L'home que pedalava contra la leucèmia

Alma és una nova manera de parlar del terreny social. Amb actitud i optimisme. Des de la diversitat. I a partir de les històries de l’Obra Social La Caixa.

En una vida hi caben diverses vides. I en la de Juan Sellers n’han cabut almenys dos: una com a empleat de banca i propietari d’una casa i dos cotxes, i una altra com a jubilat amb una sola propietat, la seva bicicleta, que dedica per complet a la solidaritat. Els seus viatges de milers de quilòmetres a dues rodes i el seu ferri compromís contra la leucèmia l’han fet recaptar 4.000 euros i guanyar el premi La causa del mes de la plataforma de micromecenatge social migranodearena.org i l’Obra Social La Caixa, que suma 500 euros a la causa que hagi aconseguit mobilitzar més persones. Pròxima destinació: Moscou.

“Quan em vaig jubilar vaig fer un consell de família amb la meva dona i els meus fills. Vam acordar que vendríem la casa i els cotxes, que era l’únic que teníem, i que, a partir de llavors, jo em dedicaria al que m’agrada, que és viatjar, i a ajudar una miqueta els altres. Els meus fills saben que no heretaran res, però estan contents”, assegura el Juan a pocs mesos d’emprendre el seu pròxim repte solidari: “Els 4.000 d’ASCOL”, o, el que és el mateix, pedalar els 4.000 quilòmetres que separen la seva Salamanca del llunyà Moscou per donar visibilitat a la leucèmia. Un quilòmetre per cada euro que ja ha aconseguit captar per a aquesta associació.

“Començaré l’1 de juny. Viatjo sol i amb molt poc equipatge: una muda de recanvi i una bossa de neteja personal. Al mallot hi porto escrits els noms de 35 malalts: Roberto, Thomas, Germán... També els poso els seus noms a les etapes diàries de 120 km”, explica el Juan, emocionat. “Pararé a fer-me una foto a la torre Eiffel de París i a les restes del mur de Berlín, que els enviaré juntament amb uns textos. I ells m’enviaran un vídeo diari. Quan coneixes els malalts, només pots donar-ho tot per ells”.

Viatjar sense gastar

I, sens dubte, que ho dona tot. Als seus 63 anys, el Juan s’entrena cada dia a les 7 h, no para de mobilitzar gent i recursos, i sempre acaba posant-hi de la seva butxaca. A més, no fa turisme als llocs que visita, perquè només pensa a arribar a la seva meta, i assegura que no es gasta “ni un duro”. “Dormo a casa de la gent, de la policia, dels bombers, del 112. Malgrat haver estat a més de 20 països, no tinc ni idea d’idiomes, però me les arreglo per demanar un got d’aigua. La gent em veu sol i amb aspecte d’avi, i al final sopo, esmorzar i dormo allà. Sempre m’apunto els seus noms i les seves dades, per tornar-hi un dia amb la meva dona a donar-los les gràcies o per anomenar-los en algun llibre on expliqui l’experiència”, relata. “Però he de dedicar més temps a aquesta gent que m’ajuda, com als dos avis de Kosovo, pobres de solemnitat, que em van donar sis ous ferrats per sopar. Jo no parava d’abraçar-los”.

Notícies relacionades

111 punts d’atenció LGBTI+ per garantir el dret a viure i ser com vulguis

El futur del català: parlem-ne avui per parlar-lo demà

De la seva experiència, assegura haver après a demanar suport: “Abans no sabia fer-ho bé i la gent em deia ‘sí, maco, sí’. Però ara em faig fotos amb Vicente del Bosque; Mújica, l’expresident uruguaià, m’ajuda moltíssim [la meitat dels diners venen d’allà]; em reben l’alcalde o el rector de la Universitat de Salamanca... I em dic: ‘¡Collons!’. I demano els diners cara a cara, els agafo en efectiu i després els ingresso amb la meva targeta a migranodearena.org, perquè, si no, per a molta gent és un embolic. I també sé que si demanes un euro és molt més fàcil que te’l donin que si en demanes dos o tres, que mai els troben a la butxaca...". Darrere dels seus resultats hi ha una gran quantitat d’esforç i dedicació.

Continua llegint a Mirades amb ànima.