Hem de curar-nos nosaltres

L’orgull de saber que vam ser el primer país del món a concedir legalment el matrimoni homosexual no ens hauria d’encegar a l’hora de veure el camí que encara ens queda per recórrer. Les últimes setmanes han tingut lloc atacs a homosexuals per part de bandes mig organitzades, potser embravides per l’ociositat alcohòlica de l’estiu o per un feixisme renaixent. No és estrany que si a Rússia o a gran part de Llatinoamèrica, així com a tots els països amb una forta influència religiosa, se segueix mostrant un rebuig palpable a les ­unions de persones del mateix sexe, Espa­nya no contingui una bossa de població que alimenta aquest rebuig. No queden  lluny els dies en què el partit conservador del nostre país va presentar un recurs d’anticonstitucionalitat amb al·legats de científics encara fanàtics de l’electroxoc per combatre el desig homosexual i fins i tot alts càrrecs que uti­litzaven metàfores penoses d’animals o peres i pomes per negar el matrimoni gai. Durant dècades, als homosexuals se’ls oferia un tractament de cura basat en remeis de ciència demencial, però ara som conscients que els que s’han de curar no són ells, sinó la majoria de nosaltres.

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

L’evolució social és més lenta del que sembla. Al darrere d’aquesta violència contra un home que fa un petó a un altre home pel carrer, gairebé sempre hi ha una empara malaltissa basada en tradicions i conviccions religioses o ideològiques. Aturar la violència també obliga a preguntar-se què nia encara dins d’una societat en què l’homofòbia no pot desaparèixer per art de màgia amb l’aprovació d’una llei. Però encara hi ha més, perquè en casos recents d’assassinat, tant el d’un pare sobre els seus fills o aquell ja infame de l’errònia condemna d’un jurat popular a una dona lesbiana per l’assassinat de la filla de la seva exparella, es nota que aflora aquesta obstinació d’emparentar l’homosexualitat amb la malaltia psicològica. No deixeu de notar-ho quan passi. No hi ha ningú que relacioni fer pesos al gimnàs o les addiccions a les xarxes socials amb els casos d’assassinat, però sí, en canvi, se segueix asse­nyalant l’homosexualitat, i a vegades la raça o una procedència estrangera, com a marxamo d’anormalitat en les nostres consciències aparentment objectives.

Fa poc vaig seguir la ­condemna a un noi a Barcelona per abusos sexuals contra una dona. El condemnat es diu Joan Cardona i el seu cas està ple de dubtes raonables i extrems incongruents, però el jutge del cas, en lloc d’acceptar la possibilitat d’error, es permetia en la sentència sostenir que l’homosexualitat de l’acusat no era un eximent a l’hora d’abusar d’una dona. Afegia que en els casos d’indefinició sexual, les persones de vegades actuen de manera no previsible. Donar per fet que algú homosexual viu en la indefinició sexual és tan aventurat com sostenir el contrari sobre algú que es reconeix heterosexual. És un disbarat. Però es pot percebre en aquesta línia de pensament que porta a la sospita, el dit acusador, els prejudicis. No dubta ningú que els homosexuals cometran crims i que obligaran tard o d’hora a reformar la llei de violència domèstica pensada per frenar el dany real a tantes dones a Espanya, però tampoc hem de posar en dubte que nosaltres, els mal anomenats sans, encara tenim moltes coses de què curar-nos en la percepció del món gai.