La ronda francesa

Pogacar només pot guanyar-li l’etapa a un Vingegaard enorme

  • El Tour queda pendent de l’Hautacam i en tot cas de la contrarellotge de dissabte però el mallot groc va fer aquest dimecres un altre pas de gegant cap a París.

Pogacar només pot guanyar-li l’etapa a un Vingegaard enorme

LE TOUR

4
Es llegeix en minuts
Sergi López-Egea
Sergi López-Egea

Periodista

ver +

Hi va haver una vegada que Joxean Férnandez, a qui tothom coneix com ‘Matxin’, director de l’UAE, absent del Tour per covid, va fer un gest amb la mà mentre assenyalava Brandon McNulty, un noi d’Arizona que escalfava amb el rodet estàtic a punt de sortir en la contrarellotge de la Volta, celebrada a Banyoles el 2020. «Aquest noi serà una estrella».

I no s’equivocava, com tampoc va fallar el seu equip al tornar a fer una altra ofensiva amb Tadej Pogacar, la segona consecutiva al Pirineu i amb més obstacles per fer mal a un mallot groc anomenat Jonas Vingegaard, que va fer un pas enorme, de gegant, de qualitat, de seguretat, de fortalesa i de paciència per guanyar diumenge el Tour a París davant un corredor espectacular, que no es rendeix, o tot o res, i que cada dia prova sense èxit un assalt, almenys per restar els 2,22 minuts de desavantatge i somiar amb una tercera victòria a París

Molt lluny per ara

Ara com ara, Pogacar té aquest triomf molt lluny, gairebé impossible, perquè el mallot groc no dona cap senyal de flaquesa, en tot cas, el contrari. Li queda el gran obstacle d’aquest dijous amb l’Hautacam com a protagonista principal i una contrarellotge final, dissabte, que només serà un tràmit per al líder del Tour si Pogacar no li resta en el comiat pirinenc, en la més dura de les tres etapes de la serralada, almenys un minut i mig, perquè no s’ha d’oblidar que el danès també és un contrarellotgista fantàstic. És a dir, ho té tot, absolutament tot, per coronar-se diumenge com el triomfador absolut d’aquest Tour.

Afortunadament va baixar la temperatura –una desena de graus menys que dimarts– a Peyragudes, on Alejandro Valverde va guanyar el 2012, tot i que amb la meta més amunt, a l’heliport que un dia va recórrer les sales de cine del món amb una de les escenes més impactants d’‘El demà no mor mai’, de James Bond.

Pogacar va voler provar Vingegaard, sense gairebé unitats actives en el seu equip, ja que Rafal Majka, lesionat al genoll, es va quedar a l’hotel. Amb només tres homes en acció, el ciclista eslovè va confiar en McNulty, fins aquest dimecres a la rereguarda, ja que corria amb certa tranquil·litat per entrar en acció, el més descansat possible, quan el cap el necessités. ‘Poggi’ va fer el mateix que Lance Armstrong, dopatge a banda, un gran estrateg. I McNulty no li va fallar a Pogacar. Va eliminar Sepp Kuss, l’escalador que havia de protegir Vingegaard a les pujades finals de l’etapa. Va ser a Val Louron, al mateix lloc on Miguel Induráin va firmar, en companyia de Claudio Chiappucci, una etapa memorable el 1991 per escriure el primer capítol en groc de la seva llegenda en el Tour.

Al mateix lloc on fa 31 anys Induráin va aixecar el braç amb un gest de ràbia per les crítiques rebudes el dia abans, a roda d’‘El Diable’, Pogacar va llançar una ofensiva llunyana, un atac a punt de coronar per després llançar-se al buit de la carretera en la baixada, una contrarellotge en terreny pla que conduïa a Peyragudes per guanyar l’etapa, tal com va fer però en circumstàncies absolutament diferents de les que s’haurien produït si Vingegaard no l’hagués neutralitzat sense titubejar.

Amb McNulty, els dos primers de la general van tancar un trio que va circular cap al mur final de Peyragudes només perseguit per un autèntic batalló de motos; de l’organització, de la gendarmeria, dels fotògrafs i amb l’helicòpter de la tele volant tan a prop, sempre per darrere, que fins i tot provocava que algun espectador perdés la gorra pel vent.

El mur final

Notícies relacionades

«El més positiu del dia ha sigut la victòria d’etapa», va repetir Pogacar, que després de veure que era impossible que Vingegaard cedís al seu impuls, només es va concentrar per aconseguir la tercera etapa d’aquest Tour i deixar el duel per aquest dijous. Que ningú tingui dubtes, ho tornarà a provar perquè aquest ciclista fabulós només sap morir matant sobre la bici.

Va arribar el mur de Peyragudes, la passió desbordada a la meta, un xiscle col·lectiu per espantar les marmotes. Aquí Vingegaard va voler donar un cop d’autoritat, doblegar la moral del seu rival, si li guanyava l’etapa el cop mental a Pogacar podia ser letal de cara a l’Hautacam però Pogacar és molt Pogacar i no es va deixar sorprendre. Que ara segueixi la festa al Pirineu.