Jordi Évole: "Si em fes una operació d'estètica, m'extirparia la responsabilitat"

A Jordi Évole Requena aquesta entrevista l’incomoda. S’ha de pronunciar sobre les paraules que col·legues i familiars li dediquen. Per muntar la conversa s’ha recorregut a gent que el coneix a fons i a persones capaces de jutjar la seva feina. Cada un dels convidats havia de pensar un adjectiu que definís el subjecte. Només un. Indisciplinats i lliures, han barrejat substantius, adjectius, i en cap cas han respectat el senzill numeral.

Davant l’elogi, Évole (Cornellà, 1974) ha arrufat el nas, ha eriçat la barba, ha somrigut amb aquella manera pacificadora –o astuta– característica. “¿Què vol que li digui?”. Ell preferiria parlar d’una altra cosa. “L’afalac debilita”, li va dir José María García. Però aquest és el joc, aquesta és la proposta i ell, amable i participatiu, s’hi sotmet.

A l’acabar se li demana que triï, d’entre tots els termes, els que li han semblat més encertats. Seran murri (“millor pillo”) i empàtic. I en sumarà dos més –dits per ell– per compensar la mel: patidor i obsessiu. És retratat amb uns cartronets en què apareixen les quatre paraules. D’obsessions en parlarà després. Sobre el paper de patidor, diu: “Sóc una mica agonies. No pots controlar les coses com vols perquè no depenen de tu”.

Fa vuit anys, el febrer del 2008, amb Salvados por la campaña, Évole es va desfer de la pell d’una ficció –El Follonero– per vestir-se amb la camisa de la realitat. Segons diuen molts companys, és el perio­dista. Si ho escrivíssim en majúscules, el Periodista Influent, somriuria amb paciència. Ni devoció ni exageració. Viu la hipèrbole del Periodista Influent com qui porta un mitjó foradat: de forma resignada.  

¿No se sent pressionat per la responsabilitat social que li atorguen? Em preocupa que es traslladi aquesta imatge, perquè jo me’n vull desfer. Perquè la responsabilitat et pot bloquejar. M’agradaria poder treballar sense la necessitat de respondre a moltes expectatives. Una de les pitjors coses és generar massa expectatives. Davant l’expectativa, el més normal és defraudar, i frustrar.

¿No se sent pressionat per la responsabilitat social que li atorguen? Em preocupa que es traslladi aquesta imatge, perquè jo me’n vull desfer. Perquè la responsabilitat et pot bloquejar. M’agradaria poder treballar sense la necessitat de respondre a moltes expectatives. Una de les pitjors coses és generar massa expectatives. Davant l’expectativa, el més normal és defraudar, i frustrar.

¿Vostè defrauda? Segurament, a molta gent, sí. Ara que el nostre públic s’ha multiplicat. M’ho va dir [David] Trueba en un moment en què no érem tan grans: “Creixereu i, a partir que creixeu, decebreu”. Va ser negatiu i positiu a la vegada. Intento desfer-me de la responsabilitat. No sempre puc. Crec que no n’hi ha per tant.

La seva imatge, com vesteix, com es comporta… La gent diu: “És un dels nostres”. Això d’un dels nostres m’agrada, m’agrada perquè em sento així.

¿I ho és? El seu estatus, la seva influència, ¿de veritat és un dels nostres? No vull renunciar a la influència, però és una cosa que diuen els altres. Jo no la busco. No surto al carrer pensant: “Ets l’influent”. Ni quan faig una entrevista penso: “Ets l’influent. Vigila el que dius perquè ets l’influent”. És que tant me fa. Intentaré seguir dient el que penso, perquè una de les pitjors situacions és que, davant aquesta possibilitat, m’autocensurés, anés amb peus de plom. I això és una cosa que, atenció, em pot estar passant. Que de tant en tant, davant segons quina opinió, m’ho pensi dues vegades.

No és tan lliure. No. Intento ser-ho molt, però no ho sóc tant com voldria.

¿Com s’aïlla de la pressió? De la gent que vol coses, de mil trucades de telèfon, del fet que diguin que vostè és la referència del periodisme. És que no és veritat. Tot això m’ha passat una mica gran. Amb 20 anys hauria perdut el cap. A més, tinc al voltant una gent hipercrítica.

¿Qui? Em critiquen a casa, em critica l’equip, em critica la família, em critiquen els amics. Això em va molt bé. Una de les primeres entrevistes de Salvados que van ser celebrades la vam fer a José María García. Va dir una de les seves frases mítiques: “No te n’oblidis mai: l’afalac debilita”. Em va quedar gravat a foc. Intento fugir de l’afalac.

¿La crítica més dura? La de l’equip. Amb les coses que es diuen en una sala d’edició passa com als vestidors de futbol: és millor que es quedin en una sala d’edició. “¿I per què no has replicat això? ¡Quina formulació de pregunta que has fet!”. Això ho agraeixo.

No és gaire comú. Al cap normalment no li diuen aquestes coses. He fugit del paper de cap clàssic. No sé si ho he aconseguit. L’equip més íntim és dur, i vull que sigui dur.

¿Què diu la seva dona, Ester? Li poso un exemple: els meus sogres. Crec que no tenien ni idea del que feia. I mira que em coneixen de fa temps. No ha existit mai això de: “Aquest surt a la tele, que bé”. Mai, mai, mai. Això m’ha anat molt bé. Quan faig vida normal.

¿Té temps per a la vida normal? Més del que es podria imaginar. Part de la meva vida normal passa per la meva feina. Perquè la meva vida també és la feina. Perquè a mi m’encanta el que faig.

¿Això no ho pateix el seu fill, Diego? Sí, sí. Ho pateix i intento controlar-me. Pateix que el seu pare sempre estigui pendent de la informació, de l’última hora i d’aquestes coses. Em faig bastanta ràbia quan estic amb el meu fill i miro el mòbil. A vegades el tiraria al mar.

No és obligatori mirar-lo. No, però reconec que per a aquestes coses sóc una mica obsessiu. Vull saber les últimes notícies, què ha passat. “Ho gravaré i ho veuré després”. “No em doneu el resultat que ho veuré després”. En sóc incapaç. He de preguntar què ha passat.

És obsessiu. A vegades exagerat amb segons quines coses. Si em fes una operació d’estètica, m’extirparia la responsabilitat.

Ser hiperresponsable és un problema perquè ‘emparanoia’. Si. I ho he rebaixat.

¿Com? Esforçant-me. Comprovant que, a mesura que compleixes anys, res és tan important.

Ni amb teràpia ni amb ajuda externa. No, de moment, no. El més estrany són unes boletes homeopàtiques que prenc quan estic refredat. Tinc sort de dormir de meravella. Sóc capaç d’adormir-me en qualsevol lloc. Vaig curt de son. Anava a una entrevista, vaig pujar a un taxi i li vaig dir al taxista, a Madrid: “Vaig a O’Donnell”. “Això és aquí al costat, a 5 minuts”. “Doncs faci una volta de 20 minuts perquè faré una migdiada darrere”. Per a mi la migdiada és sagrada. Tothom al meu entorn ho sap. Després de dinar he de parar. Paro on sigui.

I s’adorm. Em col·loco una samarreta sobre els ulls i m’adormo. M’han regalat una mena de casc d’espuma que te’l poses i tens tou el cap i t’hi pots recolzar com si fos un coixí. El plegues i el pots portar a la motxilla.

Comencem amb les paraules dedicades. El seu amic Jose Corbacho el qualifica d’‘honest’. Això de comentar les paraules que han dit amics és una mica “l’afalac debilita”. Que et diguin honest és un afalac i l’hi agraeixo. He après molt de Jose, sense Jose i Andreu Buenafuente [va ser el seu cap fins que Évole va obrir Producciones del Barrio] no podria fer el que faig ara. Això d’‘honest’ és una actitud, l’hi van ensenyar a casa. L’honestedat pot tenir un punt d’egoisme, perquè fa que et quedis més a gust. Quan tinc un rum-rum dins l’he de treure. Em cou per dins i ho he de dir i solucionar. No m’agrada que les coses s’enquistin.

‘Sincer’ –la segona de Corbacho– va en la mateixa línia. ¿És franc? Segur que no tant com voldria. Encara que s’han de guardar algunes formes. “¿És necessari? ¿És tan important dir això ara mateix?”. És que l’estaries armant a cada moment.

Corbacho acaba amb ‘murri’. La primera noia que em va agradar em va dir que era molt pillo. La paraula pillo, per a mi, té connotacions positives.

Pregunta com un murri. Enreda el personatge, com si no sabés… El murri busca el benefici propi. No ho sé. M’agrada més pillo.

Entra Carles Francino: ‘empàtic’. És molt important l’empatia. No només en les preguntes que fem, sinó en general. Em dóna comoditat tenir empatia amb el quiosquer, amb el forner, amb el veí o amb el convidat que s’asseu i al qual no coneixes.

¿Té mal geni? El modulo bastant, però puc donar un cop a una porta amb la mà en un moment de ràbia.

És esporàdic. Molt esporàdic.

No és el seu caràcter. No, no.

¿És negociador? Sóc pactista, que seria una paraula políticament necessària. Intento cedir quan toca per arribar a un acord. Es podria dir, d’alguna manera, que defujo el conflicte, però no crec que sigui veritat. Moltes vegades m’enfronto al conflicte, perquè és la manera de 

solucionar-lo. Enfrontar-t’hi, passar una mala estona, però crec que després les coses es relaxen. Quan no vaig pel camí recte, quan vaig per dreceres, és quan la cago.

Francino proposa un extra: ‘peluix assassí’. A vegades, pel carrer, algú diu: “Amb la cara de bona persona que fas i després com les deixes anar”. De veritat que no hi ha una voluntat assassina.

Per Andreu Buenafuente vostè és ‘pertinaç’. Buenafuente m’ha patit molt. “Quan se’t ficava una cosa al cap…”. He estat al seu costat durant molts anys. Jo l’havia de convèncer que el programa havia d’anar per aquí i ell, potser, no ho veia. I jo era molt pesat.

Júlia Otero el té ben calat: ‘mosca cojonera’. Ha, ha, ha. Quan veiem els bruts de l’entrevista, hi ha moments en què el convidat no vol anar al gra i el cap de producció, diu: “El gosset ja li ha mossegat el panxell. No el deixa anar fins que no li contesta”. Aquí, mosca cojonera o gos faldiller, que s’enganxa i bub-bub-bub. De to espero ser més agradable que el gosset.

La següent d’Otero és ‘innovador’. En el nostre cas la innovació ha passat per tornar al classicisme. En realització hem recuperat coses que fa molt temps que no es feien en televisió. Que el muntatge no sigui picat, que la cosa sigui tranquil·la, que l’entrevista comenci amb una introducció que sigui original i estèticament bonica, que els plans no se superposin.

I l’última d’Otero: ‘talentós’. Buf. ¿Què he de dir sobre el talent? Em ruboritza que em diguin talentós. M’incomoda de veritat. ¿Què és el talent? No ho sé. ¿Ser pillo, ser pertinaç? Doncs potser, no. Recorro a la frase de Paco Flores, un filòsof, exentrenador de l’Espanyol, que deia als seus jugadors: “Aquí s’ha de córrer, que aquí tots som japonesets, que aquí no hi ha cap estrella”. M’aplico això. No hi ha talent si no t’ho treballes molt, si no corres tot el dia per la banda.

Quan li diuen aquestes coses, ¿se sent un impostor? Totalment. Sóc un bluf. El dia que rasquin no trobaran res. És clar que hi ha por. “¿Però què dieu?”.

Per Ana Pastor, vostè té seny. És una paraula molt catalana, però no sé com cotitza últimament el seny a Catalunya. El seny és un valor a tenir present. Compensat amb rauxa i un punt de bogeria. Al col·le era el nen que treia bones notes però que estava en tots els merders. Un punt de bogeria, de transgressió, també m’agrada. Quan la transgressió és molt exagerada hi ha gent que m’ho diu. El codirector de ‘Salvados’, Ramón Lara, és el seny: “No ens xalem”.

Entra la família. La primera és la seva germana, Lourdes. ‘Pacient’ és el seu adjectiu. Està ben triat. Em coneix bé. Encara que sóc un impacient compulsiu: “He de parlar amb aquesta persona i ho he de fer ara mateix”. Si analitzo la trajectòria laboral, no he fet girs de 180 graus. L’evolució ha sigut pacient, a poc a poc. No he sigut el concursant de Gran hermano que ha entrat a la casa i, de cop, la seva vida s’ha transformat. M’agrada fer les coses a foc lent i amb tranquil·litat.

Segueix Lourdes: ‘metòdic’. No tant com m’agradaria. Només s’ha de mirar la taula del meu despatx. Porto creus a la mà per recordar-me d’una cosa. Papers a la butxaca, he de fer llistes…

Pel seu pare, Gonçal, vostè és ‘constant’. És una herència seva.

L’admira molt. Sí. S’ho ha treballat, no ho ha tingut fàcil. Ningú que s’hagi hagut de moure del lloc on va néixer ho ha tingut fàcil. Ho va aconseguir, va pujar una família… La seva vocació, que era el periodisme, no la va poder desenvolupar com hauria volgut, però va trobar un racó des del qual dedicar-s’hi. 

Antonia, la seva mare, diu que és ‘humil’. Tant de bo, perquè voldria dir que n’he après alguna cosa. La meva mare té molt present la humilitat. Tant la meva mare com la meva germana han decidit dedicar gran part de les seves vides a altres persones. La meva germana de forma més professional [educació especial], i la meva mare, amb el voluntariat.

La seva dona, Ester, toca el cor: ‘sensible’. Ha, ha, ha. M’ha vist plorar tantes vegades…

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

¿És ploraner? Molt no, però en la intimitat et despulles completament. M’agrada ser carinyós. Hi ha coses que t’arriben… A casa sóc molt de “mira, mira, mira”. La pell eriçada. I, potser, és per una cançó.

La segona d’Ester, que tanca l’entrevista: ‘tenaç’. Una altra vegada el gosset. Ester parla d’un concepte: la tenacitat d’Évole, que també associa al meu pare. “Quan se us fica una cosa al cap”. Insisteixo, insisteixo, insisteixo. Ho deia el meu avi Pedro. La tenacitat Évole. “Quan voleu alguna cosa, sou molt pesats".