'Plan Las Vegas' reuneix quatre glòries de Hollywood

Robert De Niro (Nova York, 1943), Michael Douglas (New Jersey, 1944), Morgan Freeman (Memphis, 1937) i Kevin Kline (Saint Louis, 1947) entren al vestíbul de l'hotel Crosby, al Soho de Nova York. Un quartet llegendari que carrega gran part de la història del cine de les últimes quatre dècades. Del bon cine (amb més d'una entrebancada). Entre tots quatre sumen nou nominacions i sis oscars, (per no començar el recompte d'altres premis) i gairebé 16.000 milions de dòlars recaptats a tot el món amb les més de 350 pel·lícules en què han treballat els últims 40 anys.

I sorprenentment mai fins avui havien coincidit a la pantalla. “Encara que tampoc ha estat com treballar amb estranys”, dirà després De Niro, el més parc en les seves respostes. Tots es coneixien, encara que no són capaços de dir quan ni on es van veure per primera o última vegada. “Tots hem tingut algun contacte”, continua De Niro, “ens hem anat veient o sabent de la feina dels altres al llarg dels anys; i això ens va ajudar d'alguna manera”. “Els estimo i els admiro molt a tots”, afegirà Michael Douglas. “Mai abans s'havia donat l'oportunitat de treballar junts i quan va sortir aquest projecte, no m'ho vaig pensar”.

Han trigat a reunir-se, però al final van escollir el lloc, el moment i el tema perfectes per fer-ho: 'Plan Las Vegas' és una escapada a la ciutat del pecat, un clàssic masculí des de temps de Sinatra, en què el quartet s'acabarà adonant de com passa el temps i de com de poc els agrada el que això significa. “A mi em podien haver donat la guia telefònica com a guió i ho hauria fet”, es llança Morgan Freeman. El segueix Kevin Kline. “Treballar amb els actors als quals has admirat des de sempre és increïble. Com millors són els actors amb qui treballes, millor actor ets tu”.

Envoltats d'assistents, publicistes i perseguits per fans i periodistes (també fans) que intenten aconseguir una foto, un autògraf o, almenys, una salutació, travessen el vestíbul i avancen cap a la sala on aniran rebent la premsa. “Tenim sort que ho facin junts”, comenten els periodistes nord-americans, que els coneixen millor. No són grans amics de les entrevistes i menys de les maratons promocionals que s'acostumen a fer ara (els anomenats 'junkets'), però tots quatre, com a grans professionals, apoltronats en grans butaques taronges, es complementen i s'aniran animant els uns als altres amb les seves respostes.

Com més grans, més rondinaires 

De Niro és, clarament, qui menys ganes té de ser-hi. Contesta breument, abusant del “no sé, és una bona pregunta, però no sabria què dir”, i compensant-ho amb moltes riallades sinceres amb tot el cos, rient els acudits i les gràcies dels seus companys. Douglas i Kline dirigeixen la conversa durant gairebé tota l'estona, els fa menys mandra contestar. Freeman regala frases curtes, contundents i molt sarcàstiques. El més veterà de tots és a més el més irònic i això que avui es queixa poc (“Com més gran em faig, més rondino”, havia confessat a un mitjà nord-americà dies abans).

A ‘Plan Las Vegas’, De Niro, Douglas, Freeman i Kline interpreten quatre amics, “Els quatre de Flatbush”, com els coneixien al Brooklyn on van créixer. Com sortits del 'Hi havia una vegada a Amèrica' que va protagonitzar De Niro el 1984, coneixem aquesta quadrilla sortint a la carrera d'una botiga d'ultramarins, després de pegar al dolent del barri i robar una ampolla de whisky. Fosa en negre. 58 anys després. Paddy (De Niro) segueix a Brooklyn, abandonat al seu sofà des que la seva dona, també de la colla original, va morir. Per un altre costat, vigilat pel seu fill, Archie (Freeman) juga amb la seva néta i es recupera d'un infart recent. Sam, “jubilat prematurament, intenta adaptar-se a la vida a Florida”, explica Kline. I Billy, amb el seu bronzejat a l'estil Julio Iglesias i els seus vestits cars, “té por de fer-se gran, així que es promet amb una noia 35 anys més jove que ell”, explica Michael Douglas. La sorprenent i imminent boda és l'excusa per passar un últim cap de setmana boig, una forta ressaca a Las Vegas patrocinada per l'Imserso, podria dir-se. Però a l'arribar a la ciutat on ells mateixos es van sentir el Rat Pack 40 anys enrere, topen amb la realitat: els joves dominen, i ells són més grans del que creien. 

“Envellir és odiós”, deixa anar Douglas. “Sobretot si ets un heroi d'acció”, riu Freeman. “Jo prefereixo ser vell que estar mort”, continua Freeman, que el 2008 va patir un greu accident de cotxe del qual encara té seqüeles irreparables: el guant compressor que porta a la mà esquerra, que no pot moure, l'hi recorda constantment. La resta li riu la broma. Michael Douglas també, encara que fa a penes dos anys que va superar un càncer de llengua. “Crec que és bastant complicat trobar res de positiu sobre fer-se gran. Res, no hi ha res. Excepte si tens fills joves o néts. Llavors és meravellós passar temps amb ells, ensenyar-los coses”, segueix Douglas. “Això serà si t'escolten, no sé si hi fan”, fa broma De Niro i deixa anar una de les seves rialles. Jo crec que l'important és que la gent jove reculli el missatge de la pel·lícula: ¡els grans som guais!”, diu emocionat Kevin Kline aixecant-se una mica d'una d'aquelles butaques taronja que els atrapen.

¿Els joves van al cine?

¿És llavors 'Plan Las Vegas' una pel·lícula dirigida als joves? “¡Uf!, no ho sé. No sé ni tan sols si les generacions més joves van ara al cine o no hi van”, contesta encongint-se d'espatlles De Niro. “Crec que Plan Las Vegas és per a una audiència àmplia. Però també, segons m'han dit, està dirigida als 'baby boomers' com nosaltres, que segons sembla comencen a tornar a anar al cine”. I tots s'encongeixen d'espatlles. “Això he sentit –apunta Kline–. Que després d'anys fent només pel·lícules per a gent d'entre 18 i 25 anys –“de 14 a 24”, corregeix irònic Freeman–, Hollywood està començant a apujar l'edat de la seva audiència potencial”. Els altres segueixen encongint les espatlles. Ells no van gaire al cine. I tampoc tenen gaire contacte amb les generacions més joves. Les cares que posen al mencionar les xarxes socials per parlar directament amb els fans són un poema, una barreja de “què són les xarxes socials” i “¿saps amb qui estàs parlant?”. Gairebé els agafa el riure al sentir parlar de Twitter. Però es controlen i la conversa gira ara sobre els joves. Aquest quartet llegendari exerceix, sense complexos, dels veterans de Hollywood que són. I comencen a explicar batalletes. Per fi.

“Jo he estat involucrat últimament en algunes pel·lícules com a productor i no sé què passa amb les generacions més joves d'actors nord-americans, però molts personatges se'ls emporten els actors britànics i australians –assegura Douglas–. Passa alguna cosa amb els actors joves nord-americans. No sé si és que veuen massa televisió dolenta. Ho intentem, i no trobem cap americà. Per exemple, Carey Mulligan a 'Wall Street 2'. És anglesa, però el paper hauria d'haver-lo fet una actriu americana”. De Niro el mira, atrapat a la butaca. Només assent. Freeman, també. Kline s'incorpora: “Em pregunto si és part del mateix fenomen que vinc observant, el de ‘‘¡ah!, vaig a ser actor, que sembla fàcil’. No dic que hagis d'estudiar anys en una escola d'interpretació, però fa falta cert entrenament, certa formació”. “És cert”, afegeix Douglas. “Potser té a veure amb tota aquesta febre del 'reality show”.

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

‘Flashback’ de 40 anys: “Abans era diferent”, reacciona una mica enfadat Freeman. “Jo tenia 33 anys quan vaig aconseguir el meu primer paper remunerat. Estava dels 21, quan vaig sortir de l'exèrcit, treballant com a actor en petits teatres per tres o cinc dòlars la funció”. “L''off, off, off Broadway, és clar”, diu Kline. Els escenaris de teatres alternatius sobre els quals van començar tots, menys De Niro. “Treballaves allà i si tenies sort algú venia a veure't i a donar-te una oportunitat en el cine. L'agent venia a buscar-te, no ho buscaves tu, com fan tots ara. Porta temps i esforç”, segueix grunyint Freeman.

I una mica de sort, reconeix De Niro. “Recordo que vaig anar al meu primer càsting amb 18 anys. Vaig trigar molt a aconseguir el meu primer paper. També aprens dels rebutjos. I un dia comences a tenir sort. En el meu cas va arribar amb Brian de Palma, amb una pel·lícula independent ['The wedding party', 1969, el seu debut]”. Riuen recordant les seves primeres proves, de com es posaven de “nerviosos”, de com n'eren de “dolents”. Per sort i perquè ho mereixien, cap dels quatre va trigar gaire a oblidar què era anar a un càsting. Fa molt que vénen a buscar-los. Com va fer el director Jon Turteltaub ('La búsqueda', 'Phenomenon') per a 'Plan Las Vegas'. Se'ls truca, se'ls envia el guió. I ells ja fan la resta. Són Robert De Niro, Michael Douglas, Morgan Freeman i Kevin Kline. Sumen molts premis, pel·lícules, milions i anys. Molts anys d'experiència. I l'experiència és un grau, xavals. Diuen des dels seus còmodes dos sofàs taronges.