Anne Holt radiografia el maltractament infantil en la novel·la negra 'Lo que esconden las nubes oscuras'

El 22 de juliol del 2011, Noruega es va haver d'enfrontar, davant els ulls atònits dels que sempre l'havien considerat la quinta essència de la racionalitat i el paradís del civisme, a una bogeria assassina que es va emportar la vida de 77 persones i la confiança de tot un poble. Un dels seus compatriotes, el fanàtic ultradretà Anders Behring Breivik, de 33 anys, va posar un cotxe bomba al centre d'Oslo, al costat de la seu del Govern, que va matar vuit persones, i després es va desplaçar fins a l'illa d'Utoya, on les joventuts del partit laborista havien organitzat un campament, per portar a terme una cacera que es va saldar amb 69 morts, la majoria molt joves. Gairebé 80 minuts va córrer Breivik per l'illa, vestit de policia i fortament armat, abatent tothom qui es creuava en el seu camí. Un malson que, un any i mig després, continua sacsejant per la seva magnitud i la seva crueltat.

I, no obstant, no és més gran, ni en xifres ni en crueltat, que l'horror que viuen diàriament milers de nens en aquest país, milions a tot el món, que pateixen maltractaments físics sense que ningú s'esquinci les vestidures. Sense que ningú hi intervingui. Sense que ningú ni tan sols se n'adoni. A aquesta barbaritat hi ha volgut buscar raons Anne Holt (Larvik, Noruega, 1958), un dels grans noms de la novel·la negra nòrdica, d'aquests noms que no tenen res a veure amb les modes i sí amb la literatura.

'Lo que esconden las nubes oscuras', l'últim llibre de Holt que ha arribat a les llibreries espanyoles (esperem l'aparició, a finals d'aquest mes, d'una altra de les seves obres, '1222'), converteix en intriga criminal la denúncia del secretisme en què la societat manté el dolor d'aquests nens. Tan espessa és la malla que cobreix aquesta vergonya que, en un món en què tot està quantificat, ni tan sols se sap amb certesa quants nens la pateixen. “S'estima que són uns 20.000 a Noruega, encara que no hi ha xifres exactes. 20.000 sobre una població de 5 milions. És una barbaritat”, diu Holt. I això passa, i qui parla ara és la protagonista del seu llibre, la psicòloga penal Inger Johanne Vik, perquè “permetem que passi”. Així de clar. Amb totes les lletres.

“El maltractament infantil és molt incòmode. Ens violenta acusar la gent d'una cosa que ens sembla el pitjor que es pot fer. I, a més, ens fa por equivocar-nos, que aquests pares siguin innocents. Tendim a identificar-nos amb els pares en lloc de fer-ho amb els fills, com hauríem de fer, ja que són ells els que necessiten la nostra protecció”, argumenta Holt. En la seva novel·la, una acomodada família d'Oslo viu la seva particular tragèdia enmig de la commoció en què està sumit el país per la massacre d'Utoya. Jon i Ellen --exitós propietari d'una empresa de relacions públiques ell, dentista reconvertida en mestressa de casa ella-- vetllen el cadàver del seu fill de 8 anys, Sander, mort al caure d'una escala. Sobre el paper, tot és clar: nen amb diagnòstic d'hiperactivitat, família exemplar, accident domèstic. Però a vegades la claredat oculta moltes ombres. 

En tota mena de famílies

“El maltractament infantil no té a veure amb el compte corrent. Si es coneixen més casos en famílies pobres no és perquè els diners protegeixin els nens, sinó perquè proporcionen opacitat. A Noruega, si una família no té casa, l'Estat n'hi facilita una, i pot controlar més el que hi passa a dins. Aquesta casa és més transparent que la que té parets gruixudes i un jardí al davant. A la intimitat d'aquesta llar és més difícil d'accedir-hi”, explica Holt. Per això ella va voler situar la seva història en un entorn acabalat, “perquè quedés clar que pot passar, i passa, en tot tipus de famílies”.

'Lo que esconden las nubes oscuras' és un llibre que fa mal. No hi ha truculència ni sentimentalitat, però la trista evidència que aquest relat de ficció és la radiografia encertada de milions de casos que passen en entorns com el nostre sacseja i, té raó Holt, incomoda. “És una història inventada, però està basada en un cas real que va viure Noruega el 2005. Un nen de 8 anys va morir a casa seva. Els seus pares, avui condemnats per homicidi, van explicar que ell mateix s'havia taponat amb paper higiènic el nas i la boca i s'havia donat cops de cap al vàter fins a la mort perquè volia suïcidar-se. I el més fort és que els sanitaris que el van atendre en un primer moment s'ho van creure. ¿Com pot ser que algú es cregui aquesta història? Perquè la idea que uns pares facin això ens resulta tan insuportable que acceptem explicacions que ningú acceptaria. Ens ho creiem perquè no volem creure que un pare pugui fer una cosa així”.

Holt s'indigna. No hi ha ni rastre de la fredor que transmet quan parla. Medita les respostes i no regala ni una paraula més de les necessàries. És una mica com la seva prosa: funcional i una mica tallant, sense que per això resulti antipàtica. Al contrari: les espurnes d'ironia i les altes dosis de sinceritat (negre sobre blanc i també en el cara a cara) fan agradable el temps passat amb ella.

De ministra de Justícia a autora supervendes

No és a base de lamentar-se com s'arriba al punt en què està Holt, convertida en una autora de referència en el seu gènere per qualitat i quantitat: les vendes de la seva quinzena de novel·les superen de llarg els quatre milions d'exemplars. Però abans de l'èxit literari ja era molt coneguda al seu país. Llicenciada en Dret, va ser reportera i presentadora d'informatius a la televisió noruega, fins que va deixar el periodisme per incorporar-se a la policia judicial, com a assessora legal. Més tard va obrir el seu bufet, i, el 1993, va publicar la seva primera novel·la, 'La diosa ciega'. Tres anys i dues novel·les després li van oferir la cartera de Justícia del seu país, càrrec que va exercir del novembre del 1996 al febrer del 1997. Va dimitir per problemes de salut.

Van ser només quatre mesos, d'acord, però tot i així sorprèn que posi en boca d'un personatge la frase: “(...) havia après a l'acadèmia que la llei era igual per a tothom, però ell tenia una altra opinió. La llei mai havia sigut igual per a tothom. En cap aspecte”. Amb totes les lletres una altra vegada. “Només constato els fets --assegura--. Això és així. Quan vaig adoptar la meva filla, la nena ja feia 2 anys que estava amb la meva dona i amb mi, però havíem de seguir el procés de rigor. Com que jo havia treballat amb els serveis socials i sabia com eren les visites d'idoneïtat, vaig advertir la meva dona: 'S'ha de netejar bé el bany, perquè es fixen en com està; demanaran un got d'aigua per veure què hi ha a la cuina...'. Però quan van arribar els tècnics es van mostrar avergonyits i em van demanar disculpes. Després van redactar un panegíric sobre quina mare tan fantàstica era jo. Si jo hagués estat pobra o hagués tingut unes altres circumstàncies, haurien estat molt més escrupolosos. Evidentment, la meva no era una situació de risc, però aquesta anècdota il·lustra molt com van les coses”.

Holt es va casar amb la seva dona l'any 2000, i la seva opció sexual mai va ser un problema per a la seva carrera. “Aquí som molt liberals per acceptar l'homosexualitat i la igualtat entre gèneres”, diu sobre la societat noruega. El seu llibre revela, no obstant, que l'acceptació d'altres diferències ja és una altra cosa. “Estem com la majoria del món: a la gent peculiar se li han de penjar etiquetes diagnòstiques: Asperger, autisme, hiperactivitat... tota mena de graus de desordre. Jo no dic que aquestes malalties no existeixin, estic segura que hi ha gent que les pateix de veritat, però tinc la impressió que quan algú s'aparta del que considerem normalitat, busquem un diagnòstic, en lloc d'acceptar aquella persona tal com és”.

La massacre d'Utoya

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

Costa assumir que un fill no és com esperàvem. “Sí, hi ha molt d'expectatives trencades en la novel·la. I del gran error que és intentar fer que s'adapti a la teva vida, quan ha de ser al revés: el que ha de fer un pare és acompanyar el seu fill en el seu viatge”. També costa assumir que una societat alberga monstres com Breivik i que és molt difícil protegir-se d'ells. Anne Holt ha estat la primera autora a abordar la tragèdia, encara que en la seva història només és un context. “Escric una ficció molt enganxada a la realitat, i, a més, dóna credibilitat a un element essencial de la trama, com és que el cas de Sander caigués en mans d'un policia inexpert”.

La trama, aquesta és la seva obsessió. Tot al seu servei, inclosos els personatges. “Jo no els estimo. Tinc una relació cínica amb ells: els utilitzo, els maltracto fins i tot. Com a escriptora de gènere negre, l'argument està sempre al centre i és la meva primera prioritat. Sovint se m'acosten joves que volen ser escriptors i m'expliquen els personatges tan originals que tenen al cap. I jo els dic: '¡M'importa un rave el teu personatge! ¿Quina és la història que vols explicar?'. I no hi ha manera d'expressar amb prou contundència que això és l'important”. Si llegeixen 'Lo que esconden las nubes oscuras', entendran fins a quin punt Holt és conseqüent amb les seves paraules. I l'hi agrairan. O no.