Bisó a la manera paleolítica

Per preparar una medul·la de bisó amb gerds com es feia fa 35.000 anys, al Paleolític superior, caldria sortir a caçar i tenir a més a més experiència amb la llança, ja que un mamífer de 600 quilos no és presa fàcil. També seria recomanable tenir habilitat en l’art d’escorxar i després disposar d’alguna pedra contundent per trencar l’os i extreure’n el moll. Obtenir els fruits del bosc és més senzill, és clar, però sempre que sigui tardor. Finalment, només cal fer servir les mans i no tenir manies a menjar-s’ho cru. En aquest cas no cal agafar llenya i fer un foc, ni tampoc agafar pedres roents i col·locar-les sobre la carn, una de les maneres més habituals de cuinar en aquella època.

Així, amb un toc d’humor, molta ciència i una mica d’imaginació, el prehistoriador i paleontòleg Eudald Carbonell i la periodista Cinta Bellmunt, tots dos de la Universitat Rovira i Virgili (URV) i de l’Institut de Paleoecologia Humana de Tarragona (IPHES), han reconstruït 60 possibles receptes usades pels homes del Paleolític, tant neandertals com humans moderns, i les han traslladat a un curiós llibre titulat 'Pàleo receptes' (Cossetània Edicions) o, en la versió castellana, 'Recetas paleo' (Cúpula). Per als menys atrevits, les receptes inclouen també una versió actual, és a dir, amb els productes comprats al súper i fent servir fogons i forns per a la cocció. El bisó es pot substituir per vedella.

PROXIMITAT OBLIGATÒRIA

«En aquella època –expliquen els autors– no existia l’agricultura ni la ramaderia, els humans encara no havien desenvolupat la tolerància a la lactosa i ingredients tan habituals avui en dia com pot ser la sal no s’empraven, almenys habitualment, tot i que en línies generals sí que tenien una certa varietat de productes». Això sí: eren exclusivament els que oferia l’ambient pròxim, un antecedent del que ara es coneix com a «productes de proximitat», diu fent broma Carbonell.

Sense additius. Sense processament. El més habitual eren fruites de temporada, fruita seca, llavors, vegetals, tubercles i herbes aromàtiques, i només en moments de fortuna apareixia la carn o el peix, així com ous extrets dels nius d’aus silvestres. Per aconseguir determinar els ingredients de les hipotètiques receptes, Carbonell i Bellmunt no han partit de zero. En alguns jaciments on treballa l’IPHES, com ara Atapuerca (Burgos), Abric Romaní (Anoia), Cova de les Teixoneres (Moià) i Molí de Salt (Vimbodí i Poblet), hi han quedat mostres de pol·len, ossos i altres restes fossilitzades que permeten determinar els productes més usats, així com possibles estris de cuina. Després hi ha molt de sentit comú, «però poques llicències». Per exemple, resulta complex imaginar per a aquella èpoc res semblant a les sopes quan encara no s’havia descobert la ceràmica. Carbonell, que ha passat una temporada a Austràlia, assumeix que també s’ha inspirat en l’alimentació actual dels aborígens.

 AFARTADES DE CARN

Notícies relacionades

Els homes i les dones posen sal als plats per motius diferents, segons un estudi

Així és la migdiada perfecta per a la salut, segons un estudi espanyol avalat per Harvard

Els autors recorden que els homes d’aquelles èpoques no tenien les mateixes pautes d’alimentació. «És molt probable que els neandertals s’atipessin de carn quan n’hi havia disponibilitat, i que n’ingerissin tres o quatre quilos en un mateix àpat, i després passessin dies d’escassetat», explica Carbonell. 

El menjar devia tenir un gran valor simbòlic com a eix de sociabilització. El codirector del jaciment d’Atapuerca comenta que el control del foc fa un milió d’anys i els tubercles cuinats, que perdien la seva toxicitat, van ser fonamentals en l’expansió humana fora del continent africà. «En certa manera, el llibre acaba sent una lliçó de prehistòria», conclou.