Léa Seydoux i Adèle Exarchopoulos estrenen 'La vida de Adèle'

Léa Seydoux és la nova diva del cine francès. Adèle Exarchopoulos és la seva nova Lolita, que és precisament el títol que Seydoux ostentava fins no fa gaire. És gairebé ritual, doncs, que totes dues s'hagin entregat l'una a l'altra de la manera com ho fan a 'La vida de Adèle', la pel·lícula que a partir d'ara funcionarà com a estendard de les seves carreres, facin el que facin, i de la qual tothom parla en els últims mesos. A Espanya arriba divendres que ve.

La història del film des de la seva presentació al Festival de Cannes és la d'un conte de fades convertit en psicodrama. Després de posar el certamen de cap per avall, en bona mesura gràcies a una de les escenes de sexe més llargues i explícites mai vistes en el cine no pornogràfic, el 26 de maig aquesta apassionada història d'amor lèsbic va guanyar merescudament la Palma d'Or, el premi més prestigiós del món cinematogràfic. Des d'aleshores, no obstant, el seu director, el francotunisià Abdellatif Kechiche, i les dues actrius s'han embrancat en un intercanvi públic de contundents cops. 

Primer, a principis de setembre elles van denunciar les tàctiques sàdiques i psicòpates del director, van descriure el rodatge de la pel·lícula com a "horrible" i van assegurar que no tornarien a treballar mai amb ell. Després, Kechiche va titllar Seydoux de ser una nena mimada i va qüestionar la seva capacitat interpretativa. Finalment, fa només unes setmanes va declarar que se sentia "humiliat, deshonrat i rebutjat" i va arribar a assegurar que la pel·lícula s'havia embrutat tant amb aquests retrets que no valia la pena estrenar-la. 

¿Era pur teatre? 

Tot i que se sol dir que la mala publicitat no existeix, la controvèrsia sens dubte enfosqueix els enormes èxits artístics de la pel·lícula mateixa, retrat íntim i a la vegada absolutament èpic d'una dona embarcada en la seva primera història d'amor, ple d'alegria, tristesa, fúria, luxúria i esperança. I al mateix temps planteja una pregunta: ¿potser les dues parts encara no sabien que s'odiaven quan, al recollir el premi, es van abandonar a una efusiva coreografia de petons, abraçades i plors per a les càmeres, o només era teatre?

A dir veritat, només uns dies abans, quan es van asseure amb 'Dominical' sota el sol de la Riviera, les actrius ja van mostrar una actitud incòmodament plantada entre la gratitud i el retret.

"Treballar amb Abdel ha sigut per a mi la millor de les escoles", assegura la jove Exarchopoulos (19 anys), abans d'afegir: "Durant el rodatge vaig patir un estrès terrible, tenia molta por de fallar-li. Vaig plorar molt". Seydoux, per la seva part, és més rotunda: "Durant el rodatge vam arribar a odiar-lo", diu, i il·lustra la sentència amb una anècdota: "La primera escena que vam rodar juntes era un simple intercanvi de mirades de 30 segons. ¡Per rodar-la vam necessitar 10 hores i unes 100 preses! En una de les últimes se'ns va escapar el riure, i llavors Abdel es va tornar boig i va començar a cridar: '¡Així no es pot treballar!". No obstant, ella també matisa: "Ara que veig el resultat final, ho entenc tot".

El de 'La vida de Adèle' no és ni de bon tros el primer cas d'un director que tiranitza una actriu en nom de l'art. Stanley Kubrick, per exemple, va torturar Shelly Duvall de tal manera durant el rodatge d''El resplandor' (1980) que la pobra va acabar totalment depressiva. Això sí, Duvall va assegurar haver après més de Kubrick que en cap altra de les seves pel·lícules. ¿Potser els mitjans estan justificats pel fi? Sembla que sí. "Abdel constantment et posa contra les cordes perquè vol treure el millor de tu. A mi em va portar a racons de la meva emoció que jo ni sabia que existien", comenta Exarchopoulos.

"Està boig, però és un geni"

"Quan vaig acceptar fer aquesta pel·lícula ja sabia com és ell: està boig, però és un geni", afegeix Seydoux. "I jo necessitava treballar amb algú així en aquell moment, volia saber fins on era capaç d'arribar. Si he escollit ser actriu és per viure intensament". Els últims vuit anys emmarquen per a ella una carrera meteòrica i sense ensopegades, marcada per una ètica de treball irreprotxable: 27 pel·lícules, ni més ni menys. "La meva família és protestant, per tant vaig tenir una educació estricta i austera". Assumeix, en tot cas, que segueix sent burgesa. "Al cap i a la fi, procedeixo d'un entorn burgès. ¡I què hi farem si m'agraden les bosses d'Hermès!". 

En Seydoux conflueixen dues famílies il·lustres de la cultura francesa: per part de mare, els Schlumberger, prohoms editorials des dels anys de Marcel Proust; per la del pare, el seu avi Jérôme Seydoux és un dels màxims dirigents de la societat cinematogràfica Pathé, i, per tant, un dels grans patrons del cine francès. Ella renega d'aquest pedigrí: "El meu avi no ha tingut mai ni el més mínim interès per la meva carrera. No ha mogut mai un dit per ajudar-me. Jo tampoc no li he demanat res, mai". Així mateix, la família Seydoux té estretes connexions amb el món de la moda. El seu pare, Henry, és soci del dissenyador de sabates Christian Louboutin, que va regalar a Léa els seus primers talons pel seu dotzè aniversari; la seva madrastra, Farida Khelfa, va desfilar per a Jean Paul Gaultier. No és estrany, doncs, que Léa es relacioni amb dissenyadors com Karl Lagerfeld i Miuccia Prada. Sí que ho és que l'actriu sovint opti per vestir de manera informal i rebutgi el maquillatge. "A vegades m'agrada anar natural, fins i tot lletja. A més, si em maquillo o em pentino massa, em sento com un pallasso", aclareix.

Timidesa patològica

L'estratègia també respon a un desig de no cridar l'atenció producte de la seva extraordinària timidesa. "Totes les actrius som tímides, però el meu cas és patològic. A vegades em quedo paralitzada i no puc ni parlar. Això sí, m'encanta que em fotografiïn grans fotògrafs, igual que m'encanta que em filmin grans directors". Seydoux ja ha estat fotografiada per a les portades de revistes de tot el món per noms com Mario Sorrenti, Ellen von Unwerth i Jean-Baptiste Mondino. Per a la gran pantalla, als seus 28 anys ja ha rodat amb Quentin Tarantino ('Maleïts malparits'), Ridley Scott ('Robin Hood'), Woody Allen ('Midnight in Paris') i Brad Bird ('Misión Imposible: protocolo fantasma'). És un currículum imponent, però no per a ella: "Habitualment, jo no estic gens contenta del meu treball, sóc molt autocrítica, com a persona i com a actriu. Tinc tendència a torturar-me".

Sempre havia volgut ser cantant d'òpera, i fins i tot va estudiar cant al Conservatoire de París. "Vaig acabar farta que els professors em diguessin que respirava malament. No tenia talent". Després de tirar la tovallola en el cant, una cosa semblant a la casualitat la va portar al cine. "Vaig conèixer un noi que era actor i recordo que vaig pensar: 'Quina vida més increïble. Et lleves a l'hora que vols, viatges per tot el món i coneixes gent fantàstica'. Vaig decidir que volia ser com ell". I, parlant d'amor, ¿alguna vegada ha experimentat la mateixa passió que desborda el seu personatge a 'La vida de Adèle'? "Sí, he estimat incondicionalment. Crec en l'amor a primera vista perquè l'he viscut. I m'encanta ser arrossegada per grans sentiments".

Connexió natural

Seydoux admet que al principi va tenir alguns dubtes sobre treballar amb Exarchopoulos, nou anys més jove i diversos centímetres més alta que ella. "Però no vaig trigar a veure que Adèle té una llibertat molt inusual. En aquest negoci, moltes actrius són massa autoconscients i donades a l'afectació. Ella, en canvi, és una força de la naturalesa". Exarchopoulos confessa haver sentit una connexió semblant. "Va passar de seguida. Hi havia alguna cosa natural entre nosaltres", explica aquesta parisenca de pare guitarrista i mare infermera que comparteix amb Seydoux el mal de la timidesa. "Quan tenia 8 anys, els meus pares em van apuntar a un curs de teatre per curar-me-la", recorda. "Als 11, un agent de càsting em va proposar una audició, i el cas és que no la vaig passar, però, gairebé sense saber com, vaig acabar fent una pel·lícula dirigida per Jane Birkin". A l'autobiogràfica 'Boxs' (2007), Exarchopoulos donava vida a Lou Doillon, filla de la cantant i actriu britànica que en aquest projecte feia de directora. "Llavors ja vaig comprendre que el millor d'aquesta feina és poder fer per a la càmera coses que no faria en la vida real".

En aquest sentit, confessa que no coneixia l'amor verdader fins que 'La vida de Adèle' l'hi va enfrontar de manera violenta. "Vaig tenir el meu primer nòvio als 14 anys, i va ser un desastre, encara que no estava enamorada. Sóc una persona molt ansiosa, i a mesura que la relació s'anava fent més seriosa vaig començar a dir-me: 'No funcionarà, no funcionarà'. I probablement aquesta és la raó per la qual no va funcionar". La seva parella actual, l'actor Jérémie Laheurte, va ser un suport essencial per afrontar les complicadíssimes escenes físiques de 'La vida de Adèle'. "Va ser molt incòmode rodar-les, envoltades per tres càmeres i fingint orgasmes durant sis hores seguides. Léa i jo gairebé no ens coneixíem, així que al principi no sabia per on tocar-la". Les actrius van investigar a internet per familiaritzar-se amb el sexe lèsbic. "Ens vam sorprendre que les dones poguessin fer postures tan complicades al llit. Però el més dur va ser imaginar els espectadors veient aquestes escenes. Em va fer sentir com una prostituta".

Sens dubte, a la jove actriu no li hauria anat malament tenir un mica de l'atreviment de la seva companya: Seydoux sempre ha confessat que se sent més còmoda despullant el seu cos que els seus sentiments, i així ho ha demostrat també en recents sessions fotogràfiques, com la que va protagonitzar el mes passat per a la revista 'Lui', resposta francesa a 'Playboy'. Per a Exarchopoulos, en canvi, tenir el seu pare al costat durant la projecció de la pel·lícula a Cannes va ser un calvari. "Durant les escenes de sexe em volia morir. Primer em vaig fixar en la seva cara i estava petrificat, i llavors vaig tancar els ulls mentre procurava pensar en una altra cosa. Però encara podia sentir els sons dels panteixos i les bufetades". Insisteix, en tot cas, que els disgustos van valer la pena. "Encara que un dilema terrible em ronda el cap. Després d'haver-me despullat així tant físicament com emocionalment, ¿ara què?".

 

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu