100 anys de dinosaures a Catalunya

Les voladures amb explosius que es feien servir per a la construcció de la presa i la central hidroelèctrica de Talarn, en aquell moment la més gran d’Europa, van fer sortir a la llum el 1916 un os de grans dimensions que destacava per la seva tonalitat blanquinosa entre la roca rogenca. Encara que aflorava en un precipici per on saltava l’aigua, en una zona de difícil accés, els treballadors de La Canadenca, l’empresa que s’encarregava de les obres, van aconseguir extreure’l amb l’ajuda de pics i pales. Així, per atzar, va tenir lloc la troballa del primer fòssil de dinosaure a Catalunya.

Aquest espectacular fèmur, que pràcticament és sencer, va ser traslladat a la Universitat de Barcelona, després a la col·lecció del prestigiós paleontòleg Josep Fernández de Villalta i finalment, ja als anys 60, al Museu de Geologia de Barcelona, avui Museu de Ciències Naturals. No obstant, el cert és que el fòssil va quedar oblidat durant tot aquest temps, classificat simplement amb una humil etiqueta, i la seva enorme vàlua no va ser reconeguda fins a dates ben recents.

UN TITANOSAURE

Va ser exactament a partir de l’any 2010, quan uns investigadors de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP) i de la Universitat de Saragossa el van tornar a analitzar en profunditat i van comprovar que corresponia a un titanosaure d’uns cinc metres de llargada, no especialment gros, que havia viscut fa 70 milions d’anys, a les acaballes del cretaci, poc abans que s’extingissin els dinosaures. Els resultats obtinguts es van publicar l’any 2012.

Molt possiblement, com explica Àngel Galobart, investigador de l’ICP i director del Museu de la Conca Dellà, el titanosaure va morir i les seves restes van ser arrossegades fins que van quedar enterrades a la riba d’un riu. El cadàver va quedar cobert per sediments i això en va facilitar el procés de fossilització, la conversió de l’os en roca. «Els ossos no apareixen on van morir els animals, sinó on l’aigua els va portar i on es van donar les condicions precises per a la fossilització», explica Galobart. Si haguessin quedat a l’aire lliure, s’haurien esfumat per sempre. El paisatge en aquella època era molt diferent de l’actual. «El mar arribava fins al Pallars i s’estaven començant a formar els Pirineus», explica. El territori estava dominat per rius cabalosos als quals acudien els grans herbívors d’aquella època.

La troballa del fèmur va suposar el tret de sortida per a la investigació a la conca geomorfològica de Tremp-Montsec, un territori de singular vàlua en la investigació paleontològica, tant en nombre d’exemplars com en la seva singularitat, un aspecte degut en gran part al fet que aquella zona era una gran illa, destaca Galobart. «En algunes zones claves una puntada de peu a terra i encara en surten restes», diu l’investigador de l’ICP.

FINALS DEL CRETACI

Des de l’any 1916 s’han descobert al Pirineu 15 ossos i 11 petjadeses de titanosaure, que van ser la família de dinosaures dominant a finals del cretaci, però també hi ha molts fòssils d’ossos, restes d’ous i empremtes de dromeosaure, anquilosaure o hadrosaure. L’ICP encapçala els treballs en aquesta zona des dels anys 80, tot i que en aquell moment només amb el nom d’Institut Miquel Crusafont de Sabadell.

Notícies relacionades

Pluja d’estrelles abril 2023: ¿quan i com veure els Lírids?

Aquestes són les feines que porten més infelicitat

«Als Prepirineus s’imposen les espècies de dimensions mitjanes o petites que han aconseguit adaptar-se a la vida amb menys recursos», prossegueix el director del Museu de la Conca Dellà. No obstant, també n’hi ha de grans dimensions, com un titanosaure desenterrat fa dos anys a Orcau i que, a partir dels ossos del coll, s’ha pogut determinar que feia entre 15 i 20 metres de llargada. La peça està en fase d’estudi al museu.

Quatre comarques concentren el registre paleontològic del Prepirineu català. Al marge de Tremp, al Pallars Jussà destaquen les restes trobades a Isona, amb infinitat d’ossos, empremtes i ous. A l’Alt Urgell són reconeguts internacionalment els jaciments d’ous de dinosaure de Coll de Nargó. A la Noguera hi ha destacades restes a l’àrea de Camarasa-Àger-les Avellanes-Santa Linya, mentre que al Berguedà, una mica més lluny però formant part de la mateixa estructura geomorfològica, sobresurten les empremtes de dinosaure de Fumanya.