 2015, ocupa un despatx a l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge (Idibell) de l’Hospital Duran i Reinals, centre que dirigeix en aquest oncològic que fa por i que tan necessari és. Perquè ¿s’ha de témer el càncer? Respondrà a això i a altres desenes de qüestions més endavant, ja que aquest és l’objectiu del reportatge: si­tuar el mal en el discurs de l’esperança.

'Optimisme' no és una paraula, sinó una medicina potent.

Es referirà diverses vegades a l’epigenètica. ¿Què és? L’estudi dels factors externs (mediambientals) o interns (heretats) que modifiquen els gens. A Idibell han creat fàrmacs epigenètics i tests diagnòstics a la recerca de dianes precises.

El despatx d’Esteller és el malson d’un maniàtic de l’ordre. Assegura que cada sis mesos allibera carpetes i prestatgeries. Es diria que han passat sis anys des de l’última vegada. Però si el savi es troba còmode al cau, ¿qui té dret a jutjar aquest convencionalisme?

Divulgatiu, barreja en la conversa Groucho Marx, el platí, el gas mostassa, les molècules petites i el club dels supervivents. 

¿S'HA DE TENIR POR DEL CÀNCER?

“S’ha de tenir respecte. És una malaltia que encara s’associa a un pronòstic dolent, que encara s’associa a la mortalitat. Depèn de quin càncer. És com dir: ‘Estic trist’. Estàs trist ¿per què? ¿Perquè tens una depressió? ¿Perquè t’ha passat alguna cosa i estàs trist? ¿Perquè vas néixer trist? ¿Estàs trist avui i demà no ho estaràs? ¿S’ha de tenir por del càncer? Respecte, segur. Tractament mèdic acadèmic, segur. I, després, estar informat de quin tipus de càncer tens. Perquè les pors són diferents i la gestió de la por també és diferent”.

EL PLATÍ NO ÉS NOMÉS UNA JOIA 

“El que fa menys por és el de pell, no s’ha de confondre amb el de les pigues (melanoma), que sí que és dolent. Més del 90% dels primers es curen. Es curen tant que alguns no en diuen ni càncer. Quan es fan classificacions d’incidències de càncer, el separen perquè és bastant freqüent. Hi estem exposats, tots tindrem algun petit tumor a la pell que ens hauran de treure. Abans, quan la gent treballava al camp, n’hi havia més que ara. Ara surten pel sol de les platges i aquestes coses. El 90% del càncer de testicle es cura. És important perquè afecta gent jove amb més esperança de vida, amb 50 o 60 anys al davant. Necessitem curar-los perquè són molt importants per a la societat. I es cura perquè hi va haver un descobriment científic. El tumor de testicle respon molt bé a un derivat del platí. Una molècula semblant al platí amb què es fan les joies. Després tenim les leucèmies, bàsicament, un càncer de la sang. Hi ha subtipus. Li dius a un especialista: ‘Leucèmia’. I et dirà: ‘¿Quina leucèmia? ¿De cèl·lules B o de ­cèl·lules T? ¿Infantil o d’adult?’. Hi ha subtipus que es curen en un 90%, però n’hi ha d’altres que només en un 10%. Hem pogut arribar a un coneixement genètic, molecular, per definir els tipus. En el càncer de pulmó segur que hi ha molts subtipus, però encara no som tan bons en això”.

EL QUE OPINA GROUCHO MARX

“Tot produeix càncer’ és com una frase de Groucho Marx. ‘La vida és una malaltia de transmissió sexual que només es cura amb la mort’. La vida produeix càncer. ¿I per què en produeix més? Perquè vivim 85, 86, 87 anys. Les dones catalanes són les que viuen més de tot Europa. Al viure més anys hi ha més probabilitats que hi hagi errors en les seves cèl·lules i es produeixin tumors. Si cada dia jugues a la ruleta, un dia et tocarà”.

MALS SENYALS DE FUM

 “Amb 85 anys de vida, les nostres cèl·lules que es divideixen permanentment poden tenir un error. Encara que facis una vida molt saludable, les possibilitats són moltíssimes. Vostè pot tenir un accident de cotxe sense anar ràpid ni estar borratxo. És atzar i temps. Després hi ha causes que ajuden a produir errors. En aquestes hi podem intervenir. Però no podem intervenir en la vida. Podem intervenir en els factors externs, alguns d’identificats i altres no. El número u és el tabac. Ha existit molta resistència a identificar el tabac com a cancerigen. Massa interessos comercials. Hi havia anuncis que deien que netejava els alvèols i els bronquis. El tabac provoca un de cada tres càncers al món. El 30% dels tumors. Quan tens càncer de pulmó, el 90% són fumadors. No és el mateix que dir que el 90% dels que fumen tenen càncer. Però a més del pulmó, cap i coll, la boca, la llengua, el coll, el paladar. I, més llunyans, la bufeta, que és per on s’elimina el tòxic del tabac”.

NO VAGIS A TXERNÓBIL 

“Altres factors són les radiacions excessives. Les molt ionitzants, amb molta energia: les centrals nuclears. La central de Txernóbil va matar molta gent anys després, cinc, deu anys, perquè va arribar la radiació forta. Molts van tenir tumor de tiroide. Després hi ha la radiació solar excessiva, que es rela­ciona amb el càncer de pell i el melanoma”.

SABATERIA RADIOACTIVA

 “S’han de reduir el nombre de radiografies. Una o dues a l’any. S’han fet barbaritats. Fa molts anys, als EUA, un client anava a una sabateria i li feien una placa de raigs X per veure la mida. Els llibres d’experiments del matrimoni Curie encara són radioactius. Si són necessàries, cal fer-ne: a vegades el benefici és superior al risc”.

SOM OMNÍVORS

 “A la Xina, gent que menjava un cert bolet tenia càncer de fetge. Produïa una modificació específica a l’ADN. Hem de ser molt curosos. Ens podem privar de fumar, evitar ser irradiats, però no podem evitar menjar. És una activitat humana que no podem eliminar. No és clar que hi hagi una gran dieta preventiva o una gran dieta causant d’aquest càncer. Sabem que hi ha excessos associats a moltes malalties. L’excés de begudes carbonatades i sucres té relació amb l’obesitat i la diabetis. I creix a l’Àsia. La dieta ha de ser equilibrada. ¿I què significa? Que hi ha d’haver una mica de tot i sense passar-se. Les piràmides alimentàries són bastant certes. A dalt, les carns processades. Això no vol dir que no hàgim de menjar carn. Som omnívors”.

L’OMS I LA CARN PROCESSADA

“El que l’OMS diu és molt recent i també ha sigut bastant discutit. Explica que menjar carn processada de forma excessiva està associat a malalties, entre elles càncers, sobretot, càncer de còlon. ¿Per què? No ho diu. A nivell cel·lular i bioquímic no és clar”.

ANTENES TELEFÒNIQUES: NO AL MEU PIS 

“¿Produeixen càncer? Si s’instal·len en un edifici tots els veïns protestaran i, al mateix temps, tenen mòbils. Hi ha una contradicció. L’OMS diu que no ho sap. Els informes de l’OMS no diuen ni que sí ni que no. Hi ha tumors greus que no sabem per què succeeixen. El glioma, el tumor de cervell. És dels pitjors. Mors en els dos primers anys. Hi ha gent que diu que és pels mòbils: no n’hi ha evidència científica. Crec que augmenten una mica. Passa entre gent jove, al voltant de 40 anys”.

ELS ALIMENTS MIRACLE

“Els aliments tenen molts components i és difícil saber què fa cada un. La clau és que molts aliments –els vegetals– ajuden a equilibrar-ne d’altres, com els greixos. ¿Qui són els que arriben a centenaris? Persones que mengen poc, fan exercici moderat i no són fumadors. I hi ha una part genètica, heretada. Al Japó és una cosa contrastada. Hi ha una broma que diu: ‘¿Viuen més o se’ls fa més llarg?’. Òbviament no parlem de menjar per sota de l’esperat, perquè llavors entraríem en un terreny molt perillós, el de l’anorèxia, que és una malaltia molt freqüent i mata gent jove que no hauria de morir”.

DOCTOR, ¿VOSTÈ QUÈ FA?

“Com a mínim tinc la informació. L’important és tenir la millor informació i després cadascú en la seva lliure elecció, si no afecta els altres, ha de prendre les decisions que vulgui. ¿Jo què faig? Per fortuna, no fumo. Tinc més risc d’una malaltia cardio­vascular: pot ser una part genètica. ¿De què mor la gent a Catalunya? Cardiovascular, d’un infart. De càncer i de malaltia neurodegenerativa, Alzheimer. La quarta causa, d’una altra cosa, sigui la que sigui: un accident de cotxe, una malaltia minoritària, suïcidi. L’aparició de la malaltia cardiovascular, càncer o neurodegenerativa és similar: dels 50 en amunt. La gent es cuida més i ara, potser, el pic està en els 60. Es creu, la base encara no és sòlida, que l’Alzhei­mer podria prevenir el càncer. La gent amb Alzheimer ha arribat a gran i no ha tingut càncer abans: bàsicament aquesta és la idea. El càncer és inevitable. Tots els homes més grans de 80, tots, tenen càncer de pròstata. Però el tumor és tan lent, que mataria aquesta persona en 20 o 30 anys. I a molts només se’ls descobreix en autòpsies”.

 “M’agrada molt l’embotit, el pernil. ¿He de renunciar a aquest plaer? És un al qual, cons­cientment, no he renunciat. Encara que per salut m’interessaria. Prenc poc alcohol, no fumo, faig exercici moderat des de fa poc, quan he vist les orelles al llop. Veus que gent que coneixes va caient, com és normal. Com més temps passa, més gent cau”.

EXPLIQUI-M’HO TOT, DOCTOR

 “¿Quina informació rep el pacient? La que vulgui. Hi ha pacients que no volen saber res. ¿Tinc càncer? Ja em donarà el que sigui. Hi ha pacients que volen saber-ho tot. Tot. Així que va en funció de la demanda. Un pacient ben informat pot entrar en els últims assajos clínics amb nous fàrmacs. Hi ha persones que no han volgut saber res diagnosticades al mateix temps que persones que han volgut saber coses i han aconseguit entrar en assajos clínics i estan vives”.

L’EPIGENÈTICA, EL LLAPIS I ELS ACCENTS

 “L’epigenètica ha donat una explicació científica a com els factors externs són capaços de parlar amb els factors interns, l’ADN bàsicament. Tenim una epigenètica que ens defineix com a Homo sapiens, que compartim els humans. A part, hi ha una epigenètica que ens diferencia, però que és molt menor a la general. Són diferències mínimes. En cèl·lules amb tumors, la programació que les fa funcionar està alterada. Els fàrmacs esborren els senyals erronis i tornen a col·locar senyals normals. ¿I com ho fan? Hi ha una proteïna alterada en un tumor, que posa unes marques: imagini’s que és un llapis. El fàrmac bloqueja el llapis, que ja no col·lo­ca els accents on no toca. Un mecanisme de clau i pany. Funciona molt bé en leucèmies i limfomes. I ara ho provem en tumors infantils, que són especials. Són poc ambientals perquè han tingut poc temps per rebre influència, però han rebut de naixement alguna alteració, genètica o epigenètica. També comencen a respondre a alguns d’aquests fàrmacs”.

L’ALIANÇA INDÚSTRIA-CIÈNCIA

 “Abans existia al·lèrgia entre l’acadèmia, els científics –nosaltres– i la indústria. L’acadèmia deia: ‘Els de la indústria són uns corruptes que només busquen els diners’. I la indústria deia: ‘Els científics no tenen cap idea pràctica i només busquen la seva fama’. Per sort, els dos mons han confluït i hi ha una aliança. Nosaltres donem coneixement global sobre l’epigenètica en càncer, demència i altres malalties. Alguns d’aquests coneixements són explotables. Es fa una patent que es pot llicenciar a una companyia que desenvolupi un fàrmac o un kit diagnòstic, un test diagnòstic. De tot el que fem, és un 20%. Tota la resta potser ho serà però d’aquí cinc anys o més temps. A part dels fàrmacs epigenètics, que són cinc, també va sortir de nosaltres un test que permet predir si un tumor del cervell és sensible a una quimioteràpia. Si és positiu, s’ha de donar aquesta quimioteràpia. Si és negatiu, aquesta quimioteràpia no es pot donar. Això fa que el pacient rebi la quimioteràpia adequada i s’eviti la toxicitat”.       

LA PREHISTÒRIA DEL GAS MOSTASSA 

 “¿Com va començar la quimioteràpia del càncer? Va començar en la primera guerra mundial. Arribaven els soldats, tiraven gas mostassa i mataven els enemics. Es va descobrir que no solament matava els enemics, sinó que disminuïa el nombre de limfòcits a la sang. I això va ser útil perquè en les leucèmies s’incrementa el nombre de limfòcits. Es van començar a tractar les leucèmies amb un derivat del gas mostassa. Un agent químic de guerra va servir per a la primera quimioteràpia. La quimioteràpia ha salvat moltíssimes vides. Ara intentem fer fàrmacs específics que incideixin només sobre la cèl·lu­la tumoral. En lloc de llançar gas mostassa a raig, els teledirigim a l’enemic: d’un en un. És el que anomenem molècules petites. Un 25% dels càncers, un de cada quatre, es tracta amb una molècula petita, específica contra aquest subtipus”.

MOLÈCULA PETITA, RESULTATS GRANS

 “A mitjans dels anys 80 la teràpia de la molècula petita era un 2%. Estem en el 25%. La corba puja. Crec que els pròxims cinc anys arribarem al 50%. Baixarà la quimioteràpia global: encara serà molt útil, curarà molts tumors. Una altra cosa molt important és que el càncer de còlon d’un senyor i el càncer de còlon d’una senyora en el microscopi poden assemblar-se molt, però a nivell molecular són diferents i tindran un tractament diferent. Caldrà fer una inversió: un diagnòstic molecular que costa uns 300 euros per pacient. Ara es fa al 25% i s’haurà de fer al 50%, de manera que la despesa sanitària augmentarà, però en el fons disminuirà perquè estem donant alguns fàrmacs que tenen poc efecte, fàrmacs que costen 50.000 euros per pacient i només li donen quatre setmanes de vida extra”. 

TAULER DE RISK

 “¿Per què no es fa? Quan parlem de guerra contra el càncer no parlem de guerrilla de tauler de Risk. És una batalla gran. Va més enllà de tancar balanços ­anuals i va més enllà de legislatures”. 

LA MEVA ÀVIA

 “En totes les famílies hi haurà casos d’Alzheimer, de càncer o cardiovasculars. En el meu cas va ser la meva àvia. Em preocupen molt les demèn­cies per diversos motius. No et maten directament, t’invaliden. Pots viure 20 anys més amb una demència. Et converteixes en una càrrega social per a tu, que no t’adones de res, per a la teva família i per al sistema. A part d’aquest gran problema, no hi ha teràpies. En el càncer curem el 60% dels tumors globalment, però en la demència no tenim ni una teràpia que funcioni. S’ha d’invertir en aquesta investigació. No curem ni un pacient. Ni un. Vas pel carrer i hi ha gent curada del càncer, gent que treballa, que té fills, que es casa i es descasa, que fa de tot. Si entres al pou de la demència, no en surts. Som una població envellida i cada vegada n’hi haurà més casos. No en sabem la causa, si hi ha una causa, s’associa a l’envelliment. No sabem per què uns en tenen i altres, no”. 

El QUE VA PASSAR FA 40 ANYS

“En totes les demències, parkinson, Alzheimer, hi ha d’haver alguna cosa en comú. També en el càncer: hi ha una alteració cel·lular, les cèl·lu­les s’escapen d’on són, etcètera. Part d’això que és comú –en demències i en el càncer– són les alteracions epigenètiques. Com que hi ha fàrmacs epigenètics per al càncer, algun d’aquests en el futur pot servir per a l’Alzheimer. ¿Què passa amb l’Alzheimer? Que no te’n recordes del que vas fer ahir però recordes coses que van passar fa 40 anys. Hi ha alteracions de la memòria”.

MALEÏDA RESISTÈNCIA

 “El càncer s’adapta. Si aplico quimioteràpia, el càncer canvia i mostra una cara resistent. Si és una molècula petita, la rep, moren moltes cèl·lules, però algunes creixen: són les resistents. Estem investigant molt sobre els mecanismes epigenètics involucrats en la resistència als fàrmacs contra el càncer. Trobem el fàrmac, dos anys després el tumor reapareix i és resistent, ha canviat. És el fàrmac el que ha fet que canviï el tumor”.

EL CLUB DELS SUPERVIVENTS VA DE FESTA

Notícies relacionades

Fins a un 40% de les dones operades de càncer de mama tenen mala qualitat de vida

Científics britànics troben el taló d'Aquil·les del càncer

“Quan vaig començar, la majoria de les dones amb càncer de mama morien, una bona part. Avui es troben i van de festa. Aquest món no existia, aquestes dones no existien. I avui hi són. ¿On és el club dels supervivents del càncer de pàncrees? No existeix. Moren gairebé tots. Un 90%. I això és el que s’ha de canviar: fer que existeixi aquest club de supervivents i se’n vagin de festa.