25 anys de Subterfuge: 'indies' amb història

El 1989, Carlos Galán i Gema del Valle eren dos estudiants apassionats per la música que, armats amb unes tisores i una barra de pega, buscaven fer-se un forat en l’esclat de fanzins d’aquella època. Avui, 25 anys més tard, poden presumir no només de tenir un catàleg amb el més nodrit de la música independent espanyola sinó de seguir al peu del canó com el primer dia. De fet, celebren sense estar-se de res el seu 25è aniversari amb un festival íntegrament dedicat al segell durant el Dia de la Música (21 i 22 de juny) a l’espai Matadero Madrid. Dos dies de música, vuit hores cadascun, en un únic escenari. S’hi barrejaran bandes que van desaparèixer, com Mercromina, Los Fresones Rebeldes o Australian Blonde, amb grups que ja no estan a la companyia, com Dover, Marlango o Carlos Jean, i propostes actuals com Arizona Baby, Annie B Sweet o Neuman, entre molts d’altres.

“És el festival somiat, el millor resum d’aquests 25 anys –afirma Carlos Galán–. I el més bonic és que només va caldre aixecar el telèfon i tots els grups van respondre. Els que no hi són és perquè ha sigut gairebé impossible: viuen en països diferents o fa molt de temps que no saben res els uns dels altres. Ens han quedat fora del festival TCR, Undershackers... però tots els que volíem que hi fossin, són al cartell”.

Potser la clau per entendre com és possible que després de tants anys les bandes continuïn responent a la crida de Subterfuge és l’energia amb què segueixen fent les coses. “Crec que el més important —apunta Gema del Valle—, és que seguim sent els mateixos i fent el mateix que fa 25 anys. Treballem amb el mateix esperit i crec que això, al final, la gent ho valora”.

Recors de la Movida madrilenya

Com altres fanzins de l’època, Subterfuge va començar a editar discos dels seus grups favorits, que incloïen dins de la seva publicació per atraure més públic. Tot i això, l’assumpte va canviar quan van editar el disc Pizza Pop d’Australian Blonde. “Allò va ser el principi del boom –recorda Galán–. “Amb Pizza Pop vam passar de vendre 500 còpies a 5.000. Encara estàvem estudiant, però vam decidir constituir-nos com a empresa”.

En aquells anys, Madrid vivia un moment estrany. Els ressons de la movida s’anaven extingint i una nova generació trobava el seu propi espai. “Quan vaig arribar a Madrid –recorda Galán– vaig ensopegar amb la realitat que la movida havia desaparegut. Només quedava el reducte rocker del barri de Malasaña. Recordo que érem 12 persones les que anàvem cada nit a la Sala Maravillas. El que passa és que uns eren els germans Morán, fundadors del Festival de Benicàssim, un altre era Jota de Los Planetas, un altre Javier Liñán, que llavors era a RCA, i un altre Luis Calvo, fundador d’Elephant Records”.

Però el fenomen indie, com aviat es van afanyar a batejar els suplements de tendències, no era només madrileny. “Hi havia l’escena de Gijón, Los Planetas a Granada, el Donosti Sound, coses que es començaven a ajuntar en un punt físic. Al principi érem 4, després 30, i així fins a arribar als 5.000 del primer festival de Benicàssim”. Tota aquella història, amb la parafernàlia de fanzins, pòsters de concerts i portades de discos generada per Suberfuge, pot veure’s aquests dies en una exposició a la Sala CentroCentro de Madrid.

El negoci està en els directes

Però també es pot morir d’èxit i això és el que va estar a punt de passar amb la companyia amb el disc de Dover Devil come to me. “Sempre dic que l’èxit més gran de Subterfuge ha estat sobreviure a Dover. Va ser una cosa única i irrepetible. Vendre 700.000 còpies d’un disc avui és impensable. Llavors el nostre pitjor enemic va ser l’arrogància”, confessa Galán. I potser el millor antídot contra aquella sensació “de tenir el món als teus peus”, com diu Galán, hagi estat l’arribada d’internet.

“Vivim una reconversió industrial. Les vendes són irrellevants i l’únic negoci està en els directes, la publicitat i els royalties. Sense estar preparats, vam haver d’assumir tots els rols que envolten la carrera d’un artista, de l’edició al management. El més dur ha sigut veure com els professionals es quedaven sense feina”, diu Galán.

“Ara —rebla Gema—, un adolescent té més cançons al seu iPad de les que vam poder escoltar nosaltres en 10 anys. Han canviat les regles, però és molt estimulant”. “I amb les xarxes socials i les plataformes de streaming, la música no té fronteres”, afegeix Galán.

Encara que en això eren experts. Subterfuge van ser pioners a llançar la música indie a l’exterior. “Espanya és el nostre territori natural. Però hem tingut la sort que, per exemple, Marlango vengués 25.000 discos al Japó, Anni B Sweet edités el seu disc anterior als cinc continents, Mastretta tingués el seu gran moment a Mèxic...”.

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

Les noves generacions tenen la possibilitat d’accedir més fàcilment a mitjans tècnics i això també es tradueix en un augment de qualitat en les propostes. “Hi ha un planter magnífic –assegura Galán–. Gairebé cada dia descobreixo un grup nou interessant. Per això hem creat una altra empresa que es diu Walkman Media, per canalitzar els grups que aposten per l’autoedició i aprofitar el talent en la comunicació que tenim a Subterfuge”.

“Des del principi —remata Gema—, ens va agradar una frase de Francis Picabia que diu: ‘El cap és rodó perquè els nostres pensaments canviïn de direcció’. La música és feeling, i tant se val que facis servir una guitarra o un sintetitzador. El més important per a un artista, i més amb la globalització, és tenir personalitat”.