Martí Llauradó: «Les Tres Torres és un barri d'artistes»

A Martí Llauradó (Barcelona, 1947), la vena artística li ve de família. El seu pare va ser el conegut escultor noucentista del mateix nom i ell, el primer que va musicar el poeta avantguardista Joan Salvat-Papasseit, en uns anys en què cantar en català era arriscat i impopular i el repertori dels artistes havia de passar per mans dels censors. Als 18 anys va entrar a formar part del moviment d'Els Setze Jutges.

—Sempre ha viscut voltat d'artistes.

—Sí, de petit veia desfilar els escultors Josep Clarà i Josep Canyes per l'estudi del meu pare, que va ser un dels últims bohemis. A la nostra torre, Can Llauradó, era una tradició, es feien grans trobades d'artistes.

—¿Com va entrar al grup d'Els Setze Jutges?

—Vaig conèixer Lluís Serrahima, autor del manifest d'Els Setze Jutges, el 1965 al Mercat de Calaf, la festa anual que organitzaven els escoltes catalans. Vaig convèncer Serrahima i Miquel Porter perquè escoltessin les meves cançons, els vaig fer gràcia i em van dir «ja pots començar». Vam actuar per tot Catalunya i en llocs com Tolosa o Marsella. Fora de la banda, musicava Salvat-Papasseit i versionava Jacques Brel. En aquell moment hi havia molt poc públic de la cançó catalana i intentàvem estendre-la.

—¿Per què va escollir el poeta Joan Salvat-Papasseit?

—Llavors molt poca gent coneixia el poeta i vaig pensar que era una injustícia. La meva mare em llegia els seus versos als sis o set anys i, quan vaig créixer, vaig redescobrir l'autor a la biblioteca de casa i vaig decidir musicar-lo. Als 14 anys vaig compondre la meva primera cançó, amb la lletra d'El venedor d'amor, que després versionarien Serrat i Toti Soler. I vaig decidir dedicar-me plenament a Papasseit.

—Expliquen que vostè va inaugurar La Cova del Drac.

—Sí, la primera cançó que hi va sonar la vaig cantar jo. Va serSemestre d'amor i vaig haver de tornar a començar perquè em va sortir un gall espectacular. Vaig estar sis mesos actuant-hi amb Guillermina Mota, Serrat, Guillem d'Efak, Els Joglars… A la Cova es va fer una gran tasca per la recuperació de la música en català.

—¿Com portava la censura?

—Recordo un festival al Romea. Havia presentat unes lletres i només em van permetre tocar una de les cançons. Me les censuraven gairebé totes perquè deien que Salvat-Papasseit era massa eròtic. Aquella gent no entenia res.

—¿No va cantar tota la resta del repertori?

—Vaig preferir no fer-ho per no complicar més les coses. Si et posaves gallet, es podien carregar el festival.

—¿Per què va deixar la música?

—No volia dedicar-m'hi professionalment. Vaig aportar el meu granet de sorra a la Nova Cançó i vaig dir: «Fins aquí». Llavors em vaig dedicar al món de la publicitat, portant els comptes, ajudant els creatius, redactant textos, una mica de tot. Tot i així, no vaig deixar mai d'estar vinculat al món artístic.

—¿Li va fer il·lusió que es dediqués una plaça al seu pare?

—És un reconeixement a la seva tasca artística. Els veïns es van reunir i van decidir que aquella plaça es diria Martí Llauradó. Llavors els vaig proposar col·locar-hi una de les obres del meu pare, inspirada en una de les seves models, una dona brasilera que sempre em feia carantoines quan era petit. Ha estat un procés llarg, perquè l'Administració aturava el projecte per falta de pressupost, però els vaig cedir l'obra original i poc abans de Nadal la van

inaugurar.

—¿No s'ha mogut mai de les Tres Torres?

—Sempre he viscut aquí, m'hi sento molt de gust, en aquest barri. Em fa il·lusió passejar pel carrer i trobar-me alguna veïna més gran que jo i que em saludi amb un: «¡Hola nen!» perquè em coneix de sempre. A més a més, és un barri d'artistes.

Notícies relacionades

«La plaça on visc és un poble dins del poble de Sants»

El dia favorit de Terenci Moix

—Va convertir casa seva en una referència en l'ambient artístic.

—Els meus pares van morir quan jo era molt jove i em vaig quedar a la torre de la família, juntament amb Enric Barbat, amic de tota la vida. Per aquí passaven cantants, poetes, periodistes, gent que vivia en la clandestinitat. Lluís Llach va viure aquí tres anys. Es respirava un ambient impressionant, organitzàvem reunions i festes que duraven fins ben entrada la matinada. Aquest barri l'he viscut al màxim.