Enrique i Sheila Loewe: el luxe d'ajudar a la cultura

“Fixeu-vos fins a quin punt estem bojos que tenim un espai de 600 metres quadrats al passeig de Gràcia de Barcelona on no es ven res, destinat només a activitats culturals”, diu Enrique Loewe Lynch, 73 anys, president d’honor de la Fundació Loewe. Es compleixen 25 anys de l’entitat i, amb la seva jubilació, Enrique va passar al març el testimoni a una de les seves tres filles, Sheila. Així que la cita amb pare i filla és a la galeria que porta el seu cognom, al 81 del passeig de Gràcia, un lloc on, entre altres coses, hi ha un arbre de napa, s’expliquen els passos per fer la bossa Amazona, es conserva un aparador històric de José Peréz de Rozas i un mocador de seda balla mentre sona una composició musical molt espanyola.

Per celebrar aquests 25 anys, s’han exhibit aquí i a Madrid 25 retrats de diverses personalitats del món de la cultura, amb fons negre i sense artificis, realitzats per Chema Conesa, sota el títol Elogio de la cultura. De Carmen Alborch a Luis Antonio de Villena, passant per Eduardo Arroyo, Carlos Falcó, Iñaki Gabilondo, Estrella Morente, Laura Ponte, Soledad Puértolas... Per ordre alfabètic estan recollits en un llibre, en edició limitada, editat per La Fábrica.

“El millor era que fossin altres els que diguessin com ho hem fet de bé o malament –explica Sheila Loewe–. Per això vam escollir 25 persones pròximes a la fundació i a Loewe. Tots es van prestar als retrats de Chema i també van escriure uns textos”. Elogiosos.

Obrim el llibre i llegim, per exemple, el de Penélope Cruz, que és imatge de la firma i ha dissenyat unes bosses amb aire retro i pics que estan arrasant al Japó, a partir de 1.600 euros al canvi. “Admiro Loewe des que era petita: la seva qualitat, disseny i artesania. La seva defensa de la cultura a través de la Fundació Loewe és extraordinària i molt necessària en aquests temps. És un exemple per a tothom. Ara que tinc l’oportunitat de conèixer més de prop el seu treball, la meva admiració per Loewe i el seu equip encara és més gran”.

“Bé. És important que Loewe segueixi sent reconeguda com una de les millors marques de luxe –afegeix Sheila–. No és el meu tema, però la pell i els artesans de Loewe són dels millorets que hi ha al món”.

El relleu en la fundació 

Al seu costat, el seu pare escolta. I assenteix quan li preguntem a Sheila per la seva arribada a la fundació. “Sempre em va fer il·lusió la idea de treballar a Loewe, però el meu pare va tenir clar que les tres germanes havíem de ser reconegudes per mèrits propis. I així ha sigut. Jo he treballat 13 anys fabulosos a Vitra, un referent en el món del disseny. I quan el meu pare va anunciar que es retirava, la presidenta de Loewe, que és anglesa, em va proposar dirigir la fundació. I vaig acceptar”.

S’han d’assenyalar les Diferències entre l’empresa de luxe i la fundació. “Van en paral·lel, però són diferents, bàsicament perquè la fundació ho fa tot per amor a l’art. No pretén ser rendible; al contrari: recolza econòmicament iniciatives culturals. La fundació rep els seus fons de l’empresa Loewe, i com que les coses li van bé a la firma, cada vegada tenim més pressupost per a projectes importants. Així doncs, estem contents, perquè això sí que és verdaderament un luxe en aquests temps”, explica Sheila. Efectivament, la fundació sosté el principal premi de poesia d’àmbit privat d’Espanya, però el seu mecenatge s’estén a altres disciplines, com la fotografia i la dansa.

“Des del març d’aquest any recolzem la Compañía Nacional de Danza. [Entre aquest any i el 2015, la Fundació Loewe aporta 180.000 euros per al desenvolupament de l’activitat de la companyia que dirigeix José Carlos Martínez]. Els ajudem a ampliar les actuacions a Espanya i l’estranger i tenim en marxa projectes pedagògics per acostar la dansa clàssica al públic jove. Això em té enganxada. La dansa és la nineta dels ulls de la fundació”, defensa Sheila.

Veient-los junts, és impossible no referir-nos a la saga familiar. I preguntar pel centenari d’Enrique Loewe Knappe. “El meu pare té 101 anys i encara en va fent. És un prodigi de la naturalesa. Algun sentit li falla: la vista i l’oïda sobretot, però de cap està estupendament. Jo hi firmava ara mateix”, assegura Enrique, que porta per dins la pena de no haver pogut treballar mà a mà amb ell. “És un gran personatge. Agraït per com ha estat d’important Espanya per a Loewe”, afegeix Sheila.

Una mica d'història

Fem una mica de memòria. La firma del lleó [es el que significa Loewe en alemany] es remunta al Madrid del 1846. Aquest any es va crear un taller de pells al centre de la capital. El 1872, Enrique Loewe Roessberg, un artesà alemany, va arribar a Madrid i es va associar amb aquest taller de marroquineria per fer peces úniques, elegants i exclusives. Amb els anys la seva clientela serien les personalitats més importants del país: polítics, industrials i aristòcrates, atrets per la primera botiga de luxe, instal·lada al carrer Príncipe, amb vistosos i moderns aparadors. El seu fill Enrique Loewe Hilton, per mediació d’una comtessa clienta de la casa, aconseguiria que el rei Alfons XIII els atorgués el títol de proveïdor de la Casa Reial. Corria l’any 1905.

Les èpoques d’esplendor i glòria, amb una llista interminable i internacional de clients il·lustres, d’Ava Gardner a Sofia Loren, firmant al llibre de visites, es mostra a la Galeria Loewe de Barcelona.

Però en aquest llarg segle i mig transcorregut també hi ha hagut pàgines fosques: una guerra civil, enfrontaments i rivalitats familiars, diverses crisis, l’entrada com a accionista de Ruiz Mateos i la seva Rumasa i la posterior expropiació per part de l’Estat... fins a la venda el 1996 al gegant del luxe LVMH.

Ho resumeix Enrique, la quarta generació, d’una manera diplomàtica, ja que sempre ha estat home de maneres exquisides: “Des que em vaig incorporar a l’empresa el 1964, jo també vaig viure uns vaivens importants; més aviat els qualificaria de patacades”.

Enrique es presta a un exercici de nostàlgia dolça. A una evocació d’aquells temps en què, entre el carrer i la botiga, s’interposaven uns aparadors que eren com un teatre en miniatura, tant a la Gran Via com al passeig de Gràcia. “Els de Pérez de Rozas van ser una bufetada de genialitat. En aquella època estàvem convençuts que eren els més macos del món. No hi havia res igual, ni a l’avinguda Montaigne de París ni a la Cinquena Avinguda de Nova York. I el més bonic és que això ho va fer el meu pare després de la guerra, perquè en anys en què es racionava el pa hi hagués un espai oníric per somiar. A mi em portava a veure’ls, és clar, amb una soga al coll”.

Lagerfeld, Armani

Poca gent deu recordar que si el seu pare va fitxar Kard Lagerfeld als 60, ell va fer el mateix amb Giorgio Armani als 70. “Aquest va ser el principi del 'prêt-à-porter' a Loewe. Armani va estar set anys amb nosaltres. I van ser màgics. Quin mestre. Armani venia a la nostra fàbrica de Barcelona i es posava de genolls. Et podies quedar extasiat mirant-lo col·locar agulles, fer plecs… meravellós. Va formar una sèrie de patronistes. Es va crear un know how que no existia en els teixits. En pell li podíem ensenyar nosaltres, però en teixits no. Vam muntar un taller amb 100 persones i vam fabricar el nostre propi 'prêt-a-porter'. El més important és que vam poder seguir més de prop el ritme de la moda i ser alguna cosa més que una casa de bosses i regals”.

Que és just el que més es ven ara, li recordem. I a sobre amb totes les firmes de luxe oferint tres quarts del mateix. ¿El luxe s’ha massificat? “No en tingui cap dubte. Per això hi ha una recerca molt profunda per donar un sentit al luxe, per trobar-hi un significat addicional, per acostar-lo a la cultura i apartar-lo de l’ostentació”.

Tacte, molt tacte, és el que troba a faltar. En sentit figurat i literal. En anys de director de producte, Enrique va desenvolupar aquest sentit, el del tacte. Van cuidar molt, recorda, que les pells tinguessin sensualitat, morbidesa... “que no fossin inertes”. Per això sap de què parla quan proclama: “El luxe modern són sensacions, no les grans ferramentes que poden enviar algú a l’hospital d’un cop de bossa”.

Doncs l’anterior director creatiu de Loewe, Stuart Vevers, va fer els tancaments metàl·lics més grans, li recordem. “Això és perquè ja no hi sóc jo [riu]. Ara de debò. És clar que hi ha una preocupació per saber cap on va el luxe. L’ecologia, l’economia, tot això està alterant els nostres valors i prioritats. Jo potser no n’hauria de parlar, però si les marques de luxe s’assemblen cada vegada més les unes a les altres és perquè estan concentrades en grans companyies [Loewe, recordem, pertany al grup LVMH, propietat de Bernard Arnault]. Per això és important dotar d’ànima les marques. I Loewe en aquest cas també s’ha hagut de posar les piles.

¿LVMH va voler fer de Loewe Hermès? “Doncs va ser un camí errat. Cada marca ha de tenir el seu espai, el seu propi recorregut. És veritat que hi va haver uns moments d’indecisió, de perplexitat. Però quan van entendre com funciona el luxe a l’espanyola van deixar anar molta corda a l’estel. No és el mateix rotllo, per entendre’ns”.

Campanya polèmica

Sobre la polèmica campanya de Loewe, la de les jovenetes opinant, Sheila té clar que va aconseguir el seu objectiu: “Va atraure una clientela més jove i ha funcionat a fora”. Ja veurem què passa ara amb el nou director creatiu de Loewe, amb l’irlandès de 29 anys Jonathan Anderson, el nou fitxatge de LVHM, que manté a més la seva firma.

 “Hauré de dir allò que jo he vingut a parlar del meu llibre i de la fundació”, talla Sheila, mig seriosament. “És veritat. Perdona –s’excusa–. Però és que la moda és història viva i a Espanya encara queda molt per fer. Molta gent encara ho considera una cosa frívola o superficial i s’equivoca. Sociològicament, és molt més seriós i profund del que sembla. Almenys és com jo ho visc i és el que procuro transmetre en les classes i conferències que faig. M’agradaria donar a la moda la importància que té. Per exemple: no es pot escriure de moda sent un ignorant. No em val que un cronista em descrigui una desfilada si es queda en el que és evident i en els famosos que hi van i no em dóna les claus de la col·lecció, si no em descodifica el que ha pretès el dissenyador. I que s’entengui”.

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

I saltem de la passarel·la als versos, una altra de les ocupacions de la fundació. “Sí. No m’agradaria acabar sense recordar que fa poc hem concedit el 26è premi de poesia, que ha guanyat el periodista i poeta Antonio Lucas per 'Los desengaños'. [Està dotat amb 20.000 euros i el publicarà Visor]. La poeta cordovesa Elena Medel ha aconseguit el Premi a la Creació Jove amb 'Chatterton”. A la convocatòria hi van concórrer 686 autors de 26 països. Un 14% procedia de Llatinoamèrica i un 13% són menors de 30 anys.

¿Enrique té algun poeta de capçalera? “Són molts, però m’agraden Antonio Colinas i Francisco Brines”. ¿I Sheila? “Em quedo amb Juan Vicente Piqueras, el seu llibre 'Atenas'”. ¿I el pare és bon conseller? “Quan vol és el millor”, diu Sheila. “El que passa és que no sempre m’escolten”, acaba ell, somrient.