Els casos d''El Caso'

Eugenio Suárez va morir hores abans d'acomiadar el 2014, als 95 anys. Va ser un periodista, empresari i escriptor que va fundar més d'una desena de publicacions de variat contingut al llarg de la seva dilatada vida, encara que ha passat a la posteritat per haver creat un clàssic en temps del franquisme, 'El Caso', el mític setmanari de successos. Aquell diari “lleig i de porteres”. La Bíblia dels successos que, molts anys després, ha donat peu a una ficció televisiva a TVE, 'El Caso', a partir de l'esforç personal de l'actor Fernando Guillén Cuervo.

El setmanari va aparèixer l'11 de maig de 1952, amb una tirada inicial d'11.500 exemplars –dos anys després en serien 200.000– i un preu de dues pessetes. “El primer número va poder veure la llum perquè vaig convèncer una firma de rellotges suïssos perquè anticipés la publicitat d'un any”, em va explicar Eugenio Suárez a Avilés (Astúries). Juntament amb el seu bon amic José María de Vega, que va ser redactor en cap a Madrid, i Enrique Rubio, el meu oncle, que ho va ser a Catalunya, Aragó i Balears, van iniciar un periple pels casos més truculents de la societat espanyola durant diverses dècades. Van escriure amb pseudònims per poder cobrir les 12 pàgines dels primers números –després en serien més–. Enrique Rubio també va ser Jaime Estévez, Carlos Ortiz, Javier Peña i Don Quijote de La Rambla, entre altres. Els va ajudar puntualment el periodista José Quílez Vicente i el testimoni gràfic ek van recollir els fotògrafs Isidro Cortina i Manuel de Mora, juntament amb l'il·lustrador José (Josechu) Pinedo.

400.000 EXEMPLARS

‘El caso’ va ser un èxit de vendes des del primer moment, encara que moltes persones el compraven d'amagat i el doblegaven dins del diari ABC o l'hi encarregaven al servei domèstic, “perquè no estava ben vist”. Pocs saben que el dictador Francisco Franco en va ser un àvid lector. Que per a escriptors com Juan Goytisolo el setmanari va ser “una font d'informació fidedigna sobre l'evolució social i cultural dels espanyols”. O que Camilo José Cela va arribar fins i tot a publicar un reportatge en un especial d''El Caso'.

Per cobrir les cròniques, Suárez i Rubio van pactar comprar una petita furgoneta, marca Fiat model 500, a la qual anomenaven Sardineta, que va costar 70.000 pessetes i va finançar 'El Caso' descomptant les mensualitats al redactor fins a saldar el deute. Per la seva part, Eugenio Suárez, gràcies als més de 400.000 exemplars venuts de l'edició especial sobre els crims de Jarabo el 1958, una xifra a la qual no havia arribat cap publicació de la premsa espanyola fins llavors (com a agraïment va enviar a l'assassí una capsa de puros a la presó), va comprar un Morris Minor americà que va compartir amb la policia. I és que la Brigada d'Investigació Criminal no tenia més parc mòbil que un petit vehicle que servia per al repartiment nocturn dels policies que finalitzaven el torn.

"¡NO M'APUNTEU AL CAP, HÒSTIA!"

Eugenio Suárez rememorava amb afecte les persecucions per Madrid en plena nit, en les quals ell era el xòfer i l'inspector Sebastián Fernández Rivas, el copilot. Als seients del darrere, empunyant les seves metralladores Màuser, dos policies nerviosos anaven a la captura d'algun delinqüent, per a preocupació de Suárez, que en els vaivens de la ruta els cridava: “¡No m'apunteu al cap, hòstia!”. Així es cobrien els casos. Trepitjant fang. Ensumant. Fent un periodisme de trinxera que va ser tot un referent i que acabaria per crear escola. 

El meu oncle, Enrique Rubio, que va morir el 9 de desembre del 2005, m'explicava orgullós que va arribar a forrar-se les butxaques de la gavardina amb hule per poder portar una pota de pollastre o alguna cosa de menjar on fos. Les jornades al carrer o a la redacció d''El Caso' solien estendre's fins ben entrada la matinada: fum i alcohol amenitzant el repicar d'una antiga màquina d'escriure Underwood. La família a la feina i el sempitern lema de: anar, veure, sentir i explicar. Apassionats per explicar històries impactants, malgrat la censura i de la falta de mitjans.

MARGARITA LANDI SONAVA MÉS NOVEL·LESC

En un principi, la zona que ella havia de cobrir era Madrid i voltants; però els voltants deixaven de ser-ho quan es tractava d'anar rere tota una notícia. Enrique Rubio tampoc entenia bé de límits i tots dos es van acostar perillosament. Van sorgir gelosia i mentides. Van arribar a despistar-se donant-se falsa informació per poder anar-hi l'un sense l'altre. Era una guerra informativa. I valia tot.

 Era una guerra informativa. I valia tot.Margarita Landi, sempre amb la seva inseparable pipa i un revòlver, va tenir una excel·lent relació amb la policia, que el va anomenar “l'inspector Pedrito”, dissimulant així la seva presència al lloc dels fets. La “rossa de l'esportiu” va saber ficar-se tothom a la butxaca, obtenint de familiars i testimonis fotos i confessions. Rubio va utilitzar altres mètodes. Explicava acudits als polis i es feia caricatures –el meu oncle dibuixava molt bé–. També solia ascendir-los de rang amb fingida innocència, de cap a sergent i de tinent a capità. La informació requeria aguditzar l'enginy.

LA CENSURA CONTROLADA

Els arxius del setmanari es nodrien diàriament amb fotografies i documentació enviada pels lectors o aconseguida pels reporters. L'arxiu estava ple de milers de fotos de tota índole: accidents, crims, successos, desapareguts, fitxes policials… Totes passaven obligatòriament per un censor franquista i un altre eclesiàstic que va sol·licitar el mateix Suárez. “Era per avançar feina i tenir l'enemic controlat a casa”, va confessar.

Per ordre de les autoritats, els crims publicats es van limitar a un per número i setmana, encara que a la redacció aviat van saber com capgirar la prohibició, realitzant edicions especials i monogràfics. Els arxius d''El Caso' van arribar a ser tan efectius i tota la informació estava tan ben ordenada que la policia solia trucar per telèfon a la redacció demanant ajuda:

–¡Escolta! ¿Com es deia aquell que va esbudellar una dona amb un tornavís?

–¿El Monchito?

–Aquest no… El que es va prendre tres conyacs abans de pujar a casa i ho va pregonar pel bar.

–Ah, el mecànic… Fermín Hernández González, àlies 'el bugías'.

–No en teniu alguna foto per aquí, ¿oi?

–¡És clar! Tenim totes les de casa seva i les que ens va passar la seva germana…

—Fantàstic. El comissari Viqueira passarà a cotejar-les.

Moltes vegades era la mateixa pasma la que proporcionava material per publicar. Sabien que allà estava ben protegit.

EL FINAL D'UNA ÈPOCA

Amb l'arribada de la transició, van néixer altres setmanaris amb altres temàtiques i imatges més agradables, com 'Cambio 16' o 'Interviú'. I va sorgir, sobretot, la ferotge competència televisiva. 'El Caso' tenia un regust de ranci. No era modern. El morbo es va decantar cap als nus i les trames polítiques. Tot i així, el setmanari va continuar. Ja no en mans de Suárez, que a causa de problemes econòmics i familiars el va haver de traspassar, sinó de Joaquín Abad, que va intentar sense èxit reconduir la publicació fins a la seva mort definitiva, el 1997.

La història d''El Caso' la va saber plasmar, amb magistral encert, Francisco Umbral: “Era una manera de parlar de l'Espanya real contra l'Espanya oficial de la dictadura. Els successos van ser una tercera via per informar sobre la veritat del país (com el Pascual Duarte de Cela, en molt diferent i altíssim nivell literari). Franco va permetre 'El Caso' perquè pensava que la gent, distreta amb el crim de la portera, la gata amb ales o elfong miraculós, es despolititzaria, com així va ser”.

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

SENSE PISTES DE L'ARXIU

Després de gairebé 20 anys des del seu tancament definitiu, no hi ha pista de l'arxiu d''El Caso', que comptava amb més d'un milió de fotografies. El seu últim parador va ser la redacció de 'La Voz de Almería', diari liquidat el 1997 a causa de les pèrdues. Ningú sap on han anat a parar les fotos. ¿Potser es van vendre a pes? ¿Les van llençar a les escombraries? ¿Apareixeran d'aquí uns anys abandonades en alguna casa? Un autèntic misteri que ni el mateix Eugenio Suárez va poder revelar, tot i que estava convençut de la seva desaparició. “Si no, amb la crisi, ja haurien aparegut per algun sitio”.