Imelda May: la diva domèstica

No totes les mares de bebès de 10 mesos comencen el dia en una habitació d’hotel d’un país diferent, ni l’acaben xarrupant un sospitós licor d’un recipient en forma de volcà fumejant en una cocteleria hawaiana. “Ahir a la nit vam sortir a fer una volta a prop de l’hotel”, explica Imelda May, vestida ja, a les deu del matí, com una actriu secundària de Grease, “i de sobte ens vam ficar en aquest lloc, on només d’entrar et posen un collaret de flors al voltant del coll, i quan vam demanar el còctel de la casa ¡ens van porten un volcà que treu fum!”. Al dir “vam sortir” es refereix a ella i el seu marit, Darrel Higham, guitarrista de la banda. Part essencial del seguici és la mainadera, una noia de la família que viatja amb ells i cuida Violet quan Imelda i Darrel surten a divertir-se (cosa que passa sovint).

Imelda està asseguda en un esvelt sofà de la suite servint-se un cafè. A la cafeteria no resulta difícil entreveure Darrel Higham (un corpulent rocker de gairebé dos metres) cruspint-se el seu esmorzar al costat de la cangur que tragina el bebè.

“¿Per on sortia el fum?”, pregunta el corpulent representant d’Imelda, que fins ara havia estat enganxat a un portàtil al dormitori contigu. “¡Per dalt!”, crida Imelda, i es parteix de riure. “¡És cert!, ¡mira!”, afegeix, i li ensenya al periodista la prova fotogràfica al seu mòbil. “Volcans, para-sols, flors… ¡semblava que haguéssim pres àcid!”.

Òbviament, aquesta mare de 40 anys, amant de la festa i vestida de pin-up, no és una mare corrent. Però Imelda May tampoc és la típica estrella de rock. Encara que ha cantat tota la vida, va començar a gravar discos tard i escriu una aguerrida música rockabilly amb tocs de punk, un so que un no relaciona habitualment amb artistes supervenedors. Per ubicar-la, podríem apuntar a l’escena retro londinenca de la qual també va sortir la calamitosa Amy Winehouse, de qui, per una altra part, és l’antítesi: Amy va gravar el seu primer disc als 20 anys i, poc aferrada a la vida, no va poder arribar als 40 feliçment casada i amb fills.

Viure ara 

Amb tot, ‘retro’ no és precisament el seu terme preferit: “Jo no visc en el passat, visc ara”, al·lega. El cert és que enmig d’una onada de dives de pop electrofuturista, Imelda May ha irromput com un vestit fet a mida en l’homogeni aparador de qualsevol franquícia de roba transnacional. Les seves maneres d’una altra època han convertit aquesta menuda irlandesa en la nina dels ulls dels amants de la música en directe, els puristes més exigents i aquells que es volen fer passar per entesos. Sumats fan un total raona­blement concordant amb la paraula “èxit”, cosa que a ella no la sorprèn: “Les emissores de ràdio subestimen el públic. Suposo que gairebé tothom té a casa un disc d’Elvis al costat d’un altre dels Beatles, al costat d’un altre de Tom Waits. La gent té una mica d’això i una mica d’allò”.

Avui, Imelda May és la noia amb qui les velles glòries del rock volen sortir a la foto per demostrar que encara tenen bon gust i estan en l’ona. El seu quart disc, 'Tribal', publicat al juny (i que presentarà en directe el 30 d’octubre a Madrid), segueix els mateixos camins: un disc de rockabilly guerrer que parla de noies salvatges i marxoses i antres infames. En aquest sentit, la maternitat no l’ha dulcificat. “A vegades se’ns en va l’olla. Puc acabar en un vell pub amb flors al coll o ballant tota la nit en un bar psychobilly en un soterrani de Nova York. Sí, m’encanta anar de marxa. No poso la nena al llit i dic: ‘Em comportaré perquè sóc mare’. Hi ha nits que estic tan cansada que caic rendida al llit, però altres li dic a la mainadera: ‘Aquí et quedes amb la nena’. En realitat, com tothom”.

Cuidadora en una residència

La descaradura de les seves cançons valida el tòpic de la dona irlandesa: llançada, amb caràcter. Imelda May va néixer a Dublín el 1974 en el si d’una família amb set membres que vivien en una casa de dos dormitoris. “Tradicionalment, a Irlanda les famílies han sigut nombroses”, explica. “Per això la dona irlandesa és... la cap. El normal és que sigui ella qui digui què es menja, quant es gasta en menjar, qui necessita roba per a quin dia, què es fa el dimarts… Els homes anaven a treballar i les dones havien d’organitzar. Si tens 100 euros i has d’alimentar sis fills, has de ser forta i llesta. En aquest sentit em sento cent per cent irlandesa”. Va alternar els seus primers passos en la música amb una admirable feina de cuidadora en una residència d’avis. Una feina que requereix fermesa i delicadesa. “Va ser un honor”, admet. “Era gent gran que es moria. Havies de ser fort, perquè agafaves carinyo a la gent, arribaves a coneixe’ls. Però al mateix temps era molt divertit. Alguns avis estaven molt excitats, i et deien: ‘Eh, vine al llit amb mi, vine aquí, fes-me un petó”. I jo els responia: ‘Fem una cosa: pren-te el menjar i d’aquí una hora torno i et donaré tot el meu amor’. I deien: ‘¡D’acord, visca!’. Perquè jo sabia que al cap d’una hora estarien dormint. Després protestaven: ‘No vas venir’, i els deia: ‘Sí que vaig venir, però ¡estaves adormit!’. I deien: ‘¡Nooooo!”.

Fa 12 anys que està casada amb l’anglès Darrel Higham, un músic de prestigi entre els aficionats a les caçadores de cuir i els tupès, a qui ha fet passar per l’adreçador de la seva banda. Es podria pensar que a casa d’una parella del rock and roll només hi ha lloc per a la música, però Imelda té els seus propis trucs per desconnectar. “Cuino molt [és vegetariana]. Organitzo àpats familiars. M’agrada inflar els parents”, diu fent broma. Una de les seves especialitats és la melmelada de gingebre. S’assegura que sempre n’hi hagi pots plens a casa.

(L’aparellament anglès-irlandesa va cridar l’atenció del marit de la reina d’Anglaterra, el príncep Felip d’Edimburg, que en un acte oficial li va preguntar sobre això a Darrel. Quan ell li va explicar com s’havien conegut, el príncep –93 anys– va fer un cop d’ull a la rereguarda d’Imelda i va replicar: “¡No m’estranya!”).

Catòlica, adula el nou papa. “És encantador. Se centra en coses importants. Sembla un home planer, amb els peus a terra. La gent tendeix a posar els papes en un pedestal, però ell sembla estar més a prop de la realitat de la gent”.

'Look Marilyn'

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

La seva mAnera de vestir –analitzada en detall a internet– també és tradicional… però en un altre sentit. Modelets ultracenyits d’estampat animal, talonassos, aparatoses peces de bijuteria i una despesa probablement excessiva en pintallavis vermell evoquen estàndards de moda de temps passats (els temps de les noies dolentes de Hollywood: Jayne Mansfield, Bettie Page, Marilyn Monroe). Afirma que la seva estètica no és una disfressa. “Em poso el mateix per anar a comprar. Si surto de nit em poso talons i alguna cosa més escotada, res més”. Aquest matí s’ha decantat per uns texans estrets Capri, una brusa blanca d’estampat de cireres, mocador vermell a manera de diadema i una bona col·lecció de calaveres als dits i al voltant del coll (encara que per a les imatges d’aquest reportatge posa amb una altra roba). 

Contemplant la portada de Tribal després d’haver estat amb ella, costa reconèixer-la en aquesta mirada desafiadora que sembla dubtar entre esmicolar-te o deixar-te escapar amb vida. En les distàncies curtes, Imelda May és alegre i cortesa, fins i tot dolça. Ella no ho troba paradoxal. “Tothom té dues cares”, diu. “M’agrada descontrolar-me a vegades, i m’agrada ser normal”.