Zipi y Zape, germans de cine

A almenys tres generacions els recorrerà un calfred per la nuca al veure en carn i ossos dos nens –melena rossa, melena morena– amb armilla vermella, corbata negra, coll de punta i tirador. Silueta marca Bruguera tatuada en la memòria: Zipi y Zape. La parella que més l'ha armat després d'Aznar/Bush. “Els nois que agafaven un pot de pintura i comparat el chapapote era poca cosa”, els descriu Ibáñez, creador de la parella de la competència, Mortadel·lo i Filemó. 

Ens haurem d'habituar a tornar a veure-hi doble sense fer cap trago. Els bessons ideats per Escobar acaben de ressuscitar en doble format: 'Zipi y Zape y el club de la canica', en pel·lícula i tebeo. Un altre acte de rebel·lia per afegir al seu currículum de còmic: els germans tornen a la feina just a l'edat de jubilar-se. Aquest any n'han complert 65 amb la punteria tan afinada com a la primera vinyeta.

Els nous Zipi y Zape (a la taquilla, des del divendres) es desprenen de l'aura costumista d'Escobar, encara que fan alguns gestos de vinyeta vuitantera (protesten amb “jope” i envien “a la porra”). El film té estètica Harry Potter, esperit de 'Verano azul' i rampells de 'Goonies'. Tota una pel·lícula d'aventures vintage amb la benedicció del festival de cine de Toronto, on va debutar, i ovació del de Sant Sebastià. 

Els germans Zapatilla han fet l'estirada. Hi ha una noia, un pla del tresor, túnels foscos i dolents dolentíssims trepitjant els talons. “No és una mirada nostàlgica. És una mirada lúdica”, ha resumit el director del film, Oskar Santos. Les seves aventures porten thriller de sèrie (l''opera prima' de Santos, la sobrenatural 'El mal ajeno', va ser apadrinada per Amenábar). “És una història d'aventures amb moments de misteri, amistat, amor i amb un malvat meravellós”.

El dolent de manual té nom de malvat cèlebre: Falconetti (el del pegat d''Hombre rico, hombre pobre'). Aquí li posa gest arrufat de pirata Javier Gutiérrez ('Águila Roja'). Donen cos als bessons dos actors neòfits trets d'un càsting de més de 5.000 candidats: Raúl Rivas (el ros) i Daniel Cerezo (el moreno). La noia que els fa posar nerviosos és Claudia Vega (l'Eva de Kike Maíllo). El rodatge, sens dubte, hauria estat el malson recurrent de Hitchcock, el director que va convertir en frase cèlebre allò de “no treballis mai amb nens, animals o Charles Laughton”. La pel·lícula de Santos té nens, un gos i fins i tot un miniclon golafre de Laughton.

Referència Bruguera

El dibuixant José Luis Reyes (especialista en Zipi y Zape) i el guionista Jesús del Cos han adaptat la pel·lícula a les vinyetes escobarianes. El tebeo 'Zipi y Zape y el club de la canica' (Ediciones B) espolsa l'aire dels 70 de Josep Escobar, però sense obligar a recitar la llista dels reis gots. Prou per arrencar un somriure nostàlgic cada tres pàgines. Hi ha referències Bruguera –hi apareix el diari 'El chafardero indomable' de Cifré i el Carpanta d'Escobar–, al·lucinen “pepinillos” i s'insulten amb contundents “¡malandrín!”.Qui tingui enyorança d''Escobar, que vagi a la llibreria més pròxima. Ediciones B ha reeditat 'Lo mejor de Zipi y Zape', volum recopilatori del 2004 que estava descatalogat.

No és la primera vegada que Zipi y Zape temptegen el món real. Ja van debutar en el cine el 1982 amb 'Las aventuras de Zipi y Zape'. Només amb el tràiler, qualsevol lector de 'Súper Humor' subscriuria immediatament el resum que en va fer el llibre El mundo de Escobar: que era “un producte que, de tan dolent, gairebé es podria convertir en objecte de culte”. El que es podia esperar del director d''Orgasmo caliente' i 'En busca del polvo perdido'.

El mateix Josep Escobar va deixar per a la posteritat unes paraules seves gargotejades en la invitació personal a l'estrena: “No hi he anat”. Si estigués viu, el déu de Zipi y Zape hauria acabat portant els seus germans al cine ell mateix. “Era lògic”, assenteixen els seus fills. 

Tots dos deixen anar interjeccions de tebeo –“'¡mecachis!'”– i respostes gag dignes de vinyeta. Tenen mirada alegre i un posat natural amb somriure esbiaixat. Com si portessin l'humor de sèrie als gens. Esclaten a riallades com aquell qui res. Després de mitja hora amb ells, un se'n va amb la sensació que el món s'ha perdut un gran duo còmic.

Són personatges de carn i ossos 100% Escobar. Ell, Carles Escobar, enginyer jubilat. Ella, Montse Escobar, exprofessora de dibuix també jubilada. Dels pocs éssers humans que saben diferenciar a cop d'ull Zipi de Zape. “Home, és claaaar. Zipi és el ros”, diu la Montse sense dubtar. 

Als dos fills s'hi han de sumar cinc néts firma Escobar. Els únics que van ser capaços de convèncer l'avi –almenys en versió vinyeta– que donés menjar al seu altre personatge best-seller, Carpanta. La Montse és la que més s'assembla al pare dibuixant. “La que més s'ha acostat”, puntualitza el seu germà somrient. Una professora de dibuix de cognom Escobar que no ha pensat mai a seguir el rastre patern pels tebeos. “No”, respon sense dubtar. “Si segueixes, sempre series la dolenta”.

Els nens que inspiraven Zipi y Zape

Són els únics exnens que poden dir sense exagerar que Zipi y Zape els imitaven. I això que –juren– ells no eren de fer entremaliadures. “No, nosaltres dèiem tonteries”, recorda la Montse. “Érem més verbals”, afegeix el Carles. “Però si la tonteria tenia prou gràcia, al cap de poc la vèiem en alguna historieta –assegura la Montse–. I ens pagaven una pesseta”. No es van treure un sobresou a l'estil Bárcenas. “Poca cosa” –riu la Montse–. De viatges, res”.

Sembla una ironia de biopic que al pare de Zipi y Zape li sortissin uns fills bons. “És que ell també era bo”, assegura la Montse. De fet, Escobar s'assemblava més a Zipi y Zape que a Don Pantuflo, aquell pare amb jaqué que educava els seus fills a base de llançar-los al cap linotípies. “A Pantuflo, no”, remarca el Carles. “Almenys amb els seus fills, no”, insisteix la Montse. A casa d'Escobar no hi havia habiació dels ratolins ni tortures malaies. “I ara”, fa que no amb el cap la Montse. “Era molt aficionat a l'exageració. Ell mateix a vegades deia que la seva dona el portava pel camí de l'amargura, perquè abans de posar-se a treballar havia de fregar l'escala. I n'hi va haver algun que s'ho va creure”. Els dos germans riuen. “Renyaven la nostra mare”, assegura el Carles. 

Josep Escobar i Saliente (Barcelona, 1908-1994). “Més que Saliente –solia dir el seu col·lega Ibáñez–, Sobresaliente”. Va decidir fer-se dibuixant amb només 8 anys. A aquesta edat ja editava una revista. Molt seva, això sí: ell l'escrivia, ell la dibuixava i ell era l'únic lector. Als 12, va començar a treballar a Tabacalera. “Cobrava un duro al mes –solia recordar ell– i vaig adquirir el vici de fumar”.

Des d'aleshores, no es treia la pipa de la boca ni a les seves caricatures. La part del sostre de l'estudi que donava a la seva taula va acabar negra de tant fum. Va fumar de tot, recorda la Montse. “Durant la guerra, fulles de gerani”. L'Escobar de 12 anys també va debutar públicament com a dibuixant: en una paret de Granollers. Gargotejava escenes dels “cracs del moment”, Zamora, Samitier, Alcántara –fa memòria El mundo de Escobar– amb l'esperança que algun editor de Barcelona passés per allà i el contractés. La Montse se'n riu al recordar-ho. “Anys després es va adonar que no les havia firmat”. “Aquest descuit –va confessar el mateix historietista ja de gran– em va compensar la meva desil·lusió”.

Un Leonardo da Vinci amb pipa

Li deien “home del Renaixement en temps d'autarquia”. Era una espècie de Leonardo da Vinci amb pipa. A part de dibuixar, va fer cine animat, televisió, ràdio, teatre. Va tenir una acadèmia de dibuix per correspondència. Va ser actor, dramaturg i un inventor gairebé tan prolífic com el de la marca Acme. Va esprémer el seu cognom fins a adaptar-lo al format joguina: Skob. La seva llista de patents inclou dos sistemes de projecció casolans, Cine Skob (1942) i Cine Stuk (1952); un recipient per transportar picadura de tabac, Petaca Skob; un joc semblant al billar, Chapó Skob, que en lloc de tacs utilitzava tubs amb molles per tombar cons, i les bitlles Skob, que incloïen daus (a les bitlles que queien s'ha havia de sumar els punts dels daus). “No van ser grans èxits”, assegura el Carles.

¿Que de què estava més orgullós Escobar? La Montse comença a riure. “¡Dels seus fills!”. Riallada dels dos germans. “D'una cosa que jo crec que sí que se sentia satisfet és de poder fer broma amb els seus fills”, afegeix el Carles. Així que les millors vinyetes eren a casa d'Escobar. “Sí”, assenteix la Montse. “Que no eren acudits”. “Era una manera de prendre's la vida”, afegeix el Carles. La manera: desdramatitzant la vida després d'un gran drama. 

Escobar l'hi va posar en una bafarada a Don Pantuflo: “Tots els grans reformadors de la humanitat han passat per una presó”. Això l'incloïa a ell. El van tancar a la Model de Barcelona per dibuixar caricatures polítiques a L'Esquella de la Torratxa. Va ser condemnat a sis anys i un dia de presó. En va complir un any i mig: del març del 1939 al novembre del 1940. “És que va viure una època que…”. El Carles interromp la seva germana: “El que seria estrany és que no hagués anat a la presó. A mi em fa vergonya no haver-hi anat”, riuen tots dos. 

La Montse estira la mà cap a la taula del menjador i agafa una caricatura. És una de les que va fer el seu pare a la presó. Va estar a la secció de paqueteria, així que podia anar per totes les galeries, segons explicava ell mateix. Anava amb una carpeta i feia caricatures a qui l'hi demanava. Cobrava tres pessetes; cinc, si les feia en color.

Així que quan se li sentia dir que era “polític de centre”, tothom esperava la segona part de l'acudit. Perquè la família –completava el gag– és el “centre” de tot. Home familiar i casolà. Treballava a casa. “Treballava amb el seu sostre fosquet”, puntualitza la Montse rient. ¿Quantes hores? “Totes”. “Sempre estava treballant, però sempre era allà”, recorda la seva filla. “El més divertit era que de tant en tant el senties riure sol. Anaves allà a veure què passava i… ‘Ostres, una historieta tan bona”.

No podia enganyar a ningú: a Escobar se li movia la galta quan pensava, recorden els seus fills. Solia dir que sempre tenia enfadada la seva dona perquè se li acudien els guions just a l'hora d'anar a dormir. “Tenia una llibreteta sobre la tauleta –explica la Montse–. Una llibreteta i un llapis. Perquè a vegades se li acudien coses a la nit o a partir d'un somni. S'ho apuntava. Però l'endemà no entenia la lletra la majoria de les vegades”, riu.

20 anys sense Escobar

Va morir als 85 anys. Un Dijous Sant. I, sí, va acabar ressuscitant als quioscos. Els seus personatges el van sobreviure una bona temporada. “Tenia molta feina avançada, de manera que es van publicar originals seus una vegada mort”. La frase que més va esquitxar la seva efemèride. “Va saber veure-hi la gràcia a una realitat lamentable”. Els seus personatges animats van haver de seguir el seu exemple i veure-hi la gràcia a una realitat sense ell. Zipi y Zape van viure vuit aventures post mortem amb la firma de Cera y Ramis el 2001 i el 2002. 

L'any que ve es compliran dues dècades de la seva mort. ¿El que els seus fills troben més a faltar d'ell? “Tenir-lo”, assegura el Carles. “Era calidesa”. “I sentit de l'humor”, afegeix la Montse. “Una cosa que hauríem d'aprendre d'ell –apunta el Carles– és a riure'ns dels altres però amb respecte”.

Per començar a aprendre a riure amb respecte, es recomana visitar Granollers. Els fills d'Escobar van cedir als 90 l'arxiu personal del seu pare a l'Arxiu Comarcal del Vallès Oriental. I, sense sortir de la localitat, es pot passejar pel carrer Josep Escobar. L'Ajuntament de Granollers, a més, convoca des del 2000 el premi Josep Escobar de còmic. Però als fills de l'historietista encara els queda una espineta: “Que la Generalitat l'hagués tractat d'una altra manera –apunta el Carles–. Més reconeixement a nivell institucional. Ha rebut molts homenatges populars, però no hi ha res oficial”. Deu ser cosa del karma: que al pare de Zipi y Zape li faci falta muntar un zipizape.

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

Els bessons d'Escobar –com ara dicta el manual de tota superestrella púber– ja tenen club de fans a Facebook, seguidors a Twitter, magrada a Youtube i tornada pop als tops d'iTunes: la cançó encomanadissa de la pel·lícula la firma el duo fabricant de hits Cali & El Dandee (el seu 'Yo te esperaré' té gairebé 100 milions de visites). 'Por siempre', es diu la seva nova carnassa de número 1. El director Oskar Santos reafirma la cantarella sense data de caducitat: “Mentre hi hagi nens, hi haurà petits Zipis i Zapes per tot el món”.