DONES REFERENTS

La prestigiosa científica que va superar la síndrome de l'impostor

050320 nasa 16 9 elperiodico / periodico

3
Es llegeix en minuts
Valentina Raffio
Valentina Raffio

Periodista.

Especialista en ciència, salut i medi ambient.

Ubicada/t a Barcelona.

ver +

El dia en què María de Soria-Santacruz va entrar al MIT, una de les institucions més prestigioses del món, el temut sostre de vidre que limita la carrera de moltes dones científiques es va esfondrar sota els seus peus. Aquest assoliment, no obstant, va quedar matisat per una barrera molt menys visible però igual de pesant. «Em vaig sentir orgullosa del que havia aconseguit, però al veure’m envoltada de gent tan brillant vaig començar a témer que em veiessin com un frau», relata l’enginyera aeroespacial barcelonina, ara establerta al cèlebre Jet Propulsion Laboratory de la NASA. «Sentia que l’èxit dels altres es devia al seu talent i el meu només era qüestió de sort. O, en el millor dels casos, només era per totes les hores extra que dedicava a la feina. Llavors vaig descobrir que patia del conegut com a síndrome de l’impostor», explica en una conversa amb aquest diari.

Aquest fenomen consisteix en una sensació de dubte constant sobre les seves pròpies habilitats, tant intel·lectuals com professionals, que pot acabar generant situacions d’estrès, ansietat i profund malestar psicològic. «És por del fracàs, però també és por de mostrar-te obertament insegura», explica la científica. Alguns estudis sobre la qüestió assenyalen que, si bé és cert que qualsevol es pot veure exposat a aquesta situació, la síndrome de l’impostor afecta amb especial intensitat les dones que escalen en la seva carrera professional, les persones amb un alt rendiment i els col·lectius poc representats a les institucions, especialment en el cas de les minories ètniques i religioses. I no per una falta de capacitat. Sinó perquè al veure’s tan poc representats en aquests ambients la seva presència es pot percebre gairebé com una anomalia. «Si no fem un pas endavant per mitigar aquestes pors, la ciència en patirà les conseqüències», sentencia un article recent  publicat a la revista ‘Science’ en el qual es reclama lluitar contra aquesta síndrome per protegir la diversitat de la comunitat científica.

Trencar l’estigma

Notícies relacionades

Cada vegada són més, de fet, les institucions científiques que aposten per impulsar accions a favor de visibilitzar aquest problema. Especialment per apoderar les professionals del sector. «Recordo que quan vaig entrar al MIT –gràcies a una beca de La Caixa per fer el doctorat– vaig assistir a una xerrada sobre la síndrome de l’impostor. Ja han passat anys des d’aleshores, però encara recordo la sorpresa que em vaig emportar al veure que la sala era completament plena i que molts dels que eren allà eren persones que jo considerava brillants», relata Soria-Santacruz. «Veure que no era l’única que convivia amb aquest problema em va ajudar a superar-lo», afegeix. I és que, tot i que per a l’enginyera barcelonina aquesta inseguretat no anava més enllà d’un malestar psicològic, també reconeix que altres persones del seu entorn han arribat a perdre oportunitats laborals a causa d’aquest problema. «Ara, quan veig que algú del meu equip està passant per una situació així, faig tot el possible per ajudar», explica la investigadora. Explicar la seva història a través d’aquestes línies, de fet, també busca visibilitzar el problema i, al seu torn, trencar l’estigma.

Actualment, Soria-Santacruz treballa a la missió Psyche, enfocada a l’estudi de l’asteroide homònim que orbita entre Mart i Júpiter i que podria ajudar a millorar la comprensió del nucli dels planetes. En el seu equip, explica, les científiques són majoria. «Tinc la sort de treballar amb dones fortes i determinades», afegeix, recordant que, no obstant, aquest cas destaca com una excepció en un món, el científic, en el qual, fins ara, . «Cada dia som més les dones que ens dediquem a la ciència, però encara no som suficients», exclama contundent l’enginyera aeroespacial, mentre apel·la a tota una nova generació de nenes a la recerca de referents. «Espero que en un futur, tots els nens i nenes tinguin les mateixes oportunitats per participar en l’exploració de l’espai. Hi ha moltes coses, masses, per descobrir. I la ciència ens necessita a tots, sense excepcions», sentencia.