La ciència també té un biaix de gènere que en distorsiona els resultats

La ciència no és pura. I qui digui el contrari oblida part de la història. La pràctica científica, com qualsevol altre producte cultural, està influïda pel seu context. “En una societat marcada per la desigualtat de gènere entre homes i dones, la ciència no ha fet més que reproduir aquests mateixos patrons en la seva manera d’obtenir el coneixement. En nom de l’‘objectivitat’, les dones han sigut sistemàticament excloses de molts estudis, per la qual cosa gran part del que sabem sobre el cos humà està construït només partint del model masculí”, argumenta Isabel Jiménez-Lucena, historiadora de la medicina a la Universitat de Màlaga.

Fins ara, la majoria dels estudis sobre la salut i la malaltia, els experiments sobre tractaments i enfocaments terapèutics i els assajos clínics per testar nous fàrmacs s’han fet en animals mascles o pacients homes. L’objectiu és crear una mostra tan homogènia possible perquè els resultats obtinguts puguin ser aïllats i posteriorment aplicat a tota la població. Però aquestes conclusions poden estar excessivament esbiaixades i potser no poden ser extrapolades a una societat diversa.  

“Aquesta manera d’enfocar la recerca ve de molt enrere i s’ha anat reproduint durant dècades sense que gairebé ningú la qüestionés. No ha sigut fins ara, amb un increment de les veus crítiques amb les implicacions socials de la recerca, que s’està intentant corregir”, comenta Susana Martínez-Conde, neurocientífica i catedràtica de la State University of New York. “La idea és centrar la recerca en mostres variades que puguin ser representatives de la diversitat social”, afegeix.

La construcció de les diferències

El biaix de gènere que fins ara ha impregnat la recerca científica parteix de la idea que el model més idoni per a l’estudi és el masculí. I aquesta idea, al seu torn, pot entendre’s com una construcció social relativament moderna. De fet, fins al segle XVII els estudis sobre el cos humà es basaven en la teoria del sexe únic. Aquest postulat anterior defensava que homes i dones partien anatòmicament i fisiològicament d’un mateix ‘motllo’ i que, per tant, les diferències eren superficials. Els ovaris, per exemple, es coneixien com a ‘testicles femenins’ que s’allotjaven a l’interior del cos.

No va ser fins alsegle XVIII quan es va plantejar l’estudi anatòmic d’homes i dones en dues categories separades. L’objectiu era trobar aquells elements que diferenciessin cada un dels gèneres i que, en última instància, justifiquessin les desigualtats socials entre tots dos. Aquesta nova etapa, per tant, partia amb un‘biaix de confirmació’a partir del qual s’ha buscat tota aquella informació que recolzés la hipòtesi de partida, és a dir, la creació de dos mapes biològics completament diferenciats. El de l’home, simple. I el de la dona, més ‘complicat’.

Arribats al segle XX, el naixement de l’endocrinologia i els primers estudis sobre les hormones van plantejar una possible explicació científica per a aquestes diferències. “Quan es van descobrir els estrògens i la testosterona, no se sabia exactament què eren i quin rol exercien en un organisme. Però de seguida se’ls van atribuir característiques socials”, argumenta Jiménez-Lucena. “L’estudi de les ‘hormones femenines’ associades al cicle menstrual es va utilitzar per explicar la ‘complexitat’ i la ‘inestabilitat emocional’ de les dones”, afegeix la historiadora.

Els efectes del coneixement esbiaixat

La recerca del’‘objectivitat científica’ha justificat fins ara el fet que la majoria d’estudis es fessin en individus mascles. Seguint aquesta lògica, els assajos clínics s’han centrat en aquests per garantir un resultat objectiu. “Objectiu sí; neutral, no”, matisa Sara Lugo-Márquez, investigadora en història de la ciència a la Universitat Autònoma de Barcelona. “La ciència experimental porta implícita una ideologia i és innegable que això té una repercussió social. El problema és que busquem el coneixement des de l’homogeneïtzació quan la realitat no és així”, afegeix.

A la pràctica, estudis clínics i epidemiològics han demostrat que aquest biaix en la recerca té un efecte negatiu sobre l’efectivitat dels resultats. Les dones pateixen més problemes cardiovasculars i trastorns autoimmunes que els homes, tot i que la majoria d’estudis sobre aquestes qüestions s’hagin fet en homes. Alguns medicaments com els psicofàrmacs tampoc funcionen de la mateixa manera en uns que en els altres i, per tant, no sempre tenen la mateixa efectivitat. Els seus efectes secundaris també es manifesten de manera diferent en homes que en dones.

“La nostra comprensió de la biologia femenina es veu compromesa per aquestes deficiències”, argumenten Annaliese K. Beery i Irving Zucker, investigadors de la Universitat de Califòrnia a Berkeley, en un article per a‘Neuroscience & Biobehavioral Reviews’.“El biaix de gènere destaca com un dels factors que han contribuït als problemes de replicabilitat de la recerca preclínica”, afegeixen N. Karp i N. Reavey, investigadors de la Cambridge en un estudi recent sobre aquest fenomen. Som, per tant, davant d’un problema científic amb grans implicacions socials. D’aquí el debat entre experts.

El mite de les hormones

En ciència, les hormones no són més ni menys que un delsmissatgers químics del nostre cos. En l’imaginari popular, no obstant, les hormones s’associen de manera pejorativa amb l’emotivitat, la tristesa, la irritabilitat i, en general, a tots els canvis d’humor. Aquests ‘canvis hormonals’, de fet, s’han utilitzat durant dècades coml’explicació científica per al caràcter canviant (només) de les dones i, al seu torn, per justificar que el ‘caos de les hormones femenines’ alteraria el resultat d’una investigació. El problema és que som davant d’una veritat a mitges.

Tant homes com dones passen per cicles de fluctuacions hormonals en què els estrògens i la progesterona passen per fases altes i baixes. En les dones, aquest fenomen s’associa de manera directa amb el cicle menstrual. En els homes, en canvi, ja que aquest procés no es manifesta de manera tan directa, sembla que no existeix. D’aquí el mite de les ‘hormones femenines’, segons el qual es considera que només les femelles pateixen els vaivens hormonals i que, en conseqüència, l’estudi d’aquestes comporta més complicacions que respostes.

“Estereotips de gènere antiquats estan influint en el disseny dels experiments”, denúncia Rebecca M. Shansky, investigadora en el Laboratori de Neuroanatomia i Comportament de la Northeastern University de Boston, en un recent article publicat a la revista ‘Science’ que ha reobert el debat sobre els biaixos de gènere en la ciència. En aquest, la científica denuncia que el fal·laç argument de la variabilitat de les hormones femenines ha afectat la manera en què s’escullen els temes de recerca, es dissenyen els experiments, s’interpreten les dades i s’avalua la feina.

Cap a una ciència més inclusiva

“Que la revista ‘Science’ publiqui un article crític amb la manera de plantejar la investigació demostra que som davant d’un punt d’inflexió”, reflexiona Sara Lugo-Márquez, investigadora en història de la ciència a la Universitat Autònoma de Barcelona. “Però atenció, la solució a aquest problema no passa només per incloure individus de sexe femení en els experiments, sinó per canviar la manera en què construïm el coneixement. El gènere és una variable important, sí, però no és l’única”, argumenta la historiadora. “Hem de treballar per construir una ciència més inclusiva”, afirma.

Notícies relacionades

Pluja d’estrelles abril 2023: ¿quan i com veure els Lírids?

Aquestes són les feines que porten més infelicitat

En aquesta mateixa línia, Susana Martínez-Conde, neurocientífica i catedràtica de la State University of New York, afegeix: “Si volem que la recerca científica pugui ser un reflex de la societat, necessitem treballar amb mostres més diverses. Més enllà d’incloure un equilibri de gènere, també és important plantejar-nos com poden afectar altres factors com l’edat”. “I al contrari, si de veritat es vol seguir treballant només amb individus mascles, caldrà justificar molt bé el per què d’aquest biaix en la recerca”, conclou la neurocientífica.

En els últims anys, de fet, cada vegada són més les institucions científiques que inclouen directrius específiques sobre aquesta qüestió. El National Institutes of Health (NIH), una de les institucions de referència a nivell internacional, compta amb una política per a la inclusió del sexe com a variable biològica. A Espanya, el Consell General d’Investigacions Científiques (CSIC) també treballa amb un marc similar per incloure la perspectiva de gènere en la investigació. En els dos casos, l’objectiu passa per una ciència basada en el rigor i no en els estereotips.