Ona Carbonell: "No arribes mai a la perfecció. És un viatge sense fi"

A penes uns dies després de penjar-se al coll dues medalles als Jocs de Londres del 2012, una de plata en el duo i una de bronze per equips, Ona Carbonell (Barcelona, 1990) va agafar una motxilla i se’n va anar molt lluny de casa. A l’altra punta del món. I sense sentir-se la pell mullada per l’aigua, l’element que li va canviar la vida per sempre. 

L’Ona va marxar cap a l’Índia, alimentant així un somni que se li havia instal·lat al cap des que era una nena curiosa i inquieta. El viatge li va servir, a més, com a vàlvula de descompressió després de buidar-se físicament i mentalment durant quatre llargs anys per preparar la cita olímpica.

Decidida a agafar distància i a mantenir els peus a terra en un món com el de l’esport que acostuma a divinitzar les seves figures, l’Ona, amb la seva inseparable motxilla a l’esquena, es va submergir en un univers radicalment nou. Lliure, per fi, de l’aigua. A l’Índia, on va anar acompanyada per la seva parella, Pablo Ibáñez, un exgimnasta que va conèixer al Centre d’Alt Rendiment Esportiu de Sant Cugat (CAR) i amb qui està des de fa sis anys, va descobrir el món que havia somiat.

-¿Per què l’Índia? ¿I què va significar?

Necessitava sortir de la bombolla dels Jocs. Estava preparada per al que podia trobar a l’Índia, un país que pot ser molt dur. Però el viatge no em va canviar. El que em va canviar va ser el fet de comprendre que, per més medalles que aconsegueixi, no n’hi ha mai prou. En aquell moment de reflexió, vaig entendre que no arribaré mai a la perfecció. Perquè quan guanyes la medalla olímpica, penses en l’or. Quan aconsegueixes set medalles al Mundial, una cosa que no havia aconseguit ningú en la història, penses que les vols de plata o or. L’esport no para. I les rivals tampoc. Em va servir per mirar-ho tot des de l’òptica de la humilitat. No pots anar sempre per més i més. Has de disfrutar dels petits detalls. Del camí. S’ha d’aprofitar el present, perquè el present en un segon ja és passat.

En aquest viatge iniciàtic, l’Ona va estar primer al Nepal: a Kàtmandu, a Bhaktapur i al parc natural i el santuari de rinoceronts de Chitwan. Després va posar rumb cap a la base de l’Annapurna, a 4.200 metres d’altitud, on va arribar després de cinc dies de trekking gràcies a la seva bona forma física i a l’ajuda dels xerpes. 

Després de baixar de la serralada de l’Himàlaia es va dirigir cap a l’Índia, seguint la vall del Ganges fins a la ciutat sagrada de Benarés. I finalment va arribar a Anantapur, on va poder conèixer Jyiothi, una nena de 13 anys que apadrina a la Fundació Vicente Ferrer.

“Va ser meravellós. Una desconnexió total. Tenia la necessitat de viure-ho. Vaig estar dos mesos en què gairebé no vaig parlar amb la meva família. Només un dia per mail. Amb les meves companyes comentava que no havíem passat mai tant de temps sense veure’ns. El moment en què vaig conèixer la nena que apadrino va ser inoblidable. Sóc molt sentimental i vam acabar plorant totes dues. Això sí que és una medalla de veritat”, assegura encara amb emoció després de tant de temps, incapaç d’oblidar aquell moment ple de simplicitat i de màgia. A l’Ona se li encongeix la veu, suau, melosa, quan recorda aquella cara infantil atrapada en els seus ulls d’estrella. ¿Estrella? ¿Quina estrella? Sí, ho és. A vegades, fins i tot malgrat ella, encantada com està de rememorar aquell llarg viatge a l’Índia que la va canviar, potser, per sempre. És l’Ona, la cara de la natació sincronitzada espanyola, l’hereva d’un tron pel qual han desfilat abans Gemma Mengual i Andrea Fuentes. 

És l’Ona. L’esperança de l’esport espanyol en el Mundial de Natació que acollirà Kazan del 24 de juliol al 9 d’agost. Sí, aquesta barcelonina de 25 anys, filla de dos metges, és una estrella (té més de 30 medalles entre Jocs Olímpics, Mundials i Europeus), encara que hagi perdut pel camí aquella ingenuïtat infantil que tenia quan amb a penes 12 anys es va esquinçar de les seves arrels per instal·lar-se al CAR de Sant Cugat. Una fàbrica d’esportistes i una fàbrica, al mateix temps, on ha portat el seu cos i la seva ment al límit, superant barreres que creia inabastables. 

La nena curiosa, inquieta, connectada amb l’aigua des que va néixer, deixa pas a una dona madura, emocionalment sòlida, i, sobretot, atrevida. 

“Tant personalment com professionalment, visc un moment en què sóc molt feliç perquè ja he competit en uns Jocs i en quatre Mundials, i ara les meves companyes i jo tenim un nou repte davant que em ve molt de gust. Un repte de superació, d’atrevir-se a anar per això, que em farà madurar encara més”, explica en aquesta entrevista, que ha hagut d’encaixar després de fer malabars a la seva agenda entre hores d’entrenament, classes –estudia a l’Escola Superior de Disseny, un centre adscrit a la Universitat Ramon Llull– abans d’instal·lar-se a Kazan, penúltima parada d’un llarg trajecte que la conduirà als Jocs de Rio de Janeiro a finals de l’estiu del 2016.

“Encara em falta molt per aprendre, molt per conèixer i millorar. Com més amunt estic, més veig que em queda molt per fer. He tocat sostres molt alts, que pensava que no podria tocar, però encara me’n falten altres per tocar. A mi i a l’equip. I em sento molt feliç perquè ara la meva feina no és només fer-ho bé dins de l’aigua, sinó també intentar portar un equip i intentar portar bé la meva vida, i això no és fàcil. Abans era tota aigua; ara, no. ¿Si ho puc fer? És clar. El més important és dominar la ment. Però ser la número u implica haver de fusionar molts factors. I alguns no els puc controlar jo. Per tant, no és bo per a mi obsessionar-me amb això. El que depèn de mi ara és donar la meva millor versió al Mundial de Kazan i que la gent parli del que he fet. Fer història dins de l’aigua”.

-¿Viu a l’aigua?

És clar. M’entreno entre 8 i 10 hores diàries. Però no em puc queixar. Al contrari. És un luxe fer el que t’agrada: competir en els Mundials, en els Jocs Olímpics. No podem oblidar l’època en què som. Hi ha molt atur, s’expulsa la gent de casa seva amb els desnonaments, la crisi no s’acaba… És un món en què molts dels meus amics, que són uns cracs en el que fan i per al que s’han preparat, no tenen feina. Sóc, per tant, una afortunada. Tant econòmicament com socialment i mediàticament parlat. Aquest ha passat de ser l’esport d’Esther Williams a ser practicat ara per milions de nenes. ¿Queixar-se? No, no. No ens hem de queixar, hem de donar les gràcies.

-¿Què queda d’aquella nena que va entrar al CAR?

La il·lusió. La feina. Això sempre hi és. Si no tens aquests motors no pots continuar ni arribar al que et proposes. És tan dur que si falla això, falla tot. Però he canviat. Evidentment. Ho visc de forma molt diferent. Abans tenia una ambició sense fronteres, perquè el meu únic objectiu era la sincronitzada. Ara tinc una casa, una hipoteca, una parella, uns estudis… Moltes altres coses per atendre i preocupar-me. A vegades m’espanto, perquè arribo a pensar que he perdut ambició. Però he parlat amb la meva entrenadora, amb Ana Montero, i ella em diu: “Seria estrany si no passessis per això, perquè ets una noia que té altres responsabilitats, altres inquietuds”.

Simplement, s’ha d’acceptar. Diguem que la sincro segueix sent el centre de la meva vida, però des d’una altra perspectiva. S’ha de ser conscient que no tinc 14 anys, sinó 24, i que la meva vida va canviant. Però segueixo tenint la mateixa passió per la sincro i per tots els reptes que em marco.

-¿Què és l’aigua?

L’aigua és la meva vida. Sí, diria que a l’aigua em sento pràcticament millor que a fora. És el meu medi, és la meva vida, és la meva passió. I a l’aigua sento que puc fer art. Sento que puc ballar al so d’una música, barrejant-me amb l’aigua, utilitzant-la com a part d’aquest art. Noto que floto, noto que volo.

-¿Què seria sense l’aigua?

Res, no m’imagino una altra vida sense aigua. Si no hagués descobert la piscina, segur que m’hauria passat tot el dia al mar. És el que faré quan ho deixi. La necessito. Quan vaig anar a l’Índia vaig estar molt temps sense tocar l’aigua i em sentia fatal. Necessitava submergir-me i flotar. Volar.

-¿I el seu cos aguanta?

El sotmeto a unes tensions molt bèsties. Moltes vegades. Massa. Però el meu cos m’ho dóna tot perquè la meva ment també m’ho dóna tot. És clar que és dur. Però el meu repte com a esportista és no posar-me límits. ¿Quins límits hi ha? Cap. A més, sempre penso que el meu cos té molt més per donar del que el meu cap creu que pot donar. Sobrepassar això és molt difícil, perquè fins que la ment no accepta que estant en un nivell alt de patiment encara pots donar més, no ho podràs donar. 

-¿No s’ensorra mai?

¡Sóc humana, eh…! Com tothom. I tinc lesmeves baixades. Però estic treballant amb un coach, amb un preparador mental. I m’està ajudant molt. La funció del coach no és dir-te el que has de fer: és acompanyar-te perquè entenguis on és el teu camí i, al mateix temps, ajudar-te a relativitzar les coses. Jo sóc una persona, en el sentit bo i en el dolent, molt perfeccionista, molt obsessiva, capaç d’intentar controlar tots els detalls. I sé que la ment és molt difícil de controlar. A vegades, quan veig el moment que estem vivint, aquesta societat... En a penes un segon les notícies et situen en la realitat. I llavors penses: “¡Tia, ets una afortunada!”. És clar que m’ho passo malament entrenant-me, però treballo en el que m’agrada, tinc una casa, tinc una família… ¡De què et queixes! Intento viure el present. En general, en l’esport i en la vida, estem acostumats a viure del passat i a pensar en el futur, no a viure el present. A viure dels records o del que pot arribar a passar i no disfrutar l’ara. El meu canvi de xip el que m’està fent és viure el camí, perquè al final la medalla dura un minut, però el procés és tota la meva vida.

-¿La va canviar el viatge a l’Índia?

No. Em va canviar adonar-me que per més medalles que aconsegueixis no acabaràs d’estar contenta del tot. Com dic, la medalla la guanyes un dia i a una hora. I just l’endemà has de pensar en una altra competició. Per exemple, la medalla de plata del duo la vam guanyar un dijous i divendres ja teníem la final d’equips. A les deu de la nit ja me n’oblidava. Això també és dur, perquè estàs quatre anys buscant-la i quan l’aconsegueixes no et dura gens.

-¿Com conviuen l’Ona de dins i la de fora de l’aigua?

La gent que em coneix i està acostumada a veure’m a fora flipa quan estic a l’aigua. Sóc superactiva, superràpida, no paro ni un moment… Fora de l’aigua sóc una persona més tranquil·la. La Paula, la meva companya de duo, és al contrari. Fora de l’aigua no para, ho toca tot. I a dins li costa. A mi, al revés. Dins de l’aigua volo. Però a fora necessito el meu temps per pensar, per estar sola. Això ho tenim molt clar la meva parella i jo. Necessitem el nostre temps d’observació. Em podria passar dies sencers a la platja, veient com surt el sol, veient el capvespre… ¿Sola? Sí, ¿per què no? I amb amics, també, ¿eh?

-¿Però fora també és molt activa?

Bé... M’encanta, per exemple, parir les coreografies, dissenyar banyadors... M’encanta la moda. Estudio disseny i m’agrada conèixer les tendències. M’atrau l’art. Potser acabo treballant en un museu. Quan dic art, dic tot el que ho engloba: dansa, teatre, música, pintura, escultura… Tot. M’agrada, per exemple, el flamenc. Vaig coincidir una vegada amb Estrella Morente en una entrega de premis i em va dir: “Sóc Morente Carbonell, potser som cosines... Sóc una fan de la sincro”. I li vaig respondre: “Potser tenim les mateixes arrels gitanes”. A casa meva sempre s’ha escoltat flamenc. També m’encanta pintar. Tant de bo tingués temps i m’hi pogués dedicar. Els meus pares tenen amics pintors i sempre he estat en aquest ambient. Si em perdo, em podeu trobar en un museu. ¿El que m’agrada més? La Fundació Miró. Em porta records especials.

-¿Com els d’aquella nena índia?

Notícies relacionades

Ona Carbonell es banya en plata

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

És clar. Aquella va ser la medalla de veritat. Les altres medalles són una cosa material. Però aquella mirada la tindré sempre amb mi. És veritat que les vivències i les experiències que vaig acumular a Londres van ser espectaculars. Estar vivint en una vila olímpica, amb tot el millor del món, amb totes les cultures reunides allà, amb un mateix objectiu –guanyar– i sortir després davant de 30.000 persones i jugar-t’ho tot, la part de l’equip i la teva, en a penes dos minuts és una cosa que no es pot oblidar. Això em quedarà dins sempre i em formarà. No només com a esportista, sinó també com a persona. Però veure la cara d’aquella nena, una cara plena de felicitat, és increïble. Vaig plorar, és clar. Vaig plorar molt. Ja dic que sóc bastant sentimental”.